Escena de “El último tango en París” (1972), de Bernardo Bertolucci
Sota el cel català hi havia el món visible i real, administrat per diablesses i redimonis, i l’invisible i al·lucinogen, a càrrec dels déus que habiten a les serralades dels índexs borsaris. Res de nou, tot era (i encara és) vell.
Pels seus pecats, un dia va caure-hi un encisador àngel francès. S’hi va presentar com a català enyoradís, i els poderosos de la capital real li van oferir un tros al sol. El paracaigudista era charmant i emprenedor de mena, i de seguida va voler comprar a la ciutat una torre de tres plantes, petita però molt cèntrica, amb els seus llogaters a dins per explotar-lo com a apartaments turístics. Diners no li havien de faltar, que tothom li donava crèdit. Finalment, el desnonament no es va produir perquè el voltor va aconseguir efectiu només per signar el lloguer d’una de les vivendes del segon pis, per quatre anys.
El dia que va visitar el piset va coincidir al replà amb la resta de llogaters: republicans i comuns al Principal, compartint terrassa per meitats; sucursalistes al segon pis, ocupaven l’apartament del seu costat esquerra; al tercer, juntaires i populars. Només les golfes eren buides per la marxa dels cupaires i la impotència dels primaris, que les havien intentat ocupar sense èxit.
Des del primer moment es va crear un corrent d’atracció entre l’àngel caigut al segon pis i la mestressa del principal, a sota. Feia una mica de pudor, l’infiltrat del segon, però se li havia ofert per pagar les despeses comunitàries i mantenir-la com a Administradora de la finca. El voltor li va caure a sobre, i amb calma li va aplicar la mantega, una vegada (els manters en són testimonis), i una altra (els delinqüents que han fet hores extres per encàrrec a la ciutat, també), i les vegades que calguin, que quatre anys donen per molt…
al Museo del Prado
Un dia, la fetillera sucursalista va engegar que hi ha coses al món real tant importants que decidir-les no pot quedar a criteri de la gent, sinó dels administradors de la Raó que, amb professionalitat, pacten i la transformen en la Veritat compartida en comunió.
S’ha de ser molt professional per pactar ni que sigui contra natura (mantega en mà), i farcir les aliances de Veritat fins a fer-ne petar les costures.
I ves per on treu cap el paracaigudista com a gran bruixot de l’aquelarre municipal barceloní (SucursalistesVallsComuns), qui recull del terra l’argument de la bruixa-del-socialisme-realment-existent i en fa un ús oportunista de nacionalista-espanyol-no-menys-real, per tornar a fer rodar l’Administradora pel terra. “Ser català és una bonica manera de ser espanyol“.
― Ara t’escoltem els designis, oh, Gran Manitú!
L’Administradora, que sempre havia equidistat entre veïns de replà, ara equidistava entre el principal i el segon pis. És cert que no volia ni sentir parlar de penjar la foto del rei Preparao Uve-Palito de los Borbones al replà on se troben i saluden els veïns de l’escala, però tampoc cap comú del principal no li va replicar al nouvingut del segon que l’única manera maca de ser espanyol és poder deixar de ser-ho voluntàriament i sense ser apallissat com un ruc català.
Potser sí que als mortals catalans ens cal una mà de la mantega que s’hi dona (inversions fantasmals i corredors mediterranis d’encanteri…) Potser sí que ara convé anar a fer la mà amb l’actual majordom del Règim i president del futur Gobierno de España, que fa soroll de porta mal greixada (PPSOEC,s) L’Administradora ja li té demanada cita per l’11 de novembre…
A l’estiu tota cuca viu, mentre que a la tardor els carrers són grocs i marrons, i a cada porc li arriba el seu sant Martí.
