Text: Juan Bibian
El passat mes de juliol ens deixava Olivia de Havilland a l’edat de 104 anys acabats de fer. Amb ella se’ns en ha anat l’últim vestigi d’art escènic de l’època més glamourosa del cine de Hollywood
La meva mare sempre la recordava com la bondadosa Melania d’ “allò que el vent s’endugué” I no era la única en fer-ho.
En canvi, per a mi, a banda d’aquest famós film i de les seves pel·lícules d’aventures al costat d’Errol Flynn, el seu millor treball va ser en “La Heredera“(The heiress, 1949) de William Wyller, al costat de Montgomery Clift.
Olivia de Havilland ens regala la millor interpretació de la seva carrera, que no és poca cosa. Un cop vista a la pell de la senyoreta Sloper, no seria fàcil imaginar ningú millor per a mostrar l’essència del personatge, encara més si es té l’oportunitat de gaudir la versió original no doblada. La submissió, la seva irritant innocència, les pors, la decepció continguda, la dignitat i fins i tot la crueltat de l’hereva queda patent gracies a ella i al seu curós treball d’expressió verbal i corporal, que ens mostra la complexa evolució que pateix Catherine tot al llarg del metratge.
Només hem de comprovar les seves mirades o la forma en què retira el cos cap enrere mentre Morris la corteja, en un intent denotat donat per guardar el degut decoro i per la seva por a lo desconegut.
Wyler li va fer repetir una i mil preses i li va omplir una maleta de pedres per fer més creïble la càrrega del seu personatge mentre puja l’escala, el resultat va ser extraordinari. L’evolució de nena acoquinada a dona cruel como la fel, continua posant la pell de gallina quan es torna a veure la pel·lícula.
Per al que subscriu, un dels Oscar més merescuts de la historia . Excel·lent Olivia.
També va ser precursora en la lluita pels drets de les actrius, reduint als contractes les lleonines exigències de temps i dedicació a les que eren sotmeses pels grans Estudis. ¡Gran Olivia, dins i fora de la pantalla!
