Durant moltes dècades, quan pensàvem en les grans superpotències del món, ens venien al cap països com els Estats Units, França o Anglaterra. Però, si ens aturem a mirar la història amb una perspectiva més global, veurem que la Xina ja va ser, fa segles, el centre cultural i econòmic del món. I ara, després de sobreviure a guerres, fams i humiliacions, aquest gegant es torna a despertar.
Quan es parla de la Xina actual i el seu estatus de superpotència, s’ha d’entendre com un retorn al seu poder tradicional. La pujada meteòrica de la Xina tecnològicament, amb empreses gegants com Huawei, Alibaba o els trens d’alta velocitat, no és cap miracle ni cap novetat. En altres paraules, està recuperant el lloc que ja havia tingut.
La llum i la foscor del passat xinès
Durant segles, la Xina va marcar el compàs del territori asiàtic, amb la Ruta de la Seda, en funcionament des del segle I aC i fins a l’actualitat, ha estat una xarxa que ha permès comerciar amb mig món i exportar-n’hi idees, coneixement i pensament. Però va ser a partir del segle XVIII, i amb l’augment del colonialisme d’Occident sobre les potències estrangeres, que es va veure afectada l’hegemonia de la Xina sobre el territori asiàtic.
Els britànics van portar-hi les conegudes Guerres de l’Opi, els tractats desiguals i el que els xinesos marquen l’any 1858 com Segle de les Humiliacions, que no acabarà fins a la victòria de la Guerra Civil Xinesa de Mao Zedong el 1949. El vell imperi va caure i es va proclamar una república que va fracassar, moment en què el país va entrar en una espiral de guerres, ocupacions i fams que van deixar una població trista i afeblida.
Amb la victòria comunista el 1949, Mao Zedong va prometre recuperar i aixecar el país després del colonialisme, les guerres i els cops d’estat. Va aconseguir unificar el territori i legitimar la seva sobirania, però les reformes que s’aplicaran no seran suficients per complir les seves promeses. La població xinesa patirà episodis de fam extrema i de repressió política com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural, que van provocar milions de morts. El país va sobreviure, però amb serioses dificultats.
Des del “segle de les humiliacions” fins al “somni xinès”, la trajectòria històrica de la Xina evidencia el retorn d’una potència amb ambicions globals
Punt d’inflexió
A partir de la mort de Mao, el 1976, i l’ascens al poder de Deng Xiaoping, la Xina va obrir porta al capitalisme, però sense abandonar el control i regulacions de l’estat. A través de la Reforma i Obertura, nom de les reformes econòmiques de la Xina, és quan trobem l’inici del retorn xinès com a potències globals. La nova fórmula econòmica del govern xinès, poc compresa pel món al seu inici, consistia en: privatitzar l’economia, obrir-se a l’estranger i fomentar la competitivitat.
Aquestes transformacions van provocar que el país creés una xarxa de fàbriques que pogués produir en massa a preus molt baixos, la Xina es converteix en la fàbrica del món. Aquestes instal·lacions van fer que molts països occidentals comencessin a produir al país asiàtic, fent créixer, de manera exponencial, el PIB xinès.
Després del govern Deng van venir Jiang Zemin i Hu Jintao, que continuaren amb les mateixes polítiques. Gràcies a aquest augment econòmic, gran part de la població xinesa va abandonar la pobresa per passar a la classe mitjana. Aquest canvi, també, es va veure influït per l’entrada del país a l’Organització Mundial del Comerç el 2001, moment en el qual la Xina es va convertir en l’exportador més gran mundialment.
L’ascens de la Xina com a superpotència
L’ascens de classe de la població xinesa va provocar un encariment del cost de producció industrial, sent menys competitiva en comparació a països propers, com Bangladesh o Índia. Hu Jintao va proposar fer un pas econòmic cap a un desenvolupament tecnològic i científic de la Xina. L’encarregat d’aplicar la idea de Hu va ser l’actual president del país, Xi Jinping, que va arribar al poder l’any 2012.
Xi ha dissenyat un full de ruta clar pel futur xinès, tornar a ser el centre del món. El seu lema és “el somni xinès”, i aquest somni demana reduir la dependència exterior, millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i construir noves rutes comercials amb Europa, Àfrica i la resta del món.
Veient aquest ascens superlatiu del govern xinès podríem pensar en altres elements d’aquesta societat, com l’educació, cultura o les llibertats individuals que permeten, o no, a la població ser llibres i tenir la capacitat de fer, pensar o decidir ideològicament o amb les seves accions. Queda clar que no tota la realitat xinesa és la que es projecta a l’exterior, i cal tenir mirada crítica sobre la forma en què han aconseguit tornar al seu estatus econòmic.
Però tornant al context econòmic i amb Occident entrant en escena, veiem com la Xina influeix directament sobre la nostra economia, indústria i decisions polítiques; gràcies a les seves accions i activitats comercials. La Xina, en l’actualitat aranzelària, ha estat un dels països que ha confrontat amb la mateixa moneda les polítiques de Trump, fent ús de l’ull per ull i augmentant els aranzels cap als Estats Units en una mesura similar a com ho ha fet el país nord-americà. La idea del govern Xi deixa la mentalitat de pacte per passar a la mentalitat competitiva, volent fer fora i acabar amb la dualitat econòmica mundial.
Avui, mentre ens preguntem en quina direcció va el món i el futur global, potser hauríem de mirar cap a l’est. Perquè la Xina no “està tornant”. La Xina ja ha tornat.
