Gràfic: Daniel Navarro
Tres mesos després de les eleccions generals del 20-D, la situació política espanyola continua bloquejada, en una mena de repetició perversa de l’atzucac que es va viure a nivell català només unes setmanes abans, però amb la complexitat afegida del major nombre d’actors que ara s’estan disputant l’accés a la Moncloa.
El complex resultat que ha sortit de les urnes no ha facilitat la suma d’escons que pogués propiciar una investidura viable però, més enllà de l’aritmètica pura i dura, hi ha altres condicionants que han dificultat la creació d’algun acord per a investir president: el PP es manté ferm en seguir proposant el seu cap de llista i president en funcions, Mariano Rajoy, tot i no tenir el suport de cap altre partit; i el PSOE de Pedro Sánchez no vol ni sentir a parlar de la possibilitat de pactar amb el PP i rebutja la condició de Podemos i els grups sobiranistes catalans d’ERC i Democràcia i Llibertat d’afavorir la celebració d’un referèndum d’independència per a Catalunya. Per la seva banda, Podemos es tanca a qualsevol acord que inclogui Ciudadanos, mentre que ERC i DiL, prioritzen el full de ruta del procés sobiranista davant de la política de facilitar governs a Madrid que havien exercit en passades legislatures. En aquest panorama, l’únic acord que ha sorgit és el de PSOE+C’s que, tanmateix, queda en poca cosa si no s’hi suma alguna formació més (PP o Podemos).
- Rajoy i Sánchez, uns líders desgastats
Per acabar de posar-ho una mica més complicat, en les darreres setmanes han anat sortint noves notícies i investigacions sobre corrupció a diversos partits, i de manera molt particular en relació al PP, que dificulta molt més les possibilitats d’un Rajoy cada cop més desacreditat per a revalidar la presidència del govern. Aquest descrèdit que pateix el president en funcions, ampliat per la seva dubtosa capacitat de gestió de les crisis territorials i econòmiques i la seva nefasta política comunicativa, reforça la sensació que el polític gallec està cremat. Una sensació que arriba fins i tot dins mateix del seu partit, on algunes veus han començat a reclamar cada cop menys dissimuladament que convindria que fes un pas al costat.
Per la banda socialista, que tot i tenir molts menys escons que els populars, tenen un menor desgast i una major flexibilitat per a tendir ponts amb altres partits amb qui conformar majories, el lideratge de Pedro Sánchez (qüestionat ja des del mateix congrés en què va ser escollit secretari general) no és prou fort com per a garantir una política de pactes sòlida. La diversitat de posicionaments dels diversos lideratges territorials i el poder d’alguns d’ells, li deixa poc marge per a marcar una estratègia pròpia. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que el PSOE governa algunes comunitats autònomes significatives amb el suport de Ciudadanos (com Andalusia) i altres amb el de Podemos (com el País Valencià).
Amb aquest panorama, es fa difícil de trobar un comú denominador entre forcs polítiques que (com en l’acord que es va assolir en l’últim moment a Catalunya després del 27-S) pugui desencallar la formació d’un govern a Espanya. De tots els possibles escenaris, el que cada cop pren més força és el de fer un reset en forma de noves eleccions generals a l’estiu. Uns comicis que, de totes maneres, sembla que tampoc haurien de portar canvis substancials en la correlació de forces del Congrés dels Diputats. A veure què veiem en aquests dies.
