Can Tunis o Casa Antúnez, un barri dins d’altre barri. Llums i ombres d’un lloc que ha viscut, patit i lluitat.
Patricia Rubio//
Les barraques són usualment conegudes per unes construccions precàries habitades per gent immigrant amb escassos recursos. A Barcelona es va comptabilitzar a l’any 1949 aproximadament unes 1500 barraques repartides entre 387 nuclis per un mínim de 60.000 persones. Sempre ens recordem dels testimonis vius del Somorrostro, del Carmel o de Can Valero i inclús de la pel·lícula del 1963 ‘’Tarantos’’.
Una situació tan precària i alarmant que es va estenent a mesura que la ciutat anava creixent a petjades de gegant i cobrint una rellevància internacional imminent. Per això, arriben els preparatius dels Jocs Olímpics del ’92 i es decideix posar punt i final a aquest caos, a netejar la ‘’vergonya’’ d’una ciutat des de l’arrel. La qual cosa, com n’era usual, es varen oblidar d’atendre les necessitats de milers de persones que demanaven auxili. Per a nosaltres, millor dit, per vosaltres, aquells que vàreu viure aquelles dècades i que us identifiqueu amb els successos de La Muntanyeta, també conegut com, Jesús i Maria, coneixereu la següent història.
Amb la fi de la Guerra Civil, la ciutat va tenir que tornar a la normalitat i amb ell, esperar la benvinguda de milers de famílies provinents de diversos llocs de la Península que buscaven noves oportunitats a la gran ciutat comtal. A partir del 1935 es comença a habitar amb barraques d’obra La Muntanyeta, l’origen i el final d’una lluita veïnal per la dignitat.
D’on prové el terme de la Muntanyeta i de Jesús i Maria?
La Muntanyeta, temps enrere, fou un promontori del terreny de Montjuïc on els nens i nenes anaven a jugar. Per altra banda, el nom de Jesús i Maria prové de la capella i col·legi que hi havia allà i que era portat per l’ordre de monges de Jesús i Maria.
En aquest terreny ja hi havia una zona de barraques, però sobretot eren petites cases de pescadors repartides per la platja de la qual, antigament, el barri abastia. Com s’ha indicat, és a partir dels ’40 quan es comença a habitar massivament diverses zones perifèriques de la ciutat. Aquest terreny, doncs, pertanyia a l’Ajuntament i al consorci del Port Franc, on a la necessitat de buscar un lloc on salvaguardar-se varen començar a expandir-se el nucli tant com es podia.
A la Muntayeta hi havia aproximadament unes 538 barraques on vivien unes 2.516 persones. Les barraques construïdes principalment per toxos i uralites rondaven uns 26 m2. Com és evident, els carrers no estaven asfaltats i molt menys hi havia un sistema de clavegueram i de drenatge de residus. També, s’ha de comptar que al estar situat a un turó molt pròxim al mar es patia contínuament inundacions i enderrocaments, on una vegada va acabar amb la vida d’una família a la zona de barraques de Can Riviere, molt pròxima a aquesta que expliquem.
L’altre nucli, una mica més apartat de la Muntanyeta, eren les barraques de Port Franc que ocupaven un terreny més extens però que alhora, es trobaven més disperses entre elles. La majoria eren, al igual en el cas de la Muntanyeta, barraquetes d’obra però amb més disposicions com per exemple, horts i més espais d’habitació.
Francesc Candel, relata al ‘’Amazacotamiento’’ (1965) el següent: ‘’desde luego, los barrios de barracas, en la ciudad de Barcelona han surgido donde han podido, generalmente en las zonas de los constructores de esta mínima expresión de vivienda – esto es, en sus mismos ocupantes – creyeron que era tierra de nadie: hondadas, torrenteras, picos de monte, empinadas laderas, orillas de cloacas, bordes de barrancos…, esos lugares que no tenían valor alguno porque en realidad eran solares – valga la expresión – escasamente aprovechables.’’
Degut a que les famílies, ansioses per emprendre una vida millor i en vista de que l’Ajuntament organitzava una sèrie d’infraestructures en les que s’anaven retardant, varen decidir crear una germandat d’estalvis per tirar endavant l’habitatge social. Això es va poder progressar gràcies a la Parròquia Mare de Déu del Port i la revista ‘’Ideal’’ que s’editava allà mateix i que, ambdues forces oferia al veïnat activitats formatives, culturals, socials i d’esbarjo. No sols era una lluita per aconseguir enderrocar les expropiacions, sino que també, formaven una comunitat que vetllaven per els drets bàsics i comuns, com per exemple, l’educació.
A partir d’aquí, a l’any 1947 Trias Bertran va decidir demanar 143 milions de pessetes per a les tasques de l’Instituto Municipal de Vivienda. A l’any 1949, comencen a marxar aquelles famílies que tenien les barraques titulades per anar-se’n a un pis de nova obra fomentat per l’Estat; mentre que, els barraquistes no titulats es quedaven al marge i amb el neguit de no saber on els hi depararia el destí.
A l’any 1966 es presentà els estatuts de la Cooperativa de Viviendas de Casa Antúnez signada al maig per a construir uns 640 habitatges a la Muntanyeta per tal d’aniquilar l’efecte barraquista de la ciutat i a la vegada, per tal de complir amb la societat. Malauradament, la reforma no va arribar mai perquè incidia amb un projecte previst des de l’any 1958 que pertanyia al Pla Comarcal, i aquesta era la construcció de la ronda del Litoral. A més, a l’any següent comencen les obres d’ampliació del port previstes al Plan General de Ordenación y Servicios de l’any 1965. Per tant, el terreny es comença a expropiar, i es torna al concepte d’abans: aquelles 300 famílies que vivien en barraques, i que algunes estaven indemnitzades per ser titulars del habitatge se n’anaven, mentre que les altres eren ràpidament desallotjades amb totes les seves dependències portades en un camió sense un destí fixe i totalment desconegut. Un exemple d’aquesta gent que fou indemnitzada, varen marxar al 1968 a Sant Boi de Llobregat al nou barri de les Cinco Rosas.
Les barraques de la Muntanyeta varen ser destruïdes al 1970; mentre que, el nucli que encara es resistia per ser abatut més situat a la plana i disseminat per les dependències del Port Franc, al 1971 algunes d’aquelles famílies varen decidir instal·lar-se al barri de la Mina, mentre que altres es varen quedar ben bé fins als ’90. Com bé explica Julio Baños, patró de la Fundació Francesc Candel i veterà veí de Can Tunis ens diu: ‘’Ningú explica la història vertadera de Can Tunis. Va viure una època esplendorosa als ’20 i un altre desastrosa als anys ’90.’’
Obligades a desaparèixer per donar pas a una Barcelona més desenvolupada i pionera per la construcció i ampliació d’un port i un polígon industrial, va marcar l’abans i el després d’una situació crítica dins d’una ciutat hostil. On encara són visibles moltes d’aquest seqüeles. Ara ho vivim des d’un altre punt de vista i amb un altre situació, però no és menys important que l’efecte que varen tenir les barraques, sino que estem vivint una situació més alarmant, els desallotjaments massius efecte de la crisis. Una solució que encara li queda per recorre un llarg camí i que conjuntament hem d’intentar solucionar.
Per a molts, el barri que fou més que un barri, sino un signe, un símbol de lluita, progrés i dignitat. Can Tunis, l’origen d’un nucli vital i el final d’una ciutat.
Bibliografia
Especial agraïment a Julio Baños, patró i tresorer de la Fundació Francesc Candel.
BAÑOS I SORIA, J., 2006, Infants i Postguerra. Can Tunis (1939-1952), Cròniques de la Memòria, Barcelona.
MUHBA, 2008, Barracas. La Ciudad Informal. Museu d’Història de Barcelona, Barcelona.
Ortega, J., 2007, Una historia de la Marina de Sants. Vides paral·leles. Ajuntament de Barcelona i Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, Barcelona.
