Treure’s l’estigma i demostrar que s’és bona gent, una lluita continua del que és gitano
El passat mes d’abril, s’ha celebrat el 50è aniversari del primer Congrés Mundial Romaní que es va celebrar a Londres el 8 d’abril de 1971 i on es va decidir quina seria la bandera oficial del poble gitano. Aquesta és verda, la meitat de baix que representa el camp i blava la meitat de dalt que representa el cel, i al centre hi ha una roda de carro vermella com a símbol del camí des de la Índia, i la llibertat. També es va instituir com a himne romaní la composició “Gelem, gelem” (Vaig caminar, vaig caminar), composada per Jarko Jovanovic, músic romaní nascut a Sèrvia. En aquest mateix acte es va acordar treballar pel reconeixement, des de les Nacions Unides, del Poble Gitano. El 1990, a Polònia, es va designar oficialment el 8 d’abril com el Dia Internacional del Poble Gitano.
Tot i que avui dia sembla una imatge de pel·lícula romàntica i que al nostre país, per sort, ja no es pot veure, hi va haver un temps en què alguns gitanos vivien i es desplaçaven en carros tirats per cavalls. Alguna vegada, ja passada la meitat del segle passat, n’havien arribat al barri de la Marina i s’instal·laven a tocar el passeig, davant el carrer de Sant Eloi, on avui hi ha l’edifici amb una botiga de cotxes. Portaven vestits llampants i tenien una foguera encesa. Els nens, alguna vegada s’acostaven a la porta de l’escola parroquial a interactuar amb nosaltres. El que a mi em cridava l’atenció és que anaven descalços i trepitjaven el terra igual que si portessin sabates.
Actualment, suposo que alguns dels que hi havia en aquell assentament son veïns del barri, com qualsevol altre, d’aquest barri que és una mostra de convivència entre persones vingudes de molts llocs, algunes ja fa molts anys i d’altres acabades d’arribar. Amb la transformació i urbanització del territori, les famílies han canviat de lloc i això fa consolidar, també, la riquesa de la convivència i de les relacions entre veïns.
Part dels gitanos de la Marina van viure molts anys a les barraques de Can Tunis que s’anomenaven de “Jesús i Maria” i formaven un petit poble, on per a la majoria dels carrers, per la seva amplada, no hi cabia un cotxe i on els serveis municipal de neteja només hi passaven amb una escombra i una regadora. A la part més baixa, hi havia una llar d’infants de l’Ajuntament on hi treballava la meva amiga Montse Casas, que sabia de primera ma com aquelles criatures tant petites portaven a la sang la música i el ritme d’aquesta raça. Però a la Marina sabem també que el poble gitano és un poble solidari i bon conservador de tradicions, doncs han hagut de guardar les seves al llarg dels segles per preservar-les de les influències de les que les envolten.
Avui dia, la lluita del poble gitano és la de treure’s l’estigma i haver de demostrar que tots som iguals i que a tot arreu hi ha bona i mala gent, però és dur haver d’anar convencent contínuament que tu ets de la bona i el fet de que tinguis una cultura diferent no et fa diferent als altres. Per altra banda els “paios” hem tingut al nostre vocabulari la paraula gitano com a una ofensa:
Com quan a un que va mal vestit o brut li diuen: “sembles una gitano”
O bé la dita: “Ni menjar ni beure sense gana ni creure en paraules de gitana”. També ens referim a “Ser molt gitano” per advertir que no te’n pots refiar d’ell.
Una altre expressió molt coneguda és quan una cosa és tant grossa que “no se la salta un gitano”, fent referència a l’amplada dels murs, segons diuen, de Sevilla que les feien d’una amplada més gran per evitar que els gitanos entressin a robar i en sortir els fos difícil saltar-lo.
I la referència més curiosa als gitanos és a la frase que denota sorpresa, indignació o esglai: “La mare d’en Tano quan era gitano”; sembla que té l’origen en els venedors de tripes i menuts que hi havia al carrer dels Sagristans de Barcelona i molts d’ells eren gitanos. El seu patró era sant Gaietà, de la parròquia de Sant Ana i els deien gaietanos. D’aquí, aquesta espècie d’embarbussament.
Però aquesta gitanofòbia no s’ha demostrat només en les dites sinó que també ha estat un poble perseguit, tancat i mort en camps de concentració nazis durant la guerra mundial on els que hi entraven no tenien la condició de persones sinó de bestiar. I no cal dir que la dictadura franquista va idear la llei de vagos y maleantes que semblava feta expressament per als gitanos.
Tots els pobles, en general, tenim adjudicades per part dels altres alguna característica que es pot tornar ofensiva, però en el cas del gitanos, és molt extensa i serà llarg i costós que desaparegui. L’esforç del poble romaní, i faig un esment especial a les seves dones que porten la lluita des de les associacions, creades i liderades per elles mateixes, per aconseguir la total integració, és considerable. A la Marina fan una gran tasca al davant de l’Associació Escola Dominical. Els paios, hem de fer la resta.
Com deia, el 8 d’abril va ser un dia festiu i de celebració d’actes per part de institucions internacionals i d’associacions, però també reivindicatiu per a la defensa dels seus drets; per reforçar la lluita contra la discriminació i les desigualtats que ha patit i pateix el poble gitano i també un dia per donar a conèixer la cultura i la història i reivindicar-la.
