El dia 22 de maig de 2011 vaig escriure això al meu mur de la xarxa social Facebook després de passar una tarda a la campada de la Plaça Catalunya de Barcelona :
– “El pitjor de tot és que molts dels que eren joves al maig de 1968 avui dia ja no ho recorden i no es reconeixen en tots i cada un dels joves amb un futur incert, tant si son a la Plaça de Catalunya en aquest moment com si son en un treball precari. DESPERTEU!!! Que això va amb tots !! , perdó, excepte amb els polítics que, com que ja tenen cadira, tenen por de perdre-la”.
Del mes de maig de l’any 1968 al maig de 2011 van passar 43 anys, podem dir que tota una generació. Els caps plens de flors, cabells llargs, pantalons amples i faldilles llargues aquests anys ho van transformar en pantalons estrets per a nois i noies i els colors foscos. Dels Hippies que volien ocupar el món sencer, al moviment ocupa.
La revolució de 1968 va començar a París. Aquí hi havia dictadura i era prohibit sortir al carrer a manifestar-se. Les úniques noticies que en teníem eren les que ens ensenyava la televisió franquista, però molts joves d’aquí es van desplaçar fins allà per a participar en aquella revolta del jovent descontent.
A les revolucions sempre hi ha coincidències per molt diferents que siguin els motius i les persones que les protagonitzen. És com un contagi col·lectiu o com algun residu de la memòria col·lectiva d’altres revolucions el que ens fa moure. Deixem a part on van a parar o quin és el seu final, no sempre el desitjat pels revolucionaris, el moviment del quinze de maig de 2011 no va acabar revolucionant el país, més aviat el que va fer, a la llarga, va ser una involució. A les eleccions generals del novembre, tornà al poder el Partit Popular i l’extrema dreta es començava a bellugar.
Sempre m’he preguntat què hagués passat si després del desallotjament de la Puerta del Sol de Madrid i de la Plaça Catalunya, a totes dues bastant violents, els joves hi haguessin tornat, sense defallir, per tirar endavant el model de societat que havien ideat i consensuat després de tants dies d’assemblees i reunions per construir un nou model de societat. Aquesta revolució ja feia temps que s’anava gestant i no només a Europa sinó també als països àrabs amb el nom de “primavera àrab” que va aixecar països com Tunísia, Turquia o Egipte. El resultat de la revolta, allà, van ser un bon nombre de morts i pèrdua de llibertats.
A aquest moviment del maig de 2011 se’l va anomenar “El moviment dels indignats” degut al petit assaig que va escriure, l’any 2010, Stéphane Hessel amb el títol Indigneu-vos! . Aquest autor va ser membre de la Resistència francesa i entre d’altres, redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
El primer que demanaven aquells joves era: Democràcia Real Ja!!! I després no volien ser mercaderies en mans de polítics i banquers. No volien ser polítics i entrar al sistema però se’n van adonar que des de fora no podrien canviar res i alguns d’ells que eren al capdavant de moviments socials com ara el PAH es van decidir a fer una nova política; volien canviar moltes coses i han quedar integrats i diluïts dins la política a seques.
Els protagonistes del maig del 1968 i els que ho van viure de prop i amb l’esperança del canvi, ara son avis de la generació dels polítics de la transició espanyola i ja sabeu com estan avui dia: Els socialistes ja ni saben que vol dir aquesta paraula, la van començar a oblidar el dia que van deixar d’aixecar el puny i cantar la internacional i avui dia defensen la corona espanyola amb tota la seva corrupció. Els populars han convertit el seu partit en una cova de lladres. Podem dir que cap dels dos no son exemple de res. Els empresaris de la mateixa edat es van convertir en la generació del Yupies que son els que van ajudar a corrompre els polítics aportant els bitllets. Així doncs d’aquella generació del maig del 68, qui sí va quedar al maig del 2011 van ser els iaioflautes que anaven passant per la plaça Catalunya a compartir experiències amb els “nets” en la lluita, i que es van posar a la primera fila a les entrades dels bancs i caixes i es van mobilitzar per les seves pensions. Realment aquells avis portaven encara la olor de les flors de 43 anys enrere. També hi va haver un pas endavant de les dones: “La revolució serà feminista o no serà”
El moviment del 15 M va canviar algunes coses, però poques, perquè les idees, si no les organitzes, no les pots tirar endavant i el millor que pots fer quan veus que el sistema et vol integrar és deixar-lo. El partit que va sorgir d’aquest moviment no ha pogut cohesionar els anhels de les persones que els van votar a les eleccions al parlament Europeu de l’any 2014 i les disputes internes no han ajudat, com tampoc la inexperiència de treballar dins una màquina que fan rutllar sempre les mateixes persones, sigui quin sigui el partit que governa.
Em costa pensar que alguns dels joves que es van mobilitzar aquell maig, donat que no es van veure satisfetes les seves esperances, que tal i com ha anat el passar d’aquests deu anys, han acabat votant la ultra dreta empesos pels mitjans de comunicació, que s’han encarregat de llançar mentides contínuament sobre els partits que han agafat la flama d’aquella incipient revolució, i per altra banda, han posat en la primera plana aquell hereu de la dictadura que ens vol tornar al lloc més fosc on l’Estat Espanyol sembla que s’hi sent més còmode. Tot i així, cal continuar la revolta individual, la de les persones que la varen fer tant el maig del 68 com del 2011 i dels seus hereus; perquè sempre hi ha d’haver algú que faci el primer pas. Per què no el teu, el meu i el de la gent que reconeixem en mirar-nos als ulls?
Esther Pardo i Gimeno Maig 2021
