Text i fotografies: Alejandro Flores
Les diferents associacions veïnals de La Marina han celebrat aquesta nit la castanyada. Els veïns i veïnes del barri han organitzat diferents activitats pels nens i nenes que, amb motiu de la celebració de Halloween, s’han disfressat per acomiadar el mes d’octubre i donar la benvinguda al novembre.
Prop de les sis de la tarda, la Ludoteca Casa dels Colors acollia una festa infantil amb animació pels més petits, organitzada per la companyia La Contrapunt. L’Helena, de l’Escola SEAT, va ser la més afortunada de la nit: un jutjat popular havia escollit el seu dibuix entre les 10 il·lustracions finalistes del concurs pictòric infantil per representar el Joc del Fantasma de l’any vinent. Després dels jocs pels més petits, entre els quals tallers de maquillatge facial –a càrrec de l’Associació Mexicana Mexcat-, les castanyes ja són torrades, i els nens i nenes, pares i mares que abans ballaven i jugaven, ara s’apropen a la petita cuina improvisada a un racó de la Ludoteca i les enllesteixen en poc més de mitja horeta –les castanyes van ser subministrades per La Marina Viva-.
El Polvorí també va fer la seva festa. Com si de l’Hotel de Freddy Krueger del
Tibidabo es tractés, l’Associació de veïns i veïnes del Polvorí va organitzar un ‘túnel del terror’ de lo més original. “Ens ho hem treballat molt aquest any”, deia una de les organitzadores, entre les quals es troben la Natàlia Rodríguez, la Eva García, la Tania López i la Nati Bordonau. A l’entrada de l’antiga fortificació, un cementiri decorava un dels patis exteriors, i dels arbres que durant el dia donen ombra, a la nit penjaven ninots cap per baix i altres elements que donaven a l’històric edifici d’El Polvorí un ambient de ‘casa encantada’. “Jo també he ajudat a muntar-ho tot!” reclamava una nena pocs segons abans d’entrar al ja famós ‘túnel del terror’.
A l’entrada del túnel, una bruixa t’avisa que no serà un viatge qualsevol: els actors i les actrius, veïns i veïnes del barri, han estat treballant molt dur per fer que l’experiència sigui inoblidable. I no és endebades. Els nens i nenes que reien i xerraven abans d’entrar-hi, a la sortida del túnel semblava com si haguessin viscut en la seva pròpia pell una autèntica pel·lícula de terror –malgrat que els i les més valentes volien repetir-ne-.
El barri de Can Clos va celebrar, també, la seva festa particular. A la Plaça del Mig, envoltada dels edificis del barri, els més petits pintaven dibuixos –potser entrenant pel cartell del Joc del Fantasma de l’any vinent- i menjaven llaminadures. “No mengis massa!” cridava una mare al seu fill. A un cantó de la Plaça, els cuiners es posaven mans a l’obra amb les castanyes, el plat més esperat del vespre. Però abans de córrer a menjar-les, els nens i nenes s’adonen que hi falta el veritable estel vespertí. “On és la Castanyera?” es pregunten. Ràpids es dirigeixen cap al bosc, on els diuen que s’ha perdut. Minuts més tard, com si es tractés de la cerca d’un tresor, trobaven la Castanyera amb el seu cistell, que minuts més tard s’ompliria de castanyes per tots els veïns del barri. “És una tradició molt bonica, la hem de continuar”, reclamava una veïna. Les castanyes, de nou, s’acaben en poc més de mitja hora, però no les ganes que arribi l’any vinent per tornar a celebrar la propera castanyada.
