Orfes de l’Asil del Port

Per
Redacció
-
TOTA PEDRA FA PARET

Pel Rubén Cruz

Vet aquí un nom epicè –apte per a tots dos gèneres— i plural que serveix per designar les persones menors d’edat que han perdut els pares, els manquen recursos per sobreviure i necessiten suport mentre es preparen per a la vida adulta. Són coneguts arreu, i habitualment han estat institucionalitzats per oferir-los l’ajut que els cal, amb més o menys encert.

Als asils que els donaven recer s’hi ha aplegat gent molt diversa, el denominador comú de la qual és la manca de recursos, la marginalitat o el risc d’exclusió social, si més no.

Així, podem considerar orfes tota mena de persones desemparades per manca de recursos materials i també morals. Ens interessen les persones per sobre de les institucions que se n’ocupen, no sempre amb èxit. La proposta reflecteix un col·lectiu ampli de marginats, i només entre parèntesi anota l’entitat i el lloc on s’aplegaven.

UN PRECEDENT A LA CIUTAT: EL CASAL D’INFANTS ORFES (1370-1848)

A Barcelona, la primera institució dirigida a atendre la infància òrfena es va fundar en 1370 al carrer Montalegre, gràcies a la causa pia del cavaller Guillem de Pou, que a més de dotar-la econòmicament la va dotar d’unes Ordinacions i d’un procurador d’orfes –en mans de l’hereu de Pou i dels consellers de la ciutat—. Era el Casal dels Infants Orfes, primer de la ciutat i després de la diòcesi de Barcelona.

Des de bon començament, els candidats a l’ingrés havien de ser orfes de pares honrats i coneguts. També havien de ser pobres i sans, i tenir entre set i dotze anys. Aquestes condicions excloïen els infants expòsits, els il·legítims i els malalts i discapacitats. Un examen mèdic avalava la salut del candidat en edat de treballar.

No era tan sols l’estigma que perseguia als expòsits, il·legítims o malalts –que, com qualsevol prejudici, serveix per bandejar el que destorba—. Sobretot,

Era la idea de la reinserció social de l’orfe per la via del treball, i en el cas específic de les noies també a través del matrimoni

Oller i Castelló, Toni. “La atención institucional de la marginación en la Cataluña moderna: la Casa dels Infants Orfes y una aproximación a la criminalidad”

Extingida la família del fundador, l’administració de la causa i el càrrec de procurador va quedar en mans del bisbe i dels consellers, en 1554. Però les condicions d’accés mai no van canviar.

Aquest tarannà benèfic i productivista es reprodueix a l’Asil del Port (1916-1977) al nostre barri, fins esdevenir una escola més d’educació infantil i primària de la xarxa municipal, al carrer Cisell, 15.

Diada de Reis a l’Asil del Parc de Barcelona, 1910. AFB. Fons Frederic Ballell

L’ASIL DEL PORT (1916-1977)

El del Port es va crear per descongestionar l’Asil del Parc, situat al carrer de Wellington (abans Sicília), al mas del Ros del Mayol. S’hi trobaven nens orfes però també adults pobres i marginats, víctimes principalment de l’alcohol i de la prostitució, per tal que –convenientment segregats de la societat a la que infonien por— aprenguessin bons i profitosos hàbits de treball.

Aviat se’l coneix com a “Colònia Industrial de la Mare de Déu del Port”, amb tallers propis de diversos oficis.

La periodista Irene Polo (1909-1942) ens va deixar un testimoni viu de la realitat de l’asil al 1932:

«A l’Asil del Port, a Can Tunis, ens rep el comissari del departament de beneficència municipal amb la seva secretària.

—Això eren les antigues quadres del Ros del Mayol, ¿veu? —ens diu en Roc Boronat en arribar-hi.

Té bon aspecte, però. De fora estant sembla una vil·la modesta. Dintre, fora d’algunes mostres d’ordre i de bona voluntat de la direcció, reapareix l’asil amb tota la seva cruesa i la seva desolació. Els dormitoris estan instal·lats als antics estables, i consisteixen en unes fileres de llits compostos d’una tira de lona cosida a dues barres de ferro. Durant el dia aquestes planxes de lona s’aixequen i queden dretes contra la paret. Magatzem de cossos. I els home joves, invertits, del Barri Xino, golfos professionals, esguerrats i captaires, vestits amb unes calces i unes bruses de pisana es passegen o treballen en els tallers d’empaquetament de boles de confeti, de serradures, de terra d’escudelles, de fusteria, de manyà.

Al departament de les dones, el primer que veiem en entrar en la sala —fosca i sòrdida— on les recollides es canvien de roba abans de quedar-se a l’establiment, és una velleta, molt velleta, que plora desconsoladament en un racó. Ens hi acostem.

—¿Què teniu, iaieta?

—Que es muy triste verse así!… —sanglota la velleta, amb un espetec nerviós a la llengua.

—No se apure, no se apure, ya verá qué bien se va a estar aquí! —li diuen les monges, acaronant-la.

—Dios mío! Verse aquí solita, solita… —gemega l’àvia—. Mi hija y mi yerno dijeron que vendrían a verme los domingos!...

Una dona jove, mal vestida, amb una criatura al braç, també plora. L’han recollida captant. Li preguntem què li passa i ens explica un seguit de desventures: té quatre fills a la Casa de Misericòrdia, l’home a l’hospital i una nena de catorze anys que serveix en una taverna…

—Si em tenen aquí tancada —diu la dona entre les llàgrimes—, no puc veure-la ni saber què li passa, a aquesta filla… I fixi’s que un dia sí i un altre no, s’ha de quedar tota la nit a la taverna amb un mosso…

En Roc Boronat li promet que la deixarà anar.

—Deixi’m anar a mi també, senyor comissari! —crida una altra dona—. Si no vaig a captar, els meus dos fills se’m moriran de gana!»

Fragment del reportatge publicat al diari La Rambla, que es pot llegit a  llibre La fascinació del periodisme. Cròniques (1920-1936), un aplec d’articles de la Irene Polo.

Durant la guerra el centre era regentat per monges i acollia ancians i infants, pobres i discapacitats. Llavors, els vells de l’asil sortien de passeig els diumenges, de 9 a 13 h, i es passaven per les cases a demanar alguna cosa per menjar o per vestir, o uns cèntims que se’n deien de pobre. Sense paga, fill o parent que els pogués mantenir, havien de ser acollits a l’asil. A vegades, alguns dels treballadors jubilats de les fàbriques de Port o de Can Tunis demanava d’anar-hi per transmetre la seva experiència als joves residents.

Els orfes, o simplement els fills de pares que tampoc no se’n podien fer càrrec –com ara mares solteres, o vídues— si els anaven a buscar també en sortien diumenges de 9 del matí a 5 de la tarda.

De seguida és reconstruït l’any 1941 amb criteri paternalista i segregador, com a asil on amuntegar persones lluny de la vista de les bones gents de possibles.

El veí Ramon Anglès ens explica la història de la cieguita, una noia cega de 15 anys i el seu gos petaner, sense pedigrí, que passaven el dia donant voltes pel barri. Cap al tard s’acostaven a l’entrada del bar Ca l’Estrella, amb una harmònica i una caixa de cartró.. Era l’hora de sortida dels treballadors de Farrero, l’Alena, Can Sangrà i Can Barret. Corria l’any 1945, i qui més qui menys li donava alguna cosa de menjar o per vestir. Quan sentia que algú s’hi acostava, començava a tocar El noi de la mare, La Santa Espina i L’Emigrant, cançons prohibides després de la guerra. Algun falangista li va advertir que si no canviava el repertori la portarien a l’asil, i ella va replicar que ja la hi podien portar, perquè eren les cançons que sempre havia sentides i no en sabia cap més. I un dia que els veïns van trobar a faltar la noia, van seguir el gos… fins a la porta de l’asil.

En 1952 es creen dos pavellons infantils –de nens i de nenes, separats físicament per una tàpia de totxo—, i es crea un menjador pels asilats que treballen fora de l’asil. En separar-los, es guanyava espai per a rebre ancians que havien de ser traslladats des de l’Asil del Parc per ocupació del Pabellón de Clasificación de Mendigos des del Palacio de las Misiones, de Montjuïc. La gestió de l’Asil del Port es posa al càrrec de les Esclavas del Corazón de María.

Asil i Colònia Industrial de Port, 1955. Fotografia a l’Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc, publicada per l’Antonio Santafé a Barcelona bajo las bombas fascistas. (febrer 2017)

El sistema de beneficència es completava amb la Ciudad de los Muchachos (1951-1977), un hogar de aprendizaje creat a Collserola, a on eren traslladats els nens i joves més capacitats, orfes o en risc d’exclusió social, entre els 7 i 11 anys d’edat.

Els captaires passaven pel Pavelló de Classificació, i d’ací uns quants anaven a l’Asil del Port a formar-se en feines artesanals. Alguns dels més capaços del Port passaven a la Ciudad de los Muchachos a cursar estudis d’ensenyament mitjà i superior… deien els mitjans de l’època.

Pati de l’Escola Bàrkeno, seu de l’Asil de Port.

Entre el 1962 i el 1977 els dos centres, de nens i nenes orfes, de l’Asil del Port s’anomenen hogares de aprendizaje, i la gestió de la llar de nens passa a mans dels religiosos de les escoles Lasalle.

A l’Asil del Port hi havia orfes i també fills de famílies que vivien en barraques o que eren desestructurades, com ens ho explica una noia que va fer-hi el Servicio Social amb la Sección Femenina:

«He de dir, que malgrat que anés cada dia a l’Asil del Port, mai no vaig tenir contacte amb la gent del barri. Baixava de l’autobús en el passeig de la Zona Franca i, tot i que en el mateix passeig hi havia una porta d’entrada al recinte, era l’entrada a la part dels nens i jo havia de caminar per l’exterior fins a la porta oposada, en el carrer de Nostra Senyora del Port. Passava allà quatre o cinc hores i després feia cap a casa de nou amb l’autobús, el metro i el tren de Sarrià. De tota manera, si bé no vaig tenir contacte amb gent adulta del barri, entre les nenes a qui vaig tractar n’hi havia algunes que eren d’aquella zona, de famílies que vivien rellogades o en barraques o amb problemes socials (amb el pare o la mare a la presó, o víctimes de l’alcohol o la prostitució).»

Mercè Piqueras, del seu bloc La lectora corrent. 03.03.2014

Arribada la democràcia, a impuls de l’Associació de Veïns de Mare de Déu de Port, presidida pel Basilio González, el Centre de Formació d’Educadors Especialitzats de Barcelona i la conselleria d’Assistència Social signen un conveni de gestió pel qual el CFEEB es fa càrrec immediat del centre, amb dos-cents menors interns. Com a escola, aquell curs 1977-78 només va acollir als asilats de la zona, però al curs següent 1978-79 va obrir les portes al barri amb el nom d’Escola Bàrkeno.

FONTS

Articles relacionatsMés de l'autor

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.