Vet aquí que una vegada uns joves indignats van aixecar la veu en públic i ompliren de gent les places de moltes ciutats. Agraïda, aquesta mateixa gent els va portar a coll i bé a prendre el cel blau i estelat europeu, tot de cop. Era el primer assalt d’una cursa per remuntar el bipartidisme al nucli del sistema monàrquic.
Mentre, una altra marea ascendent amenaçava l’estabilitat del sistema des de la perifèria, per decidir si volem conviure tothom a la mateixa casa. Els “indepes” volien viure a casa seva i compartir-la amb tot de “republicans”.
Però els indignats ho volien decidir tot: l’habitació que ocupem, amb vistes o sense, el preu del lloguer, el dret a cuina… Tantes coses, que els amos de la casa (un palauet cèntric amb pretensions) tampoc no hi estaven interessats.
Els indignants d’ací i d’allà van haver d’adaptar la seva veu a l’entorn, i van sorgir dos famílies de la mateixa espècie de passavolants: els morats del cercle, i els morats de l’espiral. Els de la traca i els del mocador.
Els del cercle habitaven a terra ferma i se sentien poderosos, mentre els de l’espiral ho eren, de poderosos, de la vora del mar estant.
Els de la traca van voler fer petar la banca, però se’ls va mullar la pólvora i van fer fum, i van fer figa. Cap sorpasso al majordom de la casa i al seu equip de ratolins coloraos: els de la traca van aconseguir una hipoteca milionària a 30 anys per als “inversors”, i pam i pipa per a tothom.
Com si fos un joc, els del mocador van guanyar la cursa a molts llocs, però amb tan poca esma que van cremar com a foc d’encenalls. Sense poder repetir la proesa, van treure el mocador per retirar-se. D’ací el malnom. D’ací i de la suor que traspuaven mocador en mà.
Tots els morats van cavalcar l’onada, van despertar l’admiració de l’audiència, i van acabar estavellats contra les roques: els ratolins coloraos eren prou llestos per deixar-se prendre les claus del palauet.
Tanmateix, oh, Fortuna! Una fusta taronja surant, i els del mocador s’hi agafen amb força. Que ningú no vol passar a la Història tant d’hora! Que volen fer-la, legítimament!… malgrat no haver-la pogut fer a hores d’ara, només perquè la fusta corcada s’enfonsa quan t’hi vols posar a sobra.
Ratolins coloraos i corcs taronges planegen surar damunt l’aigua, i els morats surfejar l’onada. El pa i la gana junts.
– Podem, o cooperem?, pregunta el de la traca, tot demanant permís per seure-hi.
– Millor, cooperem… No fotem, ara!, li constesta el majordom.
I del repartiment de cadires cap a l’Infinit, i més enllà: ministeri d’Afers Circulars pel Coleta morada, i alcaldia de Tabàrnia per l’espiral indignAda.
– Gratis total, que el preu el paguen els presos polítics indepes! va reblar el cap de corcs.
L’amo del palauet se’ls mira sorneguer: Roda el món, i torna… a Camprodon!
