Recordant la platja de Can Tunis i els seus pescadors…

Quant vaig en cotxe per la ronda Litoral, direcció Colom, veig el Port de Barcelona, els magatzems, les muntanyes de contenidors i els dipòsits de carburant de l’antiga CAMPSA; aleshores recordo la platja de Can Tunis i em poso nostàlgic, intentant mentalment fer una composició de lloc, col·locant sobre les instal·lacions portuàries aquell carrer Roldán, o el tros de platja on varaven les barques dels pescadors; o les restes del vell mur que van quedar aturats a la dècada dels quaranta. Els records em venen amb claredat i la imatge d’aquell fantàstic paisatge mariner que va desaparèixer per donar pas a l’ampliació del Port de Barcelona, un dels més importants del sud d’Europa. Aquella platja lliure i llarguíssima anava des del Morrot fins a la farola del Llobregat. La primera dada que tenim d’aquest tros de costa és de l’any 1397. És registrat a les Deliberacions del Consell de 1395 fins a 1398, Foli 90, Arxiu Municipal de Barcelona, on diu: “Sabem que un grup de pescadors de la barriada anomenada Fraga, eleva una queixa al consistori de l’Ajuntament de la ciutat pel perjudici que els comporta les aigües corrompudes de l’estany de Port”. Aquest és el document més antic que es coneix de l’existència de pescadors a la Platja i que amb gran tristesa, els veïns dels barris de Marina van veure com poc a poc anava desapareixen, absorbida per la CAMPSA i el Consorci del Port Franc. El novembre de 1970 el Consoci de la Zona Franca va expropiar i enderrocar els habitatges de més dues-centes famílies que vivien al que avui és el moll Princep d’Espanya. Jo vaig viure els últims anys d’aquella platja meravellosa, al carrer Galtes xamfrà carrer Peris, en front meu vivia una de les famílies de pescadors amb més tradició marinera del barri. buy albion gold Eren cases típiques de pescadors amb un pati cobert de canyes y unes llargues taules de fusta que les feien servir per tot; deixar caixes de peix, adobar nanses o xarxes i menjar quan feia bo. Al carrer, davant l’entrada, un tauló llarg de fusta feia de banc, on seien els veïns a fer petar la xerrada els vespre d’estiu. cheap albion silver Aquesta gent, sobre tot els mes grans, explicaven que abans de viure al meu carrer, havien estat a la barriada de pescadors del “Tiro Pichón” i del “Rancho Grande” o Vidriol d’on van ser desallotjats pel Consorci, per comerciar amb la sorra de la platja. També parlaven de les petites barriades que hi havia al llarg de la costa fins al Llobregat. Totes elles habitades per gent que vivia de la Mar. A la Puda es practicava la pesca a l’art, és a dir amb una barca de rems de les anomenades gussi, carregada amb una llarga xarxa, la calaven mar en dins fen un semi cercle; desprès des de la platja tiraven amb força dels dos caps de corda, recollint poc a poc la xarxa, fent una gran bossa on es colpejaven totes les peces cobrades. Normalment en aquest esforç hi participaven tots, homes, dones i nens. Malgrat que tota gent que vivia de la mar en aquestes barriades, van ser desallotjades pel Consorcio del Puerto Franco durant la dècada dels anys quaranta del segle passat, la majoria de famílies es van quedar a viure als terrenys del mateix Consorci, que els cobrava un arrendament d’hort, on tots hi van construir les cassetes molt a prop de la platja. buy albion gold

Aquests pescadors, practicaven tot tipus de pesca propera a la costa, feien servir barques dels tipus xalanes de quilla plana d’uns tres metres i les més grans gussis a rems o vela. A finals dels anys cinquanta van començar a col·locar motors a les barques mes grans i fins i tot, algunes famílies, van adquirir-ne d’arrossegament. albion gold A la temporada de l’angula, es feia un sorteig i s’adjudicaven el llocs als rierols que anaven a desembocar al Llobregat. El que explicaven amb mes orgull aquests pescadors eren les gestes de l’equip de teranyines, anomenat els Pescadors del Riu, que competien amb equips de Sitges, Vilanova i la Geltrú i Calafell i van arribar a la final del campionat de Catalunya, quedant campions l’any 1955. Aquests homes endurits per la feina de la mar eren grans persones. A la postguerra, jo havia vist des de la galeria de casa, com al migdia quant arribaven les barques, nens anant cap la platja amb un plat, i una estona més tard tornar el plat ple. Quan arribaven les barques, els pescadors omplien les caixes per vendre i desprès deixaven a les criatures que agafessin la morralla, composta de crancs, petits peixos, algues etc., que no valia res ni tan sols per menjar per molta gana que es tingués, però els patrons de barca els deien als pescadors que els deixessin també un grapat del que havien pescat. cheap albion gold Per altre banda, Can Tunis també oferia als veïns de la Marina i els barris propers de la ciutat, la seva extensa platja, que a l’estiu estava a disposició de tot el que volgués gaudir-ne, i el cert és que els dies festius es posava plena com un ou. Era la platja de tothom i als matins, baixaven en alegre processó pel passeig del Puerto Franco (a partir del final dels anys cinquanta, passeig de la Zona Franca) gent de Cases Barates, Port, La Gran Via, la Bordeta, Sants i d’altres llocs, a la seva platja de Can Tunis. Els de Poble Sec, agafaven el tramvia 48 i es desplaçaven fins aquí. buy albion silver Aquestes persones muntaven amb quatre canyes i un llençol la seva pròpia tenda. Posaven les tovalloles a la sorra i al damunt hi deixaven les provisions per tot el dia: truita de patates, gasosa, vi, el meló o síndria de rigor,etc. albion silver Ja no tenien altre preocupació que passar-se una tarda de calor gaudint de la platja, banyant-se, pescant o agafant musclos a les roques del mur, que n’eren plenes; només havien de bussejar una mica i arrancar-los. Els visitants estiuencs quan queia la tarda, marxaven cap a casa contens d’haver passat un dia molt agradable amb la bossa plena de musclos. Això i moltes altres coses es podrien escriure d’aquella platja enyorada i dels seus pescadors.