Vet aquí que una vegada un regne creixia a costa dels seus veïns tot jugant-hi a la guerra o als matrimonis dinàstics. De tant d’èxit mal paït, el Regne va esdevenir Imperi. Empetitit el tron sota tan il·lustres natges, a l’Emperador li abellia recolzar-se també a la cadira del Poderós Apòstol Pere, Amen.
Com que els poders mundans i celestials es busquen i reforcen mútuament, a partir de d’aquesta inaugural confusió l’Imperi va començar a portar l’imperial contrària a tot el visible i l’invisible ―Contrarreforma, cacera d’heretges i de bruixes, Inquisició contra això i contra allò altre― i es va quedar a les fosques i amb el pas canviat tot just quan a fora s’engegaven els llums del coneixement científic i la guspira dels primers motors industrials. Un nou temps revolucionari venia a separar els vells poders del Cèsar, com Deu ho mana sense gaire èxit perquè al petit-Gran Home no li agrada d’acatar. El tron i l’altar no saben i mai no han aprés a conciliar els drets humans, perquè ens els volen atorgar amb Carta Magna.
Es va fer la llum a la nit de la ciutat, i anar a les fosques ja els hi resultava a tots dos poderosos com més va més feixuc i contrari a l’experiència. Tanmateix, la tradició és l’última en morir i al peu del canó.
En endavant, el poder es demostra fent reals els desitjos i satisfent les necessitats, fent-ho possible. L’Imperi s’anava desfent amb la claror del món i el seu poder perdia lluentor. Fins que un dia la cadira es va obrir sota el pes del cul imperial, el primer entre més culs també reials, i l’ocupant va esmunyir-se pel forat negre cap a l’espai sideral. I quin fred que hi fa!
Ara que hi tornen la Conquesta, la Guerra, la Fam i la Mort, els Quatre genets de l’Apocalipsi ens volen vendre el passat amb paraules de futur. Mai no havien marxat del tot i, com a un sol home per sobre del Bé i del Mal, els cavallers obeiran les ordres de la Revenja.
