Entrar a casa del pintor Josep Maria Torres és com entrar en una cova a quatre pisos d’alçada; a les parets, sense deixar un forat, enlloc de pintures rupestres, els seus quadres, que mostren la seva visió personal sobre el barri, qüestions socials com el treball o, simplement, allò que va trobar prou bonic com per ser plasmat. Darrere de les pintures hi ha el seu missatge social.
Com li va venir l’interès per la pintura artística?
Quan em vaig jubilar. L’artrosi no em permetia treballar; vaig treballar fins als 75. Em quedava temps lliure, i com que en aquells temps no em quedava temps per dedicar-me a activitats col·lectives, i no hi havia gent que es mogués massa, no m’hi he integrat fins que va sortir el moviment 15-M.
L’acció social sempre ha estat molt important a la seva vida, però de maneres diferents.
Sí, segons les circumstàncies. Sabia que havia de fer un servei, d’una forma o un altra. I em vaig enganxar a la pintura perquè m’agradava. La primera part de la meva exposició ha estat dedicada a la història del barri i ha estat penjada sis mesos entre la biblioteca, la Casa del Rellotge i l’Ateneu. M’he trobat gent parlant de l’exposició espontàniament pel carrer. És una cosa que m’emociona!
El tema central dels seus quadres ha estat el barri?
Sí, sempre he tingut la idea de fer quadres amb més sentit. No m’inclinaré mai a formes innovadores, perquè si sóc el primer que no entenc el que faig, no ho vull ensenyar públicament. La meva maduresa com a artista ha tendit a portar un missatge. Enlloc d’escriure un article o una entrevista com vosaltres, que s’ha de treure una conclusió, veuràs que qualsevol quadre porta 4 o 5 missatges amagats. Per exemple, l’últim que he acabat, si el veus, és l’home atrapat en el seu lloc de treball, i la reforma laboral el pressiona. I no es queda en això: el fons vermell és la fúria i la solidaritat del món del treball. Al fons, la bandera anarquista està insinuada. I la llum: el visitant si no veu un esclat de llum potser no li donarà importància. Ho he vist amb els del barri. És el procediment que faig servir perquè les meves obres cridin l’atenció.
La idea és que a aquesta hi hagi una inscripció: “Aquesta exposició vol ser un reconeixement a tots els treballadors i treballadores que dia a dia van cremant les seves vides. Ells són els que fan possible el nostre benestar, no pas els que s’omplen les butxaques.
Aquesta última exposició, no deixa de ser acció social, com la que pot fer des del moviment 15-M?
Sí, vull portar missatges de consciència i reivindicatius. No ens enganyem, la solució a les nostres vides no és l’enriquiment. La nostra riquesa ha de ser col·lectiva, no individual. Hem de ser forts, com a país, amb benestar, no amb calers a la caixa. Jo si tingués calers potser seria un desgraciat. Tinc amistats i em sento feliç.
El que el va atraure del moviment 15-M va ser aquest fet de col·lectiu que lluita per aquests valors?
Sí, et presenten un panorama polític i social diferent. Vaig fer l’esforç de posar-m’hi en contacte, vaig preguntar quan van acampar a la plaça de Catalunya si a La Marina hi havia algú que es movia. M’identifico molt amb aquesta gent, són gent que es porten bé, amb esperit autèntic, i que no busquen cap lucre, ni càrrecs, ni enganyar a la gent. Per mi és la nova política que s’ha de tirar endavant.
Encara hi està vinculat?
Sí, hi he col·laborat des del primer dia, a l’Ateneu d’Alts Forns. He pintat pancartes, he anat a decorar el local, hi he penjat les exposicions… Aquesta setmana encara no, però la setmana que ve, quan em cridin, aniré per allà una estona.
Creu que el barri l’ha fet més sensible a aquests moviments reivindicatius?
Aquest barri m’ha canviat la mentalitat. Jo procedia d’una família una mica benestant, em van portar a bons col·legis quan l’ensenyament públic era pura misèria, igual que la sanitat. Vaig créixer en un ambient d’anar directament a tenir ofici. Però vaig entrar en un seminari, també estava influït per l’ambient religiós. He anat fent un camí que he anat trobant que era el més convenient en el moment determinat. Vaig entrar al seminari i em van destinar aquí.
El primer em va començar a canviar la visió de tot: em vaig trobar una baralla al carrer, un home i una dona, estirant-se la roba, fent-se sang… La gent al voltant, mirant i casi aplaudint. Jo tenia la idea que venia a repartir el missatge, i en veure el panorama, somiatruites, vaig pensar: ‘Faré que es portin bé’. I una mà misteriosa em tira enrere i em salva la vida, o almenys de fer el ridícul. I em va dir: ‘No s’hi posi, que això no té remei’.
Des del primer moment va canviar la meva visió de tot: això no és el que m’han estat ensenyant. Et tanquen i et posen les idees que creuen que t’han de posar, no dic que siguin bones o dolentes. Jo no he renunciat al cristianisme: per mi, l’estic aplicant d’una altra manera. Això que tothom faci comunitat i lluiti pels pobres és el que ha dit sempre el cristianisme, no administrar diners. La meva filosofia és molt senzilla: la riquesa és de tots.
Des que va arribar, creu que s’ha fet més barri?
No, al contrari. El sentit de barri s’ha perdut bastant. Segurament ha influït molt que les fàbriques hagin anat marxant. El simple fet de veure les manifestacions de treballadors et conscienciava. I la gent s’ha deixat enganyat en això sobre què anàvem millorant, quan resulta que ha sigut el contrari. Els desnonaments són part de la trampa que ha creat el sistema capitalista per treure tot el que ha pogut de la gent, sobretot dels treballadors. La gent s’havia acomodat i de cop i volta tot això ja no hi és, i ha desaparegut la necessitat que hi havia de lluitar per tenir ambulatori, institut, per treure les barraques… Ara és molt difícil. Fins i tot reivindicant el metro, que fa 30 o 35 anys que es demana, amb molt esforç i publicitat es reuneixen 500 persones.
Creu que hi hauria alguna manera perquè es pugui tornar a fer barri, sobretot amb les reivindicacions del metro?
Per fer-ho bé tothom s’hauria de convèncer des del principi. Cada cop la gent està més ofegada per la manca del temps, i és molt més difícil captar gent perquè es reuneixin i es plantegin coses. I les reunions es fan amb força profunditat i encara és més difícil que s’incorpori gent. I si faltava alguna cosa, està la tele, que dóna porqueria anti-cultural. Casi donen ganes de trencar-la! Ens hem adormit i ara estem on estem, i com a gent senzilla no tenim cap més remei que lluitar per la riquesa col·lectiva. Amb les meves pintures, m’ajunto a les reivindicacions de les 30 hores de treball.
