Redacció: Esther Pardo
En aquests dies de campanya i d’eleccions contra rellotge, no podem oblidar que el dia 3 d’abril passat, va fer 40 anys que hi va haver les primeres eleccions municipals de l’Estat Espanyol, després de la dictadura, on hi vam poder participar tots aquells que avui, ja tenim més de cinquanta vuit anys. Ja havien passat dos anys des que el mes de març del 77 s’havien fet les primeres eleccions democràtiques i la UCD les havia guanyat. Tot i ser ja en democràcia, vam haver d’estar massa temps amb alcaldes franquistes als ajuntaments. Només feia quatre mesos que teníem constitució, aquesta que la Trinca en deia “La Consti” i els que avui la venten per tot arreu, van fer campanya en contra de la seva aprovació. Eren temps de Jarcha i la seva cançó “ Libertad sin ira”, que ara que hi penso, crec la vàrem cantar poc i massa fluix perquè la ira encara s’ha quedat i no hem trobat la manera de fer-la fora.
Pels ajuntaments, es votava la llista de candidats a regidors, i després aquests votaven l’alcalde. Fins llavors, durant els 40 anys de dictadura franquista, els alcaldes de les capitals de província, els nomenava el govern franquista directament i els de la resta de municipis, el governador civil.
El partit que va treure més regidors va ser la Unió de Centre Democràtic (UCD) – Que lluny queden aquestes sigles que van estar governant Espanya en moments decisius de la transició i com van desaparèixer -.
En aquelles eleccions, bona part de les grans ciutats van passar a mans de l‘esquerra per l’acord que hi va haver entre el PSOE i el PC (Partit Comunista d’Espanya). Aquest va ser el cas de Madrid, València i Saragossa; a Sevilla van fer alcalde al candidat del Partit Socialista Andalús.
A Catalunya va guanyar l’esquerra, el PSC ho va fer amb molta diferència, seguit del PSUC i després de CiU. A Barcelona va aparèixer el nomenat cinturó roig. La capital i el seu voltant es van tenyir del vermell dels socialistes i en el cas de Santa Coloma de Gramenet i el Prat, Sabadell i Cornellà van tenir consistori comunista. Després de 40 anys, encara queda un alcalde d’aquells, en Lluís Tejedor, al Prat de l Llobregat, havent canviat les sigles del PSUC per las d’ICV i arribant a dia d’avui amb les del Prat en Comú. A l’interior de Catalunya, hi va haver més ajuntaments convergents i també alguns d’independents.
Cal recordar que l’any 1979, l’ombra del franquisme era per sobre de tothom, com ho vam poder constatar el 23 de febrer de 1981, i la por al règim la dúiem la gent d’esquerres a la sang, per experiència directa o pel que ens havien explicat. També vam anar coneixent les històries d’alguns alcaldes de la República, homes de bona voluntat que feien la seva feina i després dedicaven la vida als veïns, sense sou, sense vacances i moltes vegades sense reconeixements. Homes que van ser els primers en caure sota la repressió franquista.
Aquesta és la llista dels partits que es presentaven a les eleccions municipals de l’any 1979:
PSC-PSOE Partit dels Socialistes de Catalunya
PSUC Partit Socialista Unificat de Catalunya
CC-UCD Centristes de Catalunya – Unión de Centro Democrático
CIU Convergència i Unió
PTC Partit del Treball de Catalunya
COM Comunistes de Catalunya
ERC Esquerra Republicana de Catalunya
MCC Moviment Comunista de Catalunya
Com es pot comprovar, actualment, només en queden dos amb el mateix nom; d’altres han canviat només el nom (aquí podríem dir allò de “els mateixos gossos amb diferents collars”, però no sé si seria cert). El que sí és cert, és que en quaranta anys, l’esquerra encara no ha après a anar junta i tots a l’hora.
En aquelles eleccions, a l’Ajuntament de Barcelona, la llista més votada va ser la del PSC que va aconseguir 16 regidors, seguits pel PSUC que en va tenir 9. El batlle de Barcelona va ser Narcís Serra per majoria absoluta i tres anys més tard, va marxar a Madrid per ser ministre de Felipe Gonzalez. El nou Batlle va ser Pascual Maragall, també per majoria absoluta. En 40 anys, el PSC ha anat baixant de regidors i actualment en té 4.
El cinturó vermell de la capital, ha quedat diluït i es pot dir, però, que en alguns llocs s’ha tornat verd i/o lila. Hem d’esperar a veure que passarà en aquestes eleccions, en que sembla que tenim per sobre els caps una ombra grisa que ens fa anar a votar emprenyats, i no contents de poder-ho fer, perquè la IRA d’alguns polítics no ens deixa gaudir de la LLIBERTAT de votar el que volem, sinó que ens fa votar en contra del que no volem.
