Entrevista amb Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya

Yohany Limpias / Pau Llopis

Amb la mirada posada en les eleccions del 28M a Barcelona, convidem diversos actors de la societat civil a conversar sobre el moment social i econòmic que vivim. Sense dubte, els sindicats són un actor cridat a recuperar més protagonisme i la seva força i capacitat real d’incidència, en part, determinarà la nostra capacitat de reduir les enormes bretxes econòmiques i socials que distancien uns i altres barris de la ciutat.

A cap ciutat, a Barcelona tampoc, no li interessa categoritzar els ciutadans entre els de primera i de segona, depenent de l’estat de benestar al qual puguin accedir. Ni a Pedralbes ni a la Marina. Però la inèrcia ens hi porta. Com reduir aquestes desigualtats? A EEUU i Brasil aquesta desigualtat ha acabat donant ales a personatges com Trump i Bolsonaro, i la Barcelona del segle passat té una història convulsa i plena de lluites per aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats. On som ara? I cap a on anem. En parlem des de la perspectiva dels treballadors i treballadores organitzats, liderats per Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya.

S’ha descartat una recessió i Espanya, Catalunya i Barcelona tenen bons indicadors de creixement econòmic. No obstant això, hi ha una majoria treballadora que no percep la millora.

La percepció és una realitat. Les dades macroeconòmiques no indiquen la desagregació real ni la distribució de rendes. El que estem veient és una política fiscal que no és capaç de reduir les desigualtats, que tampoc s’estan corregint en el marc de les empreses.

A això, hem d’afegir una posició de poder, gairebé sobirà, del concepte de propietat d’empresa. Llavors, quan els treballadors discutim sobre la distribució de plusvàlues per transformar-les en salaris millors apareix el bloqueig patronal. Per això, i des de fa més d’un any, des del sindicat plantegem una campanya de “millor salari o conflicte”, perquè en aquests moments de pots-pandèmia hem de garantir que no es quedin enrere moltes més persones de les que ja hi havia arran de la crisi econòmica.

“A Catalunya tenim l’orgull d’haver convocat per primera vegada a Europa una vaga de treballadors i treballadores de Glovo, però calen molts més esforços”.

Vol dir que els empresaris de sectors que estan guanyant enormes quantitats de diners enmig d’aquesta crisi s’han radicalitzat, respecte a no reconèixer els drets laborals?

Venim de la reforma laboral del PP que els hi va donar l’arbitrarietat per retallar salaris, canviar contractes laborals i crear empreses fantasmes per externalitzar treballadors i treballadores. Per a ells ha estat una dècada gloriosa. El canvi d’etapa significa canvis estratègics en el marc normatiu, com l’efecte de la contractació o la recuperació de poder dels treballadors en la negociació dels convenis col·lectius. Ara, si n’acaba la vigència, no es queden sense conveni, perquè hem recuperat la ultraactivitat dels convenis col·lectius. Això el que està provocant és un increment de la conflictivitat. El nombre d’hores de vagues a les empreses s’han multiplicat un terç més l’any 2022, en comparació a les que es produïen abans de la pandèmia.

Centrem-nos en Barcelona. Ara que afrontem una campanya electoral es parla del model productiu i de sectors com el sociosanitari i les TIC. Quina és la vostra visió?

Penso que és “el repte” que té la ciutat després de les eleccions municipals. Estem patint les conseqüències d’una manca de model real, que sigui capaç d’equilibrar l’economia entre el sector serveis i el de la indústria. No podem dependre només dels serveis. Hi ha sectors emergents, com són les TIC, en els quals s’està fent una aposta per part de les administracions, però de manera encara tímida.

El repte de la pròxima etapa no només és generar una ciutat sostenible mediambientalment per al ciutadà, sinó també econòmicament. I per aconseguir això hem de generar llocs de treball amb més estabilitat i millors salaris. El que s’està produint és una profunda gentrificació de la ciutat, i tota una generació està sent obligada a marxar a causa d’un increment desorbitat dels preus de l’habitatge.

La desigualtat a Barcelona no fa més que créixer, malgrat els ajuts. Hi ha molta distància entre l’aposta per sectors nous i en qui impacten. Fa la sensació que res d’això arriba als barris amb més necessitats.

Penso que el paradigma que dius es veu ràpidament si posem l’Eixample en comparació amb l’eix Besòs. Hi ha dues Barcelones que són molt llunyanes l’una de l’altra en relació, fins i tot a les propostes de serveis, apostes laborals i el perfil de les persones que acaben convivint en aquestes parts de la ciutat. Si l’eix Besòs fos capaç de recuperar l’espai de la reindustrialització, estic ben segur que això, aquesta llunyania tan gran en els perfils, canviaria radicalment.

“Estem veient una política fiscal incapaç de reduir les desigualtats, que tampoc s’està corregint en el marc de les empreses”

Com veieu els sectors que estan despuntant, fonamentalment les TIC? La Marina té unes condicions interessants en aquest sentit, però no s’hi veu una aposta clara de l’Administració, en matèria laboral, per exemple.

El sector TIC està caracteritzat per una participació important dels joves. I hi ha una relació directa entre la precarietat dels salaris i la capacitat d’accés a un habitatge. A Barcelona els joves han de dedicar el 85% del seu salari a l’habitatge. És impossible viure així. Si mirem estadístiques, el més segur és que una persona qualsevol que treballi a la Marina, segurament, no és veïna del barri, sinó que viu en altre lloc de Barcelona o de l’àrea metropolitana. Per tant, com construïm espais d’arrelament social, associatius i de convivència de la gent que hi treballa?

El nivell de rotació contractual que tenen les TIC és molt alt. Hem de mirar si els efectes de la reforma laboral, que té el concepte de contracte indefinit com a protagonista, té un impacte en el model de participació. Nosaltres pensem que la reforma laboral, en relació amb el contracte indefinit, provocarà que el treballador s’arreli a l’empresa i s’organitzi per reclamar millors condicions laborals. S’han d’aplicar polítiques públiques. La proposta real és l’habitatge social i el control de preus. És molt dur dir-ho, però la democràcia ha construït menys habitatge social que el franquisme. Vam confiar plenament en el fet que el mercat immobiliari resoldria el problema d’un dret constitucional com és el de l’habitatge i no ha estat així. Si no hi ha un control que el garanteixi, estem coixos democràticament.

Parlem de Nissan. N’hi ha hagut bones notícies, com ha estat el procés?

Una empresa ja ha començat a desenvolupar les seves tasques en els terrenys de la Nissan. El dia 23 de febrer finalitzava tot el procés de reindustrialització que havíem engegat a la sortida de l’acord laboral per tancar les extincions dels contractes a la Nissan.

Ha sigut un camí llarg perquè hi ha hagut dificultats administratives, sobretot en la cessió del terreny perquè és un espai públic, de la Zona Franca. La segona empresa ocuparà l’altra part de la fàbrica i així podrà dur a terme el compromís d’arribar a les 1.000 persones de contractació directa dels que treballaven a la Nissan. Si tot va com està previst, tindrem un final satisfactori.

De totes formes, no pot ser que aquest tipus d’iniciatives siguin efectives només sota la pressió sindical i dels treballadors i treballadores. Hi ha d’haver un marc normatiu de l’Administració que prevegi aquesta situació, ha estat per aquesta feblesa que hem trigat dos anys a trobar una solució, quan d’haver-lo tingut l’hauríem trobada més ràpidament.

Què passa amb sectors digitals en què manca molta regulació, com és el cas d’Uber i Amazon?

Hi ha un avenç molt important. A Catalunya tenim l’orgull d’haver convocat per primera vegada a Europa una vaga de treballadors i treballadores de Glovo. Fruit d’aquesta mobilització ha estat el conveni marc de Just Eat. Amb Glovo s’ha aconseguit un marc de condicions que resol qüestions com el preu per hora, o que l’empresa faciliti una bicicleta, però manca el gruix, que és on l’empresa es nega i incompleix reiteradament la llei. Hem demanat al Ministeri de Treball que comenci a actuar per la via penal, perquè és un incompliment repetitiu del marc normatiu del nostre país i té uns efectes laborals greus que porta als treballadors i a les treballadores a l’esclavitud.

“La negativa dels empresaris a millorar els sous ha incrementat el nombre d’hores de vagues a les empreses, s’han multiplicat un terç més l’any 2022, en comparació a les que es produïen abans de la pandèmia”

Malgrat tots els avenços, la bretxa salarial continua sent una realitat. I com està el sindicat també en aquest sentit?

Malgrat que des del 2015 es produeix una tendència de correcció, de persistir aquest ritme trigaríem 25 anys a acabar amb la bretxa salarial entre homes i dones. El problema, sobretot, està en l’estructura dels salaris. També pel tipus de treball que normalment desenvolupen les dones, molt més precaritzat. Després, perquè les estructures que hem construït amb els convenis col·lectius tenen una configuració on els salaris base i els complements determinen un biaix de gènere molt important, com són els complements de nocturnitat, normalment ocupats per homes.

“Tota una generació està sent obligada a marxar a causa d’un increment desorbitat dels preus de l’habitatge”.

Hi ha elements que hem conquerit darrerament relacionats sobretot amb la llei dels Plans d’Igualtat. Però la norma és un element subjectiu i per fer-la efectiva hem de canviar la cultura mitjançant la pràctica, i dotar-la de recursos. A Catalunya, ara tenim 6.600 empreses obligades a tenir un pla d’igualtat. El 2022 només hi havia 800 que l’havien registrat a la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa al sindicat, hi ha una representació paritària i ens esforcem a multiplicar a la gent formada en aquest tema, hem incrementat un 20% els recursos en formació sobre plans d’igualtat i s’han incrementat, pràcticament, un 30% les persones dedicades a negociar plans d’igualtat. De totes maneres, 145 mil persones que paguen la seva quota al Sindicat no poden garantir el dret efectiu d’una situació que afecta 3 milions i mig de persones a Catalunya.

Ara hi ha els Next Generation, els ajuts que rebem d’Europa per transformar diversos sectors, digitalització i economia verda, sobretot. Es temia que la burocràcia acabés limitant-hi l’accés als més grans. Com ho veieu vosaltres?

Estem molt preocupats. Primer de tot hem de dir que el nostre país hi ha dades que mostren, que més o menys, no som capaços de gastar el 52% dels recursos disponibles per la UE.

El tema és que el gruix del múscul de l’Administració pública està focalitzat en sanitat i educació, que ha de ser-hi, però l’àmbit administratiu està tan poc valorat pel funcionariat, que sovint no hi ha recursos suficients per fer realitat el desplegament d’aquestes partides que venen d’Europa. I és un problema endèmic. A més, els Next Generation tenen un nivell de rugositat en l’aplicació i la justificació dels recursos, que multiplica encara més la necessitat de recursos d’administració per a gestionar-los. Per tant, hem de posar d’acord a empreses, que han de garantir els projectes i l’impacte en l’ecosistema de la petita i mitjana empresa. Són elements fonamentals molt difícils d’articular. La preocupació principal és que els primers PERTE (Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència) que s’han posat en marxa estan pivotats per grans multinacionals, aprofundint en el caràcter oligopolístic d’alguns sectors de la nostra economia, com l’energètic, l’automobilístic, el de l’aigua… en els quals ens juguem, fins i tot, drets de ciutadania.

Tot i això, aquesta quantitat ingent de diners tindrà un impacte positiu, això segur, sobretot perquè s’està destinant a la revolució digital i a la revolució verda, sectors que nosaltres pensem que són factors fonamentals del canvi de model productiu.

 “Si mirem estadístiques, una persona qualsevol que treballi a la Marina, segurament, no és veïna del barri, sinó que viu en altre lloc de Barcelona o de l’àrea metropolitana, com els arrelem?”

A França i Anglaterra hem vist vagues multitudinàries pel malestar que hi ha i liderades pels sindicats. Com veieu el moment a Espanya ara mateix?

A França i Anglaterra hi ha governs conservadors i liberals, nosaltres tenim un govern esquerrà que està fent les polítiques més progressistes que hem tingut en democràcia. Per tant, la resposta ciutadana davant una reforma laboral amb el contracte indefinit com a protagonista, amb un increment del salari mínim, o una política d’ingressos mínims vitals que està corregint part de la desigualtat, difereix molt de les de França o Anglaterra. Hem de mesurar la capacitat d’empatia amb les organitzacions sindicals sobre la seva capacitat representativa real.