El Club de Bèisbol Barcelona posarà en marxa la propera temporada el seu primer equip femení.
És l’assignatura pendent. En un club que és únic a la nostra ciutat. D’un esport que tots
tenim en ment, però que pocs ens atreviríem a definir, a detallar, a poder explicar amb plens coneixements. Una pràctica derivada de diversos jocs, que remuntaríem al segle XIX, i de la qual hi ha molta tradició a Amèrica, i a l’est d’Àsia, però escassa a casa nostra. A la ciutat, a prop de La Marina, un sol club permet satisfer els desitjos d’aquells aficionats i curiosos que desitgen passar hores jugant a Bèisbol. Té la seu als nostres barris i mica en mica mira de consolidar-se malgrat les dificultats.
Enmig de l’Anella Olímpica de Montjuïc, entre el Palau Sant Jordi i la INEF, el Camp
Municipal Pérez de Rozas acull entrenaments i partits del Club Beisbol Barcelona, l’hereu obligat del que va ser durant 70 anys la secció de Bèisbol del Barça. El 2011, la Junta Directiva presidida per Sandro Rosell va decidir prescindir-ne sense consultar ningú,
sense opcions i de manera unilateral.
Desaparèixer era una opció. Seguir amb menys recursos i sense tot el suport i imatge que dóna un club de tanta envergadura, és la
segona, la que s’ha seguit. A través d’esforç i treball, mitjançant una subvenció de
l’Ajuntament i gràcies també al suport d’un patrocinador japonès, la institució ha pogut tirar endavant i anar-se consolidant mica en mica. Enguany s’ha creat l’equip benjamí i l’any que ve, després de molt de temps d’anar-hi al darrere, les noies podran tenir el seu equip sènior. De Softbol. El softbol es diferencia del bèisbol pel tamany del terreny de joc i de la pilota. Per reglament les noies no poden jugar a bèisbol, han de fer-ho a softbol. I si les previsions del consistori es compleixen, a l’esplanada annexa de l’Estadi actual s’hi ha de començar a construir, el proper mes de setembre, un camp d’aquesta disciplina on hi jugarà l’equip femení i també els grups de benjamins i alevins. És una novetat que permet recollir les demandes múltiples de noies que no trobaven lloc on dedicar temps a la seva passió, i que obre nous horitzons de cara a la difusió d’una pràctica que encara, en un 50% de mitjana, incorpora jugadors vinguts majoritàriament de països com la República Dominicana, Venezuela, Cuba, Estats Units o Japó.
Lògicament és un esport no professional. Ningú no cobra, però s’intenta que almenys hi hagi alguna petita recompensa per a jugadors i sobretot per a entrenadors. Cal entendre
que només hi ha 8 clubs a Catalunya, a Vic, a Manresa, i els altres a l’àrea metropolitana,
Viladecans, Gavà, l’Hospitalet… I que a Espanya tan sols les ciutats de Gijón, Bilbao,
València i Tenerife compten amb equips que competeixen a la màxima categoria, la Divisió d’Honor.
Cal entendre també que el Club Beisbol Barcelona no té la gestió del Camp, que cada 4 anys se sotmet a concurs. La gestió li permetria obtenir més recursos del lloguer i li obriria les portes a oferir noves activitats. Però l’última votació la va guanyar la Federació Catalana de Bèisbol, així que en tot cas ara cal entendre’s amb l’ens federatiu i cal seguir confiant en els diners de l’Ajuntament de Barcelona i els derivats de les quotes de tots els associats.
Tot això per poder mantenir uns 120 nois, dividits en tres equips sèniors, un que juga
a la divisió d’Honor i els altres a la Primera Catalana, i en conjunts inferiors, un benjamí,
un aleví, un infantil, i dos grups de cadets. Tots amb la seva equipació. Tots amb el material necessari, i amb desplaçaments conjunts pagats, quan fa falta. El darrer, amb
victòria, a Bilbao, en què el primer equip es va proclamar Campió de la Copa del Rei
davant el Tenerife. “L’acció de colpejar la pilota amb un bat de beisbol, la de batejar, és
considerada la més dificultosa, no d’aquesta pràctica, sinó de tot el món de l’esport”. Ens
ho explica en Josep Juaneda, el president d’un club que per damunt de tot vol seguirse
mantenint.
Per ser un punt de trobada dels que ja coneixen aquest món, i per difondre’l entre els
molts que encara no el comprenen, no saben seguir un partit, no el segueixen, no l’han
tastat encara.
El Club mira de promocionar un esport maltractat com molts altres pels mitjans de
comunicació a través d’activitats i a través d’acords amb les escoles. En unes 4 o 5, totes
elles del districte, s’hi ofereixen demostracions i classes extraescolars, perquè els més
menuts puguin acostar-s’hi. I també sobretot, a través del dia a dia. Explicant les regles als més menuts, l’essència d’un joc que es basa poc en el físic, que no és excloent des
d’aquest punt de vista, a persones poc avesades a l’exercici exigent. Obrint entrenaments
a persones de fora i fomentant el respecte per companys, entrenadors, àrbitres i rivals.
Tots els esports aporten virtuts. La cooperació també es deriva del bèisbol, perquè no
deixa de ser un esport en equip, però és sobretot la concentració, per la importància de
l’acció individual, ja sigui batejar, o “pitxar” (llançar la pilota), la que més s’incorpora.
El cas d’un nen de 7 anys, sord, amb moltes dificultats en un principi però amb una millora substancial de la seva capacitat d’independència des que juga a beisbol
pot semblar una llegenda, però és real, i ha passat aquí, dins la gespa i entre les graderies
de l’Estadi Municipal Carlos Pérez de Rozas, aixecat just després dels Jocs Olímpics de l’any 1992 per ser magne per a una activitat que s’ho val.
