Aquest contundent film libanès , compta les desventures d’un noi de 12 anys ,que decideix denunciar els seus pares. Aquesta premissa obre distints debats sobre la pobresa que es viu al Líban, els nens i nenes de la misèria que maduren a cop de necessitat, la deixadesa del Govern en ajudar a aquestes famílies i sobre els pares i mares que tenen fills sense poder-s’ho permetre.
Nadine Labaki construeix tota una narrativa asfixiant, que mostra que ser pobre, nen/a i viure al Líban es estar mort en vida. La directora no escatima en mostrar contínuament la dissort del protagonista o la de la seva germana casada per obligació als 12 anys.
Zain Al Rafeea supera amb escreix qualsevol actuació infantil que haguem vist en molt de temps. Però no només ell: el bebè que l’acompanya, en realitat una nena anomenada Bankol. Un bebè de 1 any que és coprotagonista de tota la pel·lícula, insòlit . A mi és el que més m’ha sorprès. Les circumstancies, la ira de Zain, els plors, la complicitat. És digne de veure com de bé estan tots dos.
Malgrat la complicació de mostrar les misèries d’un país subdesenvolupat, la realitzadora libanesa intenta exculpar la seva població de certs actes. D’igual manera, reflexa multitud de denuncies socials que les ONG mundials i molts organismes venen denunciant durant dècades. Entre aquestes: els matrimonis concertats amb menors d’edat, la manca d’escolarització, l’explotació infantil, la violència, les drogues, la tracta d’esclaus, la immigració il·legal, les condicions infrahumanes de vida… Veritats molt cruels mostrades al mil·límetre i que incomoden moltes persones, que prefereixen seguir cegues davant el que succeeix. No només al Líban, sino en gran part de la població mundial.
La pel·lícula és finalista als Oscar, per primera vegada a la historia dels països àrabs i sent una dona la directora.
