Alejandro Flores
Els carrers han canviat: cada cop més, les mascaretes van passant a un segon terme. Reprenem, tímidament, una normalitat que se’ns feia llunyana, i que la recordàvem distant en el temps. Una època que semblava ser cosa d’una altra vida. Mica en mica tornem al passat prepandèmic per fer passes cap a un futur sense restriccions.
Primer, amb la retirada de l’obligatorietat de portar mascareta als exteriors. Recentment, als interiors, llevat del transport públic i centres sanitaris, on la massificació ens feia vulnerables de l’entorn, i encara requereix d’un esforç per protegir-nos. Amb aquesta nova normalitat, el nostre imaginari ha retrocedit més de dos anys per tornar a veure les expressions d’aquelles persones que no pertanyien al nostre cercle més íntim, i recuperar la vista del nostre rostre.
Ho sentim a les escoles i instituts. Es tracta d’un àmbit on la relació entre professor i alumnes és bàsica per a la correcta transmissió dels coneixements. En les classes virtuals, quan la pandèmia no ens permetia assistir a les aules presencials, els docents ens demanaven que encenguéssim la càmera web, en un gest gairebé desesperat per assegurar que estàvem assolint els coneixements i no parlaven a una pantalla buida d’oients.
En tornar a les classes presencials, amb mascareta, els professors es qüestionaven si el que transmetíem amb els nostres ulls significava aprovació o interrogació, i ens pregaven que intervinguéssim més a classe per confirmar que estàvem seguint el fil del temari. Ara que les mascaretes gairebé han desaparegut a l’interior de les aules, els somriures i, en definitiva, tota l’expressió del nostre rostre confirma les nostres emocions, malgrat que l’hàbit de ser partícip i crear debat a les classes no hauria de desaparèixer.
Quan vam visitar l’Institut Domènech i Montaner dies després de la retirada de les mascaretes, ja no feia falta fixar-nos en els ulls dels estudiants per esbrinar si reien o es mostraven seriosos. Només calia mirar la totalitat del seu rostre per intuir les seves emocions, tant si eren al pati (on els grups d’alumnes es reunien en colles per parlar sobre qualsevol tema i riure), com si eren a la classe de música, on els estudiants, tímids, cantaven una cançó, ja sense mascareta. Malgrat que ja gairebé no existeixen mascaretes als instituts, molts joves, en riure, segueixen tapant-se la boca, acostumats a que la mascareta fes aquest treball.
Ens fixem, també, en els comerços de barri i els centres comercials. La comunicació interpersonal entre venedor i comprador ha canviat. No tant per la part verbal, que segueix sent la mateixa, sinó per la comunicació no verbal, les emocions i sensacions que transmetem a l’altra persona només amb les nostres expressions, úniques i inherents a cadascú. La confiança de veure l’altra persona ens fa assabentar-nos de les seves necessitats o entendre, d’una millor manera, el que ens volen oferir com a compradors.
Als carrers també comencem a notar diferències. En un àmbit on ja es va iniciar el procés de retirar les mascaretes fa mesos, fins ara pocs s’atrevien a fer-ho. Cada cop més gent torna a mostrar el seu rostre mentre camina pels carrers de Barcelona en solitari, passeja amb la seva parella o amics, escolta música, o contempla asseguda en un banc el pas dels vianants i del temps.
Els colors han canviat. El Passeig de la Zona Franca, emblemàtic nexe de comunicació de la Marina (barri que han valorat els veïns i veïnes a l’enquesta anual, i a la que hem dedicat un reportatge aquest mes) torna a reprendre el color dels nostres somriures i deixa el blau clar de les mascaretes a un calaix de casa nostra. El verd de la natura i els colors de la primavera ja tornen a destacar als nostres carrers. Sant Jordi, malgrat que va estar passat per aigua, va ser la primera mostra d’això, quan els barris de Barcelona es van tenyir de vermell. Com una parella de jubilats que caminava pel passeig, agafats de la mà, i la dona es pintava els llavis del mateix color que la rosa que subjectava amb la seva mà.
Als que han respectat l’ús de la mascareta i, en definitiva, totes les restriccions imposades per parar la transmissió d’un virus que ha matat més de sis milions de persones arreu del món, se’ns fa estrany que, de cop i volta, aquestes obligatorietats es vesteixin de recomanacions. Mirem també, amb precaució, l’inici de la nova normalitat i com afectarà els contagis, acostumats a l’allau de xifres que ens abromaven als telenotícies i que ara queden en un pla secundari per la guerra d’Ucraïna. I en definitiva, ens endinsem poc a poc a una nova normalitat que, amb precaució i esperança, s’instal·la a les nostres vides.
