Un dels edificis més emblemàtics al nostre barri està avui abandonat per les lleis patrimonials i museístiques. Sí, parlem del Polvorí, aquells dos edificis històrics que donen nom a un barri, i que sense cap mena de dubte, també formen part de la història de la Marina.
Una vegada finalitzada la Guerra de Successió al 1714, es va assentar el regnat del llinatge borbònic a tota Espanya. Les petjades de Felip V es poden seguir en l’actualitat a Barcelona, doncs fou ell el que va remodelar alguns dels edificis comtals del modern segle XVIII. El Polvorí i el cos de guàrdia fou una mostra d’aquest remodelatge arquitectònic amb la seva construcció al 1752. Tot i que l’escut que es posa sobre la porta principal d’accés a l’arsenal pertany a l’any 1733, forma reivindicativa de les noves possessions i posicions borbòniques. La construcció que fou acompanyada amb les obres de rehabilitació del castell de Montjuïc, amb la intencionalitat de vigilar i controlar la ciutat de Barcelona des del turó de Montjuïc fins a la Ciutadella, rodejant d’alguna manera la muralla antiga romana i medieval quedant hermètica dins de la ciutat borbònica que sobrepassava aquells límits antics.
La construcció d’aquests tipus d’edificis militars estaven planificats d’una forma senzilla. El polvorí és una construcció de pedra, probablement de la mateixa cantera autòctona, configurada a partir d’una plata rectangular d’uns 40 x 15 metres sustentada per sis columnes interiors i amb contraforts exteriors. Mentre que, per un altre costat, les notícies de l’edifici del cos de guàrdia són més limitades. Aquest últim monument immaterial, a partir d’una hipòtesis generades per les publicacions de Pedro Voltes Bou al 1960 on descriu la utilitat dels barracons situats als baluards de Velasco i Lengua Sierpe al castell de Montjuïc, podem deduir la capacitat i utilitat d’aquest espai: ‘’[…] destinados para el cureñaje y otros efectos de maderamen propios del arma de artillería, el situado en el primero, y para el acuartelamiento de tropa el que está en el segundo si bien su capacidad no admite más allá que para cuarenta o sesenta hombres.’’ Ambdós edificis es troben rodejats per una muralla amb espitlleres i torretes de sentinella.
Els anys posteriors a la seva construcció, perdem tota pista de l’ús i situació de l’edifici, l’última notícia ens arriba al 1849 quan restauren els dos complexes. Ja que, en la cartografia ha sigut molt complicat intentar localitzar on es podrien trobar aquests dos edificis, suposat que guardava una relació important amb el castell, com segurament l’ús d’una galeria subterrània que connectava el polvorí amb el castell. Tot i això, fem una proposta d’aquesta situació sobre la il·lustració, per tal de veure la relació estratègica i de distància que guardava amb la fortificació.
Hem trobat adient parlar sobre aquest edifici, ja que generalment són uns monuments històrics que es troben bastant oblidats per la memòria de la ciutadania. Encara que el treball legislatiu de Patrimoni és preservar tot allò que identifica la cultura material i immaterial d’un territori, com vàrem fer amb el Polvorí i el cos de guàrdia al 21 de Juliol de l’any 2000 protegit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), considerem que no ha sigut un treball on el seguiment ha sigut reiterat.
Per començar, no hi ha cap marquesina informativa on plasmi la memòria històrica d’aquest complex. I per altre banda, aplaudim la proposta impartida gràcies a l’equip del ‘’Teatro de los Sentidos’’, persones que han volgut prestar i demostrar la cultura posant els seus cinc sentits, dins d’un edifici que marca també el nostre significat com ciutadania actual. Constatem que, en anys anteriors les inversions en certs llocs culturals i zones arqueològiques han demostrat un major interès dintre de les seccions polítiques perquè afavoria les seves campanyes, com fou el cas del Born o pròximament, el mercat de Sant Antoni. Jaciments que per el seu estat de conservació i el seus materials són espectaculars, però que deixen fora de plànol altres que també necessiten un estudi profunditzat i que com últimament observem, deixen al barri en una posició marginal, lluny dels límits de cultivar i apostar per la cultura popular i la unió de barris de Barcelona.
