Per Eugènia de Pagès i Bergés. Entrada publicada al seu bloc, Repescant el passat, el 5 de juny del 2021.
El President espanyol Zapatero va desautoritzar el President català Maragall el 2005, pactant amb el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, n’Artur Mas, la versió definitiva de l’Estatut català, ben retallat.
L’Estatut de 2006 va néixer amb un doble objectiu: aconseguir un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya i impulsar la transformació de l’Estat espanyol en sentit federal. Cap d’aquests dos objectius es va assolir.
Ara amb el tema dels indults es torna a produir una situació semblant. D’una banda, la Plaça de Colon reconvertida en la Plaça d’Orient i la vella guàrdia i gran part de l’aparell del PSOE fent grans escarafalls. Talment com 15 anys enrere.
L’Estatut de 2006 no va tenir una gestació ràpida ni un part fàcil. Analitzarem, doncs, les nombroses travetes que li van parar pel camí fins la “infausta” sentència del Tribunal Constitucional (2010) que li va clavar el cop de gràcia, però sense que l’Estat, s’adonés que a partir d’aquí obria les comportes cap a una situació del tot inèdita.
Per què un nou Estatut?
Després de 23 anys de presidència de Pujol, el desembre del 2003 començava una nova etapa del primer “govern de progrés” a la Generalitat de Catalunya, condicionada per l’elaboració del nou Estatut, que marcaria tant el govern Maragall (2003-2006) com el govern Montilla (2006-2010). No es tractava d’una proposta nova, sinó d’una vella reivindicació, que responia al fet que el vell estat autonòmic s’havia allunyat de qualsevol semblança a un estat federal. La Generalitat s’havia convertit en allò que l’enyorat Ramon Barnils en deia “La Generalitat de Dalt”.
El seu principal impulsor, Pasqual Maragall, aleshores el nou president, era una figura carismàtica. Es va entusiasmar amb J-L. R. Zapatero –flaca que no tothom al PSC compartia– perquè, en aquell moment, tenia un discurs federalitzant que contrastava força amb l’uniformisme d’Aznar des de la Moncloa.
L’elaboració del nou Estatut
El procés d’elaboració del nou Estatut no va començar fins que Zapatero va arribar a la Moncloa, després del seu famós i tristament desmentit “apoyaré…”. El tret de sortida va ser la reunió a Miravet, el 12 de novembre del 2004, on va quedar clar que redactar-lo seria una tasca complexa. Per facilitar-ne la redacció, el govern va encarregar a l’Institut d’Estudis Autonòmics, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, l’elaboració d’un estudi-base on situar els límits constitucionals.
D’aleshores ençà, hi va haver dos enfocaments del tot diferenciats: la idea de Maragall d’elaborar un text curt, semblant a la constitució dels EUA, fins al punt que els nens poguessin aprendre de memòria el preàmbul a l’escola, i que, d’altra banda, fos permanentment reformable per adaptar-se als canvis de la realitat socio-econòmica del país. Viver Pi-Sunyer, en canvi, es va centrar a elaborar un text que permetés ampliar les competències de la Generalitat de Catalunya, millorant la qüestió tributària i els recursos econòmics, tot avançant cap al reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat. L’estudi de Viver Pi-Sunyer va ser, d’alguna manera, apropiat per ERC i CIU, que el van considerar un text de mínims i no de màxims, i els socialistes, sobretot Maragall, van perdre de facto el lideratge sobre l’elaboració de l’Estatut.
A Madrid no li agrada (gens)
D’aleshores ençà, per un costat va començar un clima a Madrid molt bel·ligerant contra l’Estatut, que el va anar convertint en una mena de Papus, i per l’altre, ERC i CIU van començar a barallar-se al Parlament per veure qui feia propostes més maximalistes –fruit, és clar, d’una amarga experiència de més de 30 anys de l’encongiment de l’Estatut de Sau–, mentre que el PSC es dedicava a fer un paper de contenció en els treballs de la comissió parlamentària.
Després d’un camí ple d’entrebancs, finalment el 30 de desembre de 2005 es va aprovar la Proposta de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb els 120 vots favorables de tots els grups parlamentaris… llevat dels 15 contraris del PP.
Però, encara el nou Estatut no era vigent : calia l’aprovació de les Cortes espanyoles i un referèndum. Al Congreso, el rebuig dels partits majoritaris anava creixent. A tall d’exemple, Rodríguez Zapatero va aparcar-ne la promesa de suport al text sorgit de la cambra catalana i va fer circular una proposta alternativa d’Estatut, redactada en castellà, tan allunyada del consens catalanista que fins i tot el PSC la va rebutjar. I, el PSOE va titllar la proposta catalana d’inacceptable i dubtosament constitucional.
De la part catalana van sorgir diferents iniciatives, de tipus pedagògic, per confrontar-hi de manera unànime el refús. Així el 2 de novembre del 2005 una delegació catalana integrada per Manuela de Madre (PSC), Josep Lluís Carod-Rovira (Esquerra) i Artur Mas (CiU) va ser l’encarregada de defensar l’admissió a tràmit del nou Estatut al Congrés dels Diputats. Hi van esgrimir que la reforma de l’Estatut era necessària entre altres motius per evitar que s’alimentés el victimisme, la incomprensió i el desinterès de Catalunya cap a Espanya, alhora que havia de contribuir a la modernització de l’Estat. Temps a venir, el President Montilla en parlaria de desafecció.
Una altra d’aquestes iniciatives va ser una carta de Pasqual Maragall a Felipe González de principis de 2005 on el president de la Generalitat argumentava que
No estem reinventant una nova Catalunya de cap manera, Catalunya és més vella que Espanya, estem inventant una nova Espanya en què d’una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tindran un lloc honorable i on Madrid, que ja és una capital internacional de primeríssima línia, no necessitarà confondre’s amb Espanya, com ho necessitava fins fa ben poc, per ser més del que era. Hauria de ser el final d’una idea eficaç però transitòria, la de l’Estat de les Autonomies sense distincions, i tornar a l’esperit de la Constitució, al de les nacionalitats i al de les regions… Una altra cosa, podria obrir les portes a una majoria social que decidís donar formalitat política al desinterès per Espanya.
Malgrat tots aquests intents, el rebuig que la reforma estatutària catalana inspirava a la plana major del PSOE mai no va deixar de ser nítid. Maragall va resumir-ne les sensacions al seu equip lamentant que “mitja Espanya no ens entén i l’altra meitat la tenim en contra”.
Finalment, la desautorització de Zapatero a Maragall va arribar a principis del 2005, quan va decidir pactar amb el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya Artur Mas la versió definitiva de l’Estatut català ben retallat. Segons Joan B. Culla, el pacte entre Mas i Zapatero ha de ser entès com a fruit del diagnòstic del President espanyol que l’única manera que tenia de sobreviure políticament a l’Estatut català era retallant-ne els punts més atrevits, una vegada constatat el gran rebuig entre les dretes i la manca de suport entre les esquerres espanyoles.
Una aprovació pels pèls i a contracor
Després de l’estirabot significatiu d’Alfonso Guerra d’haver passat el ribot damunt de la proposta sorgida del Parlament de Catalunya, que ell considerava infumable, es va aprovar al Congrés dels Diputats el nou Estatut de Catalunya per 189 vots a favor, 2 abstencions i 154 en contra, dels quals els més significatius eren els del PP i els d’Esquerra Republicana. El PP de Mariano Rajoy havia decidit capitalitzar el clima de rebuig cap a l’Estatut que es va anar conformant en la dreta social, mediàtica, política i econòmica espanyola, per tal de fer fora en Zapatero i ocupar la Moncloa. Vaja, si fa no fa com ara… Els populars van atiar amb èxit l’anticatalanisme promovent la recollida de firmes contra l’Estatut i convocant diverses manifestacions… Com ara. I van recórrer 114 articles de l’Estatut català amb l’agreujant que alguns d’aquests articles es van calcar a l’any següent a l’Estatut d’Andalusia del 2007, sense que el PP hi presentés cap recurs.
Si bé el vot negatiu del PP era previsible, l’oposició d’ERC al text aprovat pel Congrés suposava una sorpresa, però que cal entendre com a resultat de la pressió de les bases del partit. L’anunci que el partit demanaria el no al referèndum que havia de ratificar definitivament el text, va suposar l’expulsió dels republicans del govern en una decisió unilateral de Maragall, sense l’aprovació del primer secretari del PSC, José Montilla ni el vist-i-plau de l’altre soci de govern, ICV-EUA.
Malgrat la relativa baixa participació (48,85%), l’Estatut va ser definitivament aprovat pel referèndum del juny del 2006 i, per tant, va entrar en vigor. Cal recalcar que l’Estatut va complir totes prescripcions constitucionals. Malgrat això, el PP va presentar l’anunciat recurs d’inconstitucionalitat al qual s’hi va afegir el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica) i els governs autonòmics de Múrcia, La Rioja, Comunitat Valenciana, Illes Balears i l’Aragó, tots ells governats pel PP excepte l’últim que ho era per una coalició entre el PSOE i el PAR.
La sentència del 2010 i l’efecte pasta de dents
L’esperada sentència no va arribar fins el 2010. El Tribunal Constitucional aprovava sense unanimitat (6 vots a favor, 4 en contra) una sentència que declarava inconstitucionals només 14 articles, però tots rellevants i claus en la proposta federalitzant de l’Estat.
Van quedar ben clars els límits del federalisme a Espanya i això va produir el que es coneix com “l’efecte pasta de dents”: un cop la pasta surt no hi ha manera de tornar-la dins. Això és el que va passar a Catalunya: una majoria molt considerable de ciutadans catalans van veure clar que això del federalisme era d’aquelles coses “que además de imposibles, no pueden ser”.
Ara amb el tema dels indults s’està produint una mena de retorn al passat, concretament al 2010, i que com ha verbalitzat, amb horror, Miquel Iceta, bon coneixedor de la política catalana, aquella sentència del Tribunal Constitucional va significar l’arrancada del “Procés”.
