Diu Paco Candel en el seu llibre “Donde la Ciudad cambia su nombre” que aquest barris de La Marina són com una perdigonada en unes estovalles. Això ho va escriure als anys seixanta del segle passat i sembla que això continua sent així tot i que quasi tots els petits barris originals, s’han anat acostant gràcies als edificis de nova construcció i també en alguns llocs els han unit empreses o magatzems, com si al polígon industrial de la Zona Franca li hagués crescut una pota per apoderar-se del barri.
El barri més antics de La Marina és el Barri de Port, tocant l’església, però en el de Can Tunis, al costat del mar, abans de tenir aquest nom ja hi existien les cases dels pescadors. El habitants d’aquest tros de La Marina, des de segles anteriors, es dedicaven a treballar les canteres de la muntanya de Montjuïc (amb aquesta pedra, estan construïts molts dels edificis de Barcelona i és ella la que dona el color característic a la ciutat), d’altres feien de pagesos a les hortes de la banda esquerra del delta del Llobregat (activitat que s’ha perdut completament) i els que eren més a la vora del mar, es dedicaven a la pesca.
La Marina ja estava habitada fa més de dos-mil anys pels romans, que són els que hi van fer el primer port de Barcelona. Carregaven als vaixells peces de ceràmica plenes de vi que recollien Llobregat amunt i també gra que emmagatzemaven en grans sitges. Aquestes no es poden veure però encara hi són, tapades sota el poliesportiu de la Bàscula i més enllà.
Així doncs, el nostre barri és un barri amb història. Tornant a Paco Candel, ell deia que: “ La memòria perilla davant la piconadora de l’oblit històric, i més, la del nostre barri”. Aquest barri, que s’ha anat engrandint a base d’arribades d’immigrants, per tandes, cada uns quants anys. Totes aquestes persones arribaren de diferents llocs de la península Ibèrica durant el segle XX. Cada un d’ells porta a la seva maleta la història de la seva família i del seu poble, però desconeix completament la història del lloc on viurà a partir d’aquest moment. Aquest fet té el perill de la pèrdua d’identitat del territori on hi vivim tots junts i on hi ha una barreja de procedències. Aquest fet s’accentua encara més quan les persones que arriben procedeixen d’altres països amb llengües diferents i per suposat, amb històries diferents.
Els temps en què La Marina era com un poble, tothom es coneixia i els veïns eren una espècie de parents i els d’un barri festejaven amb els de l’altre i, es donava el cas, es trobaven en terreny neutral per esbatussar-se tranquil·lament per dirimir alguna qüestió no resolta amb les paraules. Tothom sabia qui era bona persona, qui ajudava els altres i qui tenia males puces. Fins i tot, les relacions extramatrimonials que podien existir entre veïnes i veïns. Tot amb la màxima discreció, no fos cas….
Els barris originals de La Marina: El Port i Can Tunis que ja hem situat en temps de romans, van tenir nouvinguts a meitat del segle XIX amb la prioritat de l’ajuntament de treure la indústria de la ciutat, arriben a La Marina les Prats d’Indianes i un d’aquests, propietat de la família Bertrand i Serra, porta els treballadors de l’anomenat Prat Vermell i la seva fàbrica de estampat de teixits que deixava el paisatge de l’entorn tenyit d’aquest color. I cap als anys 20, es converteix part de la fàbrica del Prat Nou, de la família Bausili, en habitatges.
Després va arribar el senyor Santiveri l’any 1928 i va construir la fàbrica d’alimentació vegetariana, que també va portar persones d’altres llocs a treballar i viure i va donar nom a un altre dels barris de La Marina.
Després, amb l’exposició universal de l’any 29, es construeixen les Cases Barates i arriba més gent per compartir l’espai, petit de les cases i gran de tota La Marina. Uns anys més tard, també arriba la guerra que fa que la gent pertanyi a la terra on és i on viu, a la força; i que quan acaba, tots tenen una història comuna per compartir, independentment de la banda on fossin. També per aquest any, neix el Plus Ultra, que també, com altres llocs de La Marina va patir els bombardeig dels avions feixistes.
I en arribar la postguerra, el progrés, els planes de desarrollo, etc. del franquisme, van créixer barris com bolets, o sigui en un aclucar d’ulls, això vol dir en 28 dies de l’any 1952 el barri de Can Clos i després el barri del Polvorí. S’havien de buidar barraques que feien lleig a la Diagonal i a altres llocs de Barcelona. Pel mateix temps i a corre-cuita, els primers dels habitatges de la SEAT, a dia d’avui ja no son de la fàbrica de cotxes i les construccions arriben fins a l’Hospitalet.
Als anys setanta, es comença a omplir el passeig de la Zona Franca i sense saber com, li dona nom a tot el barri. I també s’omple l’espai de La Vinya, al costat dels pisos d’en Piulachs i també el que hi havia entre el Polvorí i la carretera de Port amb els habitatges dels gallecs o dels treballadors dels autobusos (entre d’altres persones). I es continua tapant forats que deixen les antigues indústries i surten les Estrelles Altes i la Pantera Rosa i finalment els pisos de la Illa Metalco.
I al segle XXI surt l’últim bolet a la Marina del Prat Vermell, al costat de les Cases Barates, (de les originals ja no en queda cap). El que deia, cada nou veí ha portat i portarà la seva història. És feina nostra que coneguin la que ens és comú a totes i cada una de les persones que hem nascut a La Marina perquè se la facin seva. Serà més fàcil compartir objectius que ens beneficiïn a tots si coneixem el nostre passat comú.
