Esther Pardo
El lloc on una neix és com un membre de la família. Pots anar-hi, amb el pensament i el record cada vegada que el necessites, quan estàs trista, quan estàs sola o senzillament quan et vols sentir a casa. Això és el que em passa a mi amb el Barri de Port, un barri, que sembla qualsevol dels pobles que creixen tot el llarg de la carretera. I aquest és el nom: Carretera de Port,: per abreviar el nom de la Mare de Déu de l’església.
Possiblement sigui la part més antiga del barri de La Marina, recolzat i protegit per la muntanya, enganxat com un llangardaix de panxa al sol de ponent. No s’ha mogut d’aquí en més de 2000 anys i s’ha anat transformant fins arribar a dia d’avui en que és una mica buit: no hi ha escola, no hi ha farmàcia, no hi ha quasi botigues. Ha passat una ventada.
En altre temps (segle IV a de C.), els ibers hi van fer el primer port de la ciutat perquè era el lloc a recer del vent de Xaloc; després, en època dels romans ja hi havia molt de tràfec marítim comercial entre el baix Llobregat i Roma. Als anys 20 del passat segle s’hi van trobar unes sitges, per sobre del camí de l’Esparver, de gran mida i quantitat, amb restes de ceràmica de diverses procedències que mostren com els ibers comerciaven amb fenicis, romans i d’altres civilitzacions antigues. També s’hi va trobar un carro de fusta i ferro. Aquestes peces les podem veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Els romans ens van deixar les restes d’una indústria d’envasament de vi just al costat d’on avui hi ha la redacció de la revista que tens a les mans i també les restes d’una vila romana, tocant a la paret del cementiri, sobre el Fossar de la Pedrera. A prop d’aquest lloc, segons llegim als llibres de Rafael Dalmau, Armand de Fluvià i Santiago Sobrequés, entre d’altres, al segle XI es va aixecar, possiblement sobre un castell de la Marca Hispana, una edificació força important. A finals de segle, els comtes de Barcelona Ramón Berenguer II dit Cap d’Estopes i Berenguer Ramón anomenat el Fratricida, que eren bessons, el van habitar, per separat, cada sis mesos mentre compartien el mandat de la ciutat. D’aquest castell de Port, encara hi queda un tros de paret d’argamassa i una placa que recorda que va existir. El marquès de Sant Mori, que en va ser propietari, el va descriure al segle XVI com un castell amb espitlleres i fossar; va quedar en peu fins el segle XIX quan encara hi havia famílies que hi vivien en habitacles enganxats a la seva muralla. A començament del segle XX va ser derruïda la última torre al fer un dels accessos al cementiri. Avui, és un bon lloc per visitar fent una caminada no massa dificultosa, amb la recompensa d’un extraordinari mirador sobre tot el barri i el delta del Llobregat.
A uns 100 metres d’aquest castell, i no enganxada a l’edifici com se solia hi havia l’ermita, al lloc on avui hi ha l’església de la Mare de Deu de Port. Com sempre es repeteix al llarg de la història, va ser arrasada en diverses ocasions i reconstruïda en diferents llocs del barri; i la Mare de Deu va haver de fer alguns viatges, l’últim, el descriu en Paco Candel en el seu llibre “Història de una parròquia”.
De tota La Marina, hi ha referències escrites, segles enrere, del Barri de la Farga (després Can Tunis) i del Barri de Port. Huertas Clavería al llibre “Tots els barris de Barcelona” en parla i explica que els habitants del barri treballaven a les canteres de Montjuïc, i d’altres feien de pagesos a les hortes del delta del Llobregat.
A finals del segle XIX, en un barri tant pla, fora dels ulls de Barcelona, van començar a sorgir les indústries. Aquest és el cas de Galvanitzats Farrero S.A. (la fàbrica de les galledes) que s’hi va instal·lar l’any 1888 i va tancar el 1967. Quasi al davant, sobre la carretera de Port, s’hi va instal·lar l’empresa ALENA (Companyia Nacional de Colonització Africana), que és com la coneixíem els veïns encara que sobre la porta s’hi llegís CAPA (Companyia Anónima de Productes Africans) dedicada al serrat de fustes colonials i a la fabricació de fulloles taulons i contraxapats. Les fustes venien de la Guinea Equatorial, ara fa cent anys.
Per darrere el barri, sobre la via, com una cremallera que l’unís a la muntanya, hi passava el tren de la potassa. Venia de les mines de Súria, cap al port. Amb cara de badocs, la canalla ens hi acostàvem per comptar el nombre inacabable de vagons, lletjos i cansats que passaven poc a poc.
Ara me n’adono que tota la revista no seria suficient per explicar la història del meu carrer, dels seus veïns treballadors i preocupats, però que sabien conviure i passar-ho bé plegats i de les veïnes treballadores i animoses, amagant les preocupacions i dels nens i nenes grans i petits amb els que vaig conviure els millors anys de la meva vida, sens dubte. Gràcies.
Juny 2020 ( hi ha fragments del Llibre Els carrers de Paco Candel)
