Pel Rubén Cruz
Doble proposta. Nom masculí singular per a un nou vial al nou barri de la Marina del Prat Vermell. I també el nom d’un espai mil·lenari que ha donat caràcter als barris.
En Bernat Vidal (14…-1473) era un enginyer inventor del segle XV que va desguassar l’estany de Port amb l’ajut d’un artefacte mecànic que ell va idear i construir.
Bernat Vidal, ciutadà de Barcelona, rellotger, bombarder i capaç de fer qualsevol altre giny
Teresa Vinyoles i Vidal. «Bernat Vidal, rellotger i “enginyer” barceloní del segle XV»
Era un artesà mecànic enginyer que vivia del seu treball oferint a les autoritats municipals la construcció de solucions tècniques en benefici de la ciutat, per les quals els consellers municipals d’aleshores no van demostrar cap interès ni entusiasme. Poc temps abans de morir, la Batllia General de Catalunya li concedia l’ús privatiu de les aigües del Rec Comtal pels molins del tram final fins a la costa, tot fent constar-hi l’enginy del que havia donat testimoni de feia molt de temps.
Mentre fabricava pólvora, bombardes i munició per a les galeres de la ciutat (mitjans segle XV), en Bernat Vidal havia mecanitzat en 1464 el rellotge del campanar de la catedral, que en endavant tocava tot sol les hores i els quarts. En 1470, li van encarregar el desguàs de l’estany de Port i dos anys més tard també de millorar els molins del Rec Comtal —per evitar que s’embussessin els dies de llevantada del mar, tot inundant les cases properes— i els molins que hi havia entre el pont de Martorell i la desembocadura del Llobregat —per contenir els efectes de les sobtades avingudes del riu.
És probable que en Vidal només pogués projectar les obres del Rec i del Llobregat, deixant-la inacabades a la seva mort, ja que els problemes persistiran en el futur.
Havia construït ginys per molins, un artifici per desguassar la boca de l’Estany de Port; havia aconseguit del rei l’establiment de la part baixa de les aigües del Rec Comtal i el permís municipal per fer-hi unes ambicioses obres que havien de servir per evitar que quan hi hagués tempesta s’inundés el barri de la Ribera i el Pla d’en Llull.
Teresa Vinyoles i Vidal. «Bernat Vidal, rellotger i “enginyer” barceloní del segle XV»
Quin problema havia de resoldre a la plana del delta del Llobregat i l’estany de Port?
Des que el port romà –al peu de la pedrera— es va encegar amb els sediments del riu, la plana formada a la desembocadura es va anar omplint d’aiguamolls i estanys.
A la baixa Edat mitjana (segles XI a XV), els pagesos propietaris del delta del Llobregat i del Port havien construït séquies i recs de desguàs cap al mar, per evitar que les aigües estancades als camps provoquessin malalties infeccioses com ara disenteria, tifus i paludisme.
En 1390 el rei Joan I aprovà les primeres ordenances per mantenir canals i camins al delta mitjançant el pagament d’una taxa anual obligatòria pels terratinents.
Netejar o escurar, i buidar o desguassar l’aiguamoll eren dues necessitats provocades per les llevantades del mar i les inundacions del riu. Per aquesta raó, a partir del 1405 la ciutat nomena i paga encarregats d’escurar-hi.
L’any 1470 el Consell acceptava la proposta d’en Vidal per construir a les seves pròpies despeses –com abans havia fet amb el rellotge de la catedral—, un artefacte mecànic per desguassar l’estany de Port, també sense intervenció humana, amb els següents compromisos:
- Els terratinents havien de pagar una quota proporcional a l’extensió de les seves terres inundades.
- En Vidal plantaria un pal de quatre pams al mig de l’estany buit i, cada vegada que l’aigua hi arribés, es comprometia durant el primer any a buidar-la obrint la comporta a mà.
- En el termini d’un any tindria l’artefacte mecànic en fusta o no cobraria salari fins acabar-lo, i en cinc anys el refaria en pedra.
Va fer-hi les millores previstes abans de morir, tres anys més tard, de manera que el seu fill Pere, menor de catorze anys, se’n va encarregar fins a final de segle XV. Després, el salari de l’escurador de Port el cobrarà un alt funcionari municipal, senyal que la maquinària feia el seu fet sense anar-hi sovint.
Al 1530, any de pesta a Barcelona, els terratinents eleven queixes perquè el consistori buidés l’estany –no tan sols l’escurés— i en pagués les despeses. Això pot voler dir que l’enginy mecànic havia deixat de funcionar i qui del consistori s’embutxacava els diners només podia prestar el servei de neteja de séquies i valls.
Aquesta imatge actual del Prat i la platja de Ca l’Arana ens dona idea de com era fa no gaires segles la desembocadura del Llobregat a prop del Port, amb alguna construcció costera més recent, com ara una caserna de carrabiners a Can Tunis (1869-1898), cos armat encarregat de reprimir el contraban.
En 1786 un particular demana a l’Ajuntament permís per dessecar les aigües superficials de la Marina tot fent servir un cargol d’Arquimedes que havia dissenyat l’enginyer francès Bernat Forest de Belidor (1698-1761). La inestabilitat política va deixar el projecte en orris.
Mentre els veïns a França es revoltaven per inaugurar la nova era contemporània, un magistrat de la Reial Audiència rep aquesta resposta al seu qüestionari estadístic sobre el nostre espai humà:
«No hay comunes, realengos ni terrenos incultos; antes bien, está todo mui bien aprovechado, a excepción de unas diez mojadas de que solo producen juncos, y estos sirven para varias cosas. Hay un estanque perpetuo que quando esta mui lleno se le abre camino para que desagüe en el mar, y quando éste está alto o en borrasca entran sus aguas en el estanque; por esto se crían peces y en el invierno hay ocas, patos y becasines […] En las tierras más bajas cerca del mar y en las más salitariosas se crían naturalmente regalicias, que se venden a los boticarios. También se crían juncos, que sirven para estiércol y para cubrir las barracas que sirven de pesebre para los bueyes y mulas.»
«Pantanosas, arenosas y mucha parte salitrosas y estériles las [tierras] más bajas y vecinas del mar, desde monjuhí a castelldefels […] es una de las principales cosechas la de cáñamo. es excelente para jarcias y lonas, y para esto lo suele comprar el rey casi todo.»
«Desde la montaña de Montjuich hasta Castelldefels hay la laguna de Port, la de la Torre del Rio, la de la Podrida, la Ricarda, La Magarola, Remolá, la Murtra y la Murtrasa, que todas son perpetuas».
Resposta de l’agrònom Navarro-Mas, del Corregiment de Barcelona, al qüestionari de Francisco de Zamora (13 d’agost del 1789)
Dos mil anys després dels romans encara n’hi ha un reguitzell de zones humides avui protegides en aquesta regió natural del delta del riu: basses de Can Dimoni, de l’Illa… estanys de la Magarola, la Murtra, la Ricarda, la Roberta… maresmes de Can Sabadell, els Reguerons, les Filipines. Les recordàvem totes en aquest article d’opinió d’aviat farà tres anys, quan a l’estiu del 2021 ens volien col·locar l’ampliació de l’aeroport sense que es notés gaire –com no trigarà a passar de nou.
Acabada l’obra del Canal de la Infanta Carlota l’any 1819, que ja recorria tota la marina de Sants fins al mar, el regadiu incrementava el valor del terreny cultivable. Aquesta raó econòmica va dessecar de l’estany de Port i i va posar fir als arenals de la muntanya al riu, a mitjans del XIX.
Sobre el terreny dessecat —i convenientment requalificat—, l’Ajuntament va construir un hipòdrom en 1883 que esdevingué punt de trobada de les classes benestants. Un espai de lleure i negoci on es feien apostes fins que la República les va prohibir, i va haver de tancar el 1934 per manca de visitants. El terreny va acabar sent devorat pel Consorci de la Zona Franca.
La màquina de desguassar
No s’han conservat l’arxiu personal ni el professional d’en Bernat Vidal, ni tampoc restes de l’artefacte que va crear i que funcionava tot sol.
Podem suposar que fes servir un sistema de flotador abans que s’inventés al segle XIX para la cisterna del lavabo, que obrís la comporta en arribar l’aigua a una cert nivell. I si es volia mantenir buit l’estany, podria actuar un molí d’aigua, que és una construcció de pedra i argamassa primer —fins al segle XVIII— i de maó després on instal·lar una rosca d’Arquimedes —invent egipci que el grec havia conegut al Nil al segle III aC—. L’aigua o el vent impulsarien el cargol i, amb sistema d’engranatges, elevaria l’aigua per sobre del seu baix nivell per conduir-la cap al mar amb mitges canonades de bronze i un mínim pendent, a manera d’aqüeducte —dos invents romans.
Un segle després de mort en Bernat Vidal, els Estats Generals dels Països Baixos van concedir a l’enginyer holandès Simon Stevin (1548-1620) la seva primera patent, per a un dispositiu de desguàs que més tard convertiria en un nou tipus de molí aiguader, que ja en vida de l’inventor va fer possible guanyar terreny al mar tot drenant-lo amb l’ajut de murs de contenció, coneguts arreu com polders.
I gairebé quatre segles més tard d’en Vidal, l’enginyer també holandès Paul Bouvij (1807-1867) passa per ser el constructor del primer molí de desguàs per a dessecar aiguamolls, el primer molí aiguader de la història, al Prat de Sant Jordi, a Mallorca, el 1845.
Que es posin d’acord els experts sobre qui va fer primer què, però fora bona idea impulsar el record d’en Vidal entre el veïnat dels barris que va contribuir inicialment a desguassar, tot i no saber del cert com ho va fer, ni haver-ho aconseguit definitivament.
FONTS
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Molí_aiguader
- https://de.wikipedia.org/wiki/Paul_Bouvy_Schorenberg
- https://nl.wikipedia.org/wiki/Simon_Stevin
- “Diario de los Viajes hechos en Cataluña”, de Francisco de Zamora, seguit de la resposta del Corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro-Mas i Marquet, a cura de Ramon Buixareu. Barcelona, Curial, 1973.
- FERNÀNDEZ TRABAL, Josep; MARTÍ BONET, Josep Maria, i HORTET I GAUSACHS, Josep (dir.) Dels orígens als nostres dies. Parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu als barris de la Marina de Port i Prat Vermell. Barcelona, 2022.
- L’hipòdrom de Can Tunis, un punt de trobada per a les classes benestants (beteve.cat)
- Rúbriques de Bruniquer (barcelona.cat)
- VINYOLES I VIDAL, Teresa-Maria. «Bernat Vidal, rellotger i “enginyer” barceloní del segle XV». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 2002, Núm. 23, p. 597-612, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/188872.
