Ja som al juny, a l’equador d’aquest 2022, ara comença l’època dels banyadors, les xancletes, les escapades a la platja, els dies calorosos a les classes i l’oficina, aquella pluja primaveral que ens enxampa amb màniga curta i ens regala un refredat… i la selectivitat. Així és, ja la tenim aquí, els dies 14, 15 i 16 de juny, els alumnes que hàgim aprovat batxillerat, tindrem l’oportunitat de jugar-nos tot el nostre futur en un examen, sense marge d’error, quines ganes, oi?
Precisament, un servidor, és un dels afortunats que tindrà el plaer d’enfrontar-se a la selectivitat en aquest més, perquè sí, soc del 2004, tinc divuit anyets acabats de fer, i sí, com no pot ser d’altra manera, estic nerviós. I és que, com no estar-ho? Després de dos anys de batxillerat on he hagut d’estudiar i treballar com si no hi hagués demà, arribo a les portes de la selectivitat amb la possibilitat d’enviar dos anys de feina per la borda. Perdoneu que us expliqui la meva situació, però us la plantejo com un exemple de la pressió que vivim de cara a la selectivitat.
Dit això, vull remarcar que estic a favor de què es facin uns exàmens com les PAU, el problema, per mi, són els percentatges. No sé vosaltres, però no trobo gaire just que el batxillerat compti un 60% de la nota i la selectivitat un 40%, ja que, tenint en compte que requereix molt més esforç i constància obtenir bons resultats acadèmics fent un batxillerat que no pas en les PAU, crec que no estaria de més que aquest tingués més pes en la nota final.
Ara, a més, volen eliminar la selectivitat i que siguin les mateixes universitats les que facin els seus exàmens d’accés, i això és, amb poques paraules, una autèntica vergonya. Ja sé que vivim en una societat on les igualtats de drets i condicions no són més que un somni i on allò de hacienda somos todos és més un acudit dolent que un eslògan, però això ja és passar-se.
Les PAU, m’agradin més o menys, són una de les poques eines que ens igualen a tots els estudiants, que ens deixen a tots al mateix nivell i on, cadascú, a partir de les seves capacitats i esforços, aconsegueix un resultat major o menor. Que bonic sona això de la igualtat, oi? Doncs no us preocupeu que ja venen les universitats privades per destrossar-ho. Perquè, què passa si el niño de papá que ha aprovat amb un cinc rascat la selectivitat i amb prou feines s’ha tret el batxillerat vol entrar a una carrera on demanen nota? No passa res, el seu papá posa al nen en una universitat privada i, a canvi de diners, molts diners, el nano ja té la vida solucionada. Però bé, aquest ja és un altre tema.
Tornant a la selectivitat, aquesta ha de servir per a poder entrar a la carrera que tu vulguis, on estudiaràs el que t’agrada i d’on sortiràs amb feina, llàstima que això sigui entre improbable i impossible avui en dia. Ara mateix no sé si és més difícil independitzar-te abans de la trentena o treballar del que has estudiat.
És veritat que el jovent tenim ganes de canviar el món i encara guardem una espurna d’il·lusió pensant que serem capaços de millorar les coses, però, de mica en mica, aquesta idea sestà convertint en un desig, un somni. Els fonaments de la nostra societat són d’una pedra molt dura i massissa i, el problema és que estan dissenyats pels de dalt, pensant, òbviament, en el seu benestar, ignorant completament a la gran majoria de la població. Veient el context actual, cada dia em sembla una opció més sensata deixar que la verola del mico s’estengui i, que amb sort, el nostre món torni a ser, si no ho és encara, el planeta de los simios.
Pau Espí
