Si et criden a guiar
Salvador Espriu. La pell de brau (1960)
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.
Estem reunits en un llarg conclave que dura ja dos mesos. Com que els cardenals poden entrar i sortir a voluntat, no frisen de cap manera per triar-ne successor d’en Pere. (Casaldàliga? Bon ésser humà, però ni es presentava candidat ni tampoc no sortiria a cap travessa. El més ben col·locat és l’Aragonès, el segon home bo entre els Bons propagandistes de la fe republicana, que tanmateix costa d’escollir entre els partidaris potser menys bons de l’independentisme.
Entre fumates, de la negra a la blanca, l’independentisme ha patit un ofec de fums per culpa d’una xemeneia esquerdada, i n’ha rebut un bon ensurt! Els mitjans ens han tingut intoxicats per la combustió de paperots digitals i paperetes que mai no van cremar per manca d’un bon tir de xemeneia.
Del diòxid de carboni ens recuperem pacífica, democràtica i fàcilment amb una bombolla d’oxigen molt concentrat, però, ai las, de l’àcid cianhídric present en els somriures de PVC i en les desconfiances creuades no se’n surt pdf, sinó tocat d’algun bolet.
Quan els nostres avis eren nens, era costum invocar espantamainades (l’Home del Sac, el Papu) perquè els més petits no parlessin amb desconeguts ni sortissin sols de casa. N’hi havia d’altres éssers imaginaris que feien l’espieta pels Reis de l’Orient, amb l’encàrrec de vigilar que els nens fessin bondat (el Fumera a la Catalunya Nord i l’Alt Empordà, o el Pelut a la Garrotxa i el Ripollès), i decidir si deixar-los regals o carbó la nit de Reis.
Necessitem invocar en Fumera que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra, perquè se’ns emporti desconfiances, bon vent i bona barca!, i comuniqui als que han de venir la necessitat de portar un acord útil per construir el jou de junyir bous que en multipliqui la força de tir. Bon Nadal!
L’independentisme ha esclatat a favor o en contra del pacte de govern entre Junts i ERC. Ho comentem plegats.
Vicent P. El president Puigdemont i la Laura Borràs es van presentar a les eleccions del 14-F prometent que de superar l’independentisme el 50% dels vots es proclamaria la independència. Unilateralment. Però una vegada els vots al sarró, se’n desdiuen mitjançant un pacte que renuncia a l’1-O. Tant se val què digui la militància de Junts, la investidura del candidat Aragonès és cosa feta.
Els polítics catalans (primer ERC, amb l’aplicació del 155, i ara Junts, amb el pacte de govern) renuncien a la confrontació, però Espanya no abandonarà la repressió. I sense cap amenaça a l’estabilitat del govern de Madrid, aquest tampoc no té cap al·licient per negociar-hi res.
Es consuma la maniobra de despullar el Consell per la República de la legitimitat històrica i irrepetible que va adquirir l’1-O amb la proclamació d’independència. I el MHP Puigdemont esdevé un president com qualsevol altre.
Josep U. Ja es veia a venir, que la cosa anava de repartiment de cadires.
Enric E. Patim de sobredimensionar la importància de les institucions autonòmiques. La independència la farà el carrer,
Conxita O. A la gent del carrer que volem la independència, si ja hem perdut el recurs del vot (ja que tant és el 48% com el 52%), què ens queda?.
Roser C. Els convençuts que la independència és ruptura, sabem que els partits i les institucions no faran la feina. Estem disposats a fer-la nosaltres?
Ramon P. A la força del carrer, li cal un ànima organitzativa per ser efectiva. No som profetes, però l’experiència històrica d’arreu del món ens diu que aquestes coses acaben passant.
Josep Maria G. Això va començar al carrer i ha d’acabar al carrer.
Els polítics han de gestionar les engrunes, és l’únic que poden fer. Jo encara confio que una vegada mes Espanya no ens fallarà i remoure les brases com només ella sap fer-ho.
Pere Claver A. Els catalans no estem disposats a jugar a fons perquè encara no estem prou malament. Podríem passar per sobre dels polítics, que són el nostre reflex, però ¿qui organitza la gent?
Xevi C. En aquest escenari terriblement complex que estem travessant potser el camí més segur és deixar que Espanya ens arrossegui cap a la confrontació i evitar nosaltres de cometre errors.
Llorenç M. El nostre gran problema és que esperem que una espardenya dins una gàbia canti… l’espardenya son els partits polítics que viuen i no malament d’això, i la gàbia es Espanya….. Un imposible.
Joan R. Ens hem de fer forts amb el que tenim, refer-nos del maltractament i perseverar en l’objectiu de “Ho tornarem a fer”. Espanya ens empeny cap a la independència i un dia arribarà.
Ventura P. Per a Catalunya és molt més favorable que a Espanya mani la dreta feixista desacomplexada que no necessita cap taula de diàleg per amagar-s’hi.
Octavi E. La proxima vegada haurem de votar Vox: és el mateix trajecte però “sense etapes”.
Pere A. Potser al 2017 teníem la independència a tocar (fins i tot ho deia el Tardà), però ara som prou lluny, per manca de determinació. Hi som perquè sempre estem esperant que uns altres ens facin la feina.
Joan R. Tot i així era millor repetir eleccions que no sacrificar el que va representar l’1O. Vam estar a un pas de la independència però ens va faltar determinació i unitat perquè les estructures d’estat, responsabilitat de l’Oriol Junqueras, no hi eren.
M. Carme S. No hi entenc, en política, però utilitzo el sentit comú. Des de les primeres eleccions que va imposar l’estat espanyol desprès de l’1O, he tingut claríssim que no s’havia de fer confiança a uns partits que varen renunciar a tirar endavant el mandat de la gent.
Per tant, al meu entendre la majoria de l’independentisme té el govern que es mereix. Es veia a venir de fa molt.
Oriol G. Al mandat del Primer d’octubre no s’hi renuncia més ara que el 27 d’octubre, quan es va suspendre la declaració d’independència, no es va exercir la declarada, i s’acceptava participar a les eleccions convocades per Rajoy.
A més, una part molt important de l’independentisme s’ha empassat que el Primer d’octubre va ser un fracàs i actuen en conseqüència.
La nostra és una guerra guerrejada, on el més important sempre és sobreviure per lluitar un altre dia. Fer mal a l’enemic allí on puguem, esquivar-lo sempre que puguem, atacar-lo a pessigades per provocar-li errors que puguem aprofitar. I hem d’aguantar el país amb el mínim de preparació necessària per aprofitar el següent error de l’estat i, aquest cop sí, anar a totes.
Aquesta manera de fer té riscos. El més evident és la traïció del sottogoverno, que pot caure en la temptació de gestionar sense sobresalts de l’autonomia. Però per això hi som nosaltres, per fer que se senti vigilat.
Que ja us heu fet del Consell per la República, perquè com més va més gran i preparat sigui?
Jordi C. També jo només puc recórrer al sentit comú.
Que potser Junts tenia cap millor opció?
1.- Repetir eleccions canviava alguna cosa o ens portava al mateix lloc?
2.- Renunciar a entrar al govern només debilitava econòmicament Junts i reforçava ERC.
3.- Junts accepta la taula de diàleg i dos anys de coll per l’embat final.
Crec que és intel·ligent. Es un marge necessari per culminar la batalla judicial a Europa i tenir més suport internacional.
Josep C. De moment han guanyat la presó i la menjadora. Però jo no perdo l’esperança: el moment de fer efectiu l’1O encara no és arribat. S’ ens menjarien! I aquesta veritat incontestable pot ser un dels motius que han portat al pacte de govern.
Francesc G. El resultat electoral és un empat tècnic entre d’altres raons pel biaix partidista de la majoria de mitjans de comunicació.
Miquel U. Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat seguint els passos de ER. Han cuinat i amanit un resultat amb l’ajuda de tota la premsa catalana
Joan L. Ara sembla que només Junts te la culpa de aquest pacte fastigós, quan tots els altres actors el volien. Hem de parlar clar i fer costat a qui més pot fer per l’1O, el Consell per la República.
Ramon E. Culpar a la víctima que els seus socis el posin contra la paret, em sembla d una hipocresia inexplicable.
Josep M. Parles de vots al sarró de JxCat però, ignores el capteniment d’ERC que, si les coses van mal dades, aposta pel vot estratègic unitari i, així que es veu fort, rebutja l’entesa i aposta per un vot en solitari i d’esquerres. La dreta no té dret a ser independentista. Vet-ho aquí.
Montserrat P. Aquesta contundència només l’utilitzes contra Junts.
Enric M. Has trobat l’ocasió per desqualificar Junts sense haver parlat mai del capteniment d’ERC, clarament més de partit que de país.
Josep S. Fem molt tard per parlar clar i denunciar la contrarevolució contra el Primer d’Octubre que han culminat ERC i CUP. Amb la col·laboració de l’ANC i Òmnium per no denunciar-ho i a més pressionar a Junts per formar govern amb un partit autonomista de facto. La tàctica: repetir i repetir que la independència no és possible i per tant ens hem de conformar amb una autonomia colonial tutelada per Madrid.
Però no hem votat els càrrecs electes perquè decideixin per nosaltres, sinó per acomplir la nostra decisió.
No tenen cap dret de reinterpretar-la, ni tampoc llurs militants. Si no en saben més o tenen por, han de dimitir, no pas negociar coses diferents al mandat de les urnes.
Miren Karmele P. Si es tan criticable acostar-se a l’estratègia de ERC, ¿quin trellat té carregar-se ara a Junts per assumir una estratègia aliena, en comptes de carregar-se la versió original d’aquesta estratègia que es ERC….?
Guillem C. Si no defensa l’1O, Junts ha begut oli. Algú altre haurà de defensar el que representa políticament.
Francesc A. Estic molt content de haver votat una llista per la independència i no cap de les tres llistes independentistes parlamentàries.
Cecília V. No estic pel tremendisme. No hi havia altre opció, després de la victòria d’ERC.
La gent som la mateixa, lluitem per fer efectiu l’1O, que és fundacional i vigent.
Però calia refer la unitat de l’independentisme, posar fi a les picabaralles, que tant aprofita als rivals. Ara tenim més fortalesa, encara que hem de gastar dos anys en la inútil taula de diàleg.
Carles G. Fem autocrítica perquè no vam fer prou per fer veure als altres els avantatges de la línia de Junts i guanyar més escons a les urnes. La propera vegada fem-ho millor
Maria Angels F. Que potser els mitjans de comunicació donaran veu al Consell per la República, en endavant?
Ai, no! Ara ja tenim l’excusa per no parlar-ne més. Ara ja podem dir que la culpa és de Junts que ha renunciat al mandat de l’1O.
Jordi S. La pressió de la societat civil posaran les coses a lloc. No hi haurà cap més remei que tornar a la unilateralitat, vulguis no vulguis.
Albert P. La unilateralitat, que en campanya només defensava Junts (a part de Primàries i FNC que van treure uns resultats residuals), ha tret només el 20% dels vots i 32 escons de 135. Comptant només els vots independentistes Junts representa el 38,5% del vots. Amb aquestes xifres, és impossible imposar aquesta via al conjunt de l’independentisme. Tanmateix, la unilateralitat s’acabarà imposant, pel propi curs dels esdeveniments.
Sergi G. No es pot demanar un govern del 52% i un pacte de màxims en coalició… Es temps d’enganyar Madrid i les estratègies reals no es publiquen perquè això beneficia a l’agressor
Ramon F. En el procés de l’alliberament de Catalunya, la unilateralitat fa la funció de xeringa. Cal tenir bona punteria. Centrar tot un procés curació en la xeringa, sense preparar el marc i la situació, serveix només per donar més ales als franquistes.
Cada gest que vagi contra aliats independentistes és un roc a la pròpia teulada i una teula esquerdada. És clar que caldrà la unilateralitat, però malament rai si algú es llença a la piscina sense que hi hagi aigua.
Victor S. I ¿com es fa una independència sense una majoria independentista al Govern i al Parlament? Potser sóc ruc, però no ho sé veure.
Jaume R. El 2010, els ciutadans de Catalunya vam descobrir que ens interessava la independència, en defensa pròpia. Així de senzill. El 2014 vam fer un 9N, i el 2017 vam veure trontollar els fonaments de l’Estat amb l’1O. El canvi és possible, i som aquí.
Però si fem el que hem fet sempre, només obtindrem més del mateix. Comencem doncs a fer coses diferents per obtenir uns altres resultats. Com ara que tots els independentistes abandonin llurs escons al Congrés, al Senat i al Parlament de Catalunya.
Oriol R. Aquest pacte és per administrar les engrunes d’una Generalitat autonòmica.
Melitó C. La gran jornada de l’1 d’Octubre va ser una fita històrica en la qual, com sempre passa a la vida, es van guanyar i es van perdre coses: com a mecanisme per exercir l’autodeterminació va ser un fracàs, però com a fita espiritual col·lectiva un gran èxit,.
Un punt d’ancoratge de la memòria compartida, un punt de registre, que en diríem, un punt per recordar-lo i tornar-hi. Rememorar és resistir el pas del temps que ho deixa tot definitivament passat, que diu el filòsof Josep Mª Esquirol.
De l’èxit de l’1O se’n parla poc, però el que vam construir val molt més que no sembla.
Àngels F. Amb aquest pacte s’ha dilapidat tot el capital polític construït pacientment i amb l’esforç de molts catalans en aquesta darrera etapa d’alliberament nacional, des del 2006 fins al maig de 2021 (15 anys, poca broma!). I a més ha cremat tot bocí de confiança del poble que pogués quedar envers els líders i els partits.
Miquel G. Presó i exili són fruit d’un mal càlcul. Algú va pensar que Espanya es comportaria com un estat democràtic normal, quan tots els antecedents històrics deien el contrari, la ultradreta ja estava instal·lada a tot arreu i la població odiava clarament els catalans.
El pecat original ve del 27O quan no es va defensar la República. No vam lluitar i per tant la vam perdre. No hi tenien res pensat. Com deia la consellera Ponsati, pura catxa.
Quan els homes de negre del 155 van arribar, no hi van trobar cap resistència. Assolits tots els objectius, Espanya no té cap interès per negociar: ni indults, ni pluges de milions, ni taules de diàleg, ni distensions. Res de res.
Pere G. Els resultats del pretès “diàleg” esgotaran les excuses i els arguments molt abans de dos anys.
A més, Carles Puigdemont té un nivell polític i humà massa alt com per poder-lo “apartar” o “fer callar” fàcilment. I al final caldrà veure si el nou govern esmola o no les eines que ens calen, sense fer soroll.
Juan Martin A. La molt bona notícia és que avui som menys idiotes (en tots dos sentits de la paraula) que fa tres anys i mig. Ens hem empassat el lliri i el llaç i, òbviament, la digestió és dificultosa. Ser menys idiotes ens apropa assolir la independència.
En tot aquest batibull no cal disparar sobre el pianista!.
Felicitació de l’Ajuntament de Figueres a Nadalina i en Fumera, al Nadal del 2020.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 19 de maig del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz. Hem quedat a Figueres per veure’l a venir, a en Fumera.
