“Des que el món és món les coses s’aconsegueixen lluitant per elles, es necessita gent compromesa”

Yohany L. Ayala

Ana María Surra Spadea. L’edat és el de menys. Senadora per ERC a Madrid, és llicenciada en Treball social, graduada a França. Divorciada. Religió? Atea. Política? De l’esquerra revolucionària.

En una època de convulsió social, la pèrdua de qualitat de vida a la “Suïssa d’Amèrica” com es coneixia l’Uruguai, va mobilitzar la llavors jove dirigent estudiantil Ana Surra, en l’educació secundària. Va estar entre els qui lideraven les significatives mobilitzacions estudiantils i encara avui recorda amb emoció la marxa històrica dels treballadors, que es van unir al moviment estudiantil en dies posteriors en 1968. Ella passaria a l’acció amb la guerrilla urbana dels “Tupamaros”, organitzada en cèl·lules petites on també va participava, entre d’altres, l’expresident José Mujica.

Una vegada desarmats, la dictadura militar no tindria pietat dels opositors i encara menys dels guerrillers. Molts hi van perdre la vida i n’hi ha que encara avui continuen desapareguts. L’Ana, incansable, va ser part del grup amb millor sort. La seva peripècia la va portar a unir-se als miners xilens. Però l’Operació Còndor (un acord de col·laboració entre les dictadures llatinoamericanes en l’època dels 70 per a fer desaparèixer els seus opositors) la va perseguir. D’allí a Panamà, Bèlgica, França, tornada a l’Uruguai, Barcelona i Nou barris.

De la mà del programa El Galpón, de la Marina FM, l’entrevistem durant dues hores. El seu testimoniatge qüestiona la passivitat i el fatalisme davant allò que vivim.

La seva vida és un testimoni de les moltes lluites amb què l’esquerra llatinoamericana ha confrontat les dictadures de la regió.

Poc abans que el president Bordaberry dissolgués el Parlament amb el suport de les Forces Armades, el 27 de juny de 1973, els Tupamaros ens van enviar cap a Xile amb identitats falses.

 Ens hi vam debatre entre els partidaris de seguir camí cap a Cuba i els que crèiem convenient sumar-nos a la lluita del poble xilè.

Amb el Pla Còndor, la regió sencera va ser controlada pels militars i el cop va arribar també a Xile.

Vam haver de sortir-ne corrents també, refugiant-nos a l’ambaixada de Panamà. Recordo 260 persones refugiades en un sol pis. En sortim com vam poder rumb a Panamà on ens trobem la disputa entre el president Torrijos i el president Carter pel Canal. Panamà en reclamava la sobirania i Cuba la va secundar. Aleshores, ens van aconsellar de buscar ajuda a Europa, ens van portar a uns a Bèlgica i a uns altres a França. El meu fill va néixer a Bèlgica. Però la majoria dels meus companys estaven a França i ens hi vam traslladar. Vaig aconseguir-hi refugi polític durant 10 anys.

Com va sobreviure?

Parlava i escrivia molt bé el francès perquè a l’Uruguai era normal estudiar com a mínim dos idiomes. Vaig fer molts treballs en negre per a sobreviure, traduccions de castellà i de francès. Amb això em vaig anar pagant els estudis. A l’Uruguai havia començat Medicina, però reprendre-la m’exigia massa burocràcia, a més tenia un bebè i m’havia separat. Així que em vaig posar a estudiar Treball social.

La democràcia torna a l’Uruguai i vostè cap allà de retorn.

En 1985 es va declarar una amnistia general i després de 13 anys exiliada vaig poder tornar. Però havia idealitzat el país, i va resultar que ni jo ni el país érem els mateixos que quan havia marxat. Em va costar d’aconseguir feina i al final el Liceu Francès (Lycée Français) em va contractar com a secretària de la direcció, per l’experiència que tenia a França.

El seu net la va seduir cap a Barcelona.

El meu fill després d’estudiar a França es va assentar aquí a Barcelona. Jo venia a veure’ls cada any i al final m’hi vaig quedar perquè no volia que el meu net fos tan aviat a la guarderia. Llavors em vaig haver d’enfrontar als problemes dels “sense papers”. Em vaig integrar en l’Asociación de Uruguayos en Catalunya, lluitàvem junts, ens informàvem i decidim relacionar-nos amb tots els partits polítics, perquè al final són els que decideixen. A mi em van enviar a Esquerra.

Això us va posicionar amb el dret a decidir?

Ha estat un procés polític molt interessant. Vam pensar que els migrants no podíem quedar-nos fora i sense ningú que ens representés. Nosaltres també som part de la societat. Vam rebre molt suport de Muriel Casal, presidenta d’Òmnium i de l’ANC. Teníem clar que si volíem que la gent ens fes costat havíem d’explicar-los la nostra situació, i vam recórrer tota Catalunya explicant-la-hi.

És coherent.

Ens agrada viure aquí i en conseqüència desitgem contribuir perquè Catalunya sigui el millor país possible. El segon motiu va ser adonar-nos que ningú d’aquí, sense una experiència de migració i de ser un “sense papers”, com nosaltres, podia representar-nos o preocupar-se dels nostres problemes. Fem un partit d’immigrants? Ens vam preguntar. Valorem el cost i el significat de separar-nos socialment de la resta. Per això declinem i toquem la porta de molts partits polítics, conscients que necessitàvem representació. Però sempre acabàvem al final de les llistes, als últims llocs i els més improbables d’aconseguir representació. 

Com es converteix en senadora?

En el meu cas, perquè vaig coincidir amb la responsable d’Igualtat d’Esquerra. Quina dona pot arribar amb un missatge a la immigració?, es preguntaven, i vaig aconseguir anar al cinquè lloc en les llistes. I en un míting electoral de dones em va presentar Raül Romeva. Ningú no em coneixia, però jo hi vaig fer un discurs que em va sortir del cor. No vaig dir el que és correcte políticament sinó la realitat que vivíem. Això va agradar molt. La premsa en va fer molt de ressò. Llavors Esquerra em va convidar a la seva llista entre diputats per a defensar la Llei d’Estrangeria a Madrid quan es va debatre mentre governava el Partit Popular, l’any 2016.

I perquè el seu perfil és idoni per a ampliar el seu electorat.

Correcte. Això d’eixamplar la base ja ho dèiem nosaltres perquè érem un dels col·lectius que no ens sentíem representats per cap partit.

La premsa va destacar molt la seva intervenció defensant els refugiats sirians.

Sí, conservava el carnet de refugiada i el vaig utilitzar per a posar l’accent sobre la necessitat de parlar no des dels prejudicis, del desconeixement ni del desinterès pels problemes que afecten tantes persones. Els refugiats no som leprosos, li vaig insistir al president Rajoy, mostrant-li la meva credencial de refugiada. Crec que fins i tot els del seu propi partit em van aplaudir, ha, ha, ha. Però no vaig aguantar el ritme de treball, el cos ja no dona i a més veia poc al meu net, el treball era brutal.

Llavors li proposen d’anar al Senat.

Es tractava de no perdre visibilitat, però en el Senat es vota a les persones, no al partit. Els meus veïns, en veure que jo em vaig quedar en el barri sent diputada (pensaven que em mudava!) em van fer un comitè de suport, jo estava molt bé allí.

En aquesta ocasió Romeva va sortir primer en votació (estava pres), però en la meva zona jo vaig treure més vots que Esquerra. Em vaig quedar quarta, només darrere d’ell i de dos socialistes. Me la vaig jugar amb la gent del barri i els immigrants.

Amb tot aquest bagatge, avui, quina perspectiva veu del context llatinoamericà?

He participat del fòrum de Sao Paulo, de suport a Catalunya, i això em va permetre de relacionar-me amb molta gent. Esquerra, amb cautela, busca relacionar-se amb altres territoris. Els insisteixo que els catalans no veuen més enllà del seu món propi, que això ha de canviar. Fins i tot a Madrid és igual. Només el seu és important. Els partits tenen l’error de no considerar els immigrants ni en les seves llistes ni en les seves propostes.

I això que cada vegada som més.

I no som iguals, no accedim al treball de la mateixa manera. Ens ho volen vendre bonic perquè no protestem o perquè al seu cap ells pensen que el tema està resolt. Però no és així. Quants immigrants hi ha en les llistes de tots els partits polítics? En les administracions? Molts diputats parlen d’Amèrica Llatina encara en termes colonials, som els pobres desgraciats.

Us esteu organitzant un moviment d’immigrants.

Estem formant un grup que es diu Voz immigrante, una mica a l’estil del vot llatí als Estats Units. Tenim poder i necessitem defensar-nos per a poder tirar endavant.

Reclamar espais?

Sí, dir que som ciutadans i ser actius perquè la societat ens reconegui. Ara Vox està treballant en contra de nosaltres. Quan estava sense papers, em vaig salvar dues vegades de la policia d’immigració perquè era blanca. A Viladecans, van aturar dos companys morenos, un peruà i un altre de brasiler, anàvem plegats. Jo vaig fer com si fos d’aquí, el policia va dubtar i vaig aprofitar per a accelerar el pas, perquè llavors no tenia papers.

De totes les limitacions que tenim els immigrants a Catalunya, quina és la més urgent de resoldre?

Aconseguir els papers, en això estem. Treballem per a aconseguir un canvi de la Llei d’Estrangeria. En aquesta etapa estem socialitzant el projecte amb totes les entitats i institucions que treballen en el tema. És una llei que pretén ser ambiciosa per la dimensió de les reformes que proposa.

Molta gent parla de la Llei d’Estrangeria, però el tema és complex.

I el pitjor és el reglament posterior a la llei, que el fa i el modifica cada executiu sense necessitat que ningú el voti. Per això volem que la llei tracti temes com la promesa de treball en la primera obtenció de papers. Sense papers no pots aconseguir treball. És un fet. A més, demanen que l’empresa no tingui deutes amb hisenda, que no hagi acomiadat a ningú en l’últim any… però si fins als treballadors del Senat són subcontractats. Ho sé! Si ho fan ells imagina’t com funciona la resta. És impossible trobar un empleador que pugui complir tot això. Són traves estúpides i sense cap sentit de la realitat.

Va ser important la pandèmia per a visibilitzar molts col·lectius en treballs essencials però molt precaris.

Al final si nosaltres no treballem ningú no menja, per exemple. Així de simple. Els treballs més essencials els ocupem immensament els immigrants.

Què opina de la independència?

Crec que els immigrants tenim més interès en què arribi la independència que els propis catalans, personalment penso que ens aniria millor, seríem ciutadans de primera des del primer minut. A més, si hem de manifestar-nos per a pressionar, el Parlament el tenim aquí mateix, Madrid ens queda més lluny… (riu).

També percebo que, a Catalunya, amb tots els seus mals, el tema de la immigració està molt més avançat. Per exemple, és la comunitat on hi ha més quantitat de matrimonis mixtos, perquè els d’aquí no ens veuen tan diferents… quan un busca a algú per a passar la resta de la seva vida, busca el millor. Si trien a un immigrant com a parella significa que no ens veuen tan mal…

Com viu l’ascens de VOX?

La posició de la ultradreta és captar els vots dels més analfabets i els més desinformats de la població. Quan estàs mal i no tens feina al primer que culpes és al teu veí. Des de la creació del món que les migracions van cap on hi ha treball.

Però si dius que la culpa que no hi hagi feina és de l’immigrant, la gent que s’ho creu, es baralla amb nosaltres, ens culpa de la seva desgràcia, quan nosaltres estem pitjor que ells. VOX i la ultradreta ens assenyalen per a desviar l’atenció dels veritables responsables. La gent ha d’estar més atenta al que voten que al que diuen. Contra tot allò públic: ni sanitat, ni educació i molt a favor sempre dels patrons. Mentre l’esquerra continuï barallant-se entre si, guanyarà la dreta. Vox aprofita que els immigrants no tenim pes electoral, i per això estem lluitant perquè els immigrants puguem votar. Així alguns partits haurien de cuidar més el que diuen.

Com valora la situació actual de l’espai independentista a Catalunya?

Lluito per la independència perquè crec que pot propiciar una societat socialment més justa, però no podem esperar que arribi la independència per a buscar aquests objectius, hem d’implementar mesures socials que vagin construint aquest horitzó. I demostrar-li a la gent que si tinguéssim la independència podríem fer encara més en aquest sentit. Cal apostar per fer reformes socials, i aquí és on cal posar-se d’acord.

Hi haurà aquests acords?

Alguns tenen la posició de no fer res fins que no arribi la independència, però si estàs en el govern cal treballar per aquest objectiu, no li deixarem el govern als que treballen en contra. Crec que Esquerra és la frontissa que pot ajuntar als dos sectors i tractar d’encaminar la situació.

…..

No dic que siguem la panacea, però ara Esquerra és el menys dolent de la política actual. I sí, hi ha errors, però qui canvia això? La gent que està participant, parlant, discutint, protestant. Si m’espero a quan tot estigui fet i maco, no participaré mai. A mi m’agrada participar, per això estic on estic.

Ens agrada molt que sigui veïna de Nou Barris perquè és un barri amb el qual compartim característiques comunes. Deixi un missatge a molts veïns que estan una mica desanimats.

Des que el món és món les coses s’aconsegueixen perquè es lluita per elles, res no cau del cel, cal sortir a lluitar-les. Jo estic feliç d’estar en Nou Barris i més quan vaig conèixer la seva història. No tenien busos, calia pujar a peu la muntanya, i a força de lluita han aconseguit tot el que tenen. I sempre és així, hom ha de comprometre’s i no esperar que li resolguin els problemes. En cas contrari pot ser que les coses no canviïn mai.

Mentrestant fem entre nosaltres tot el que podem perquè hem de menjar, estem obligats a sortir cap endavant… per això hem de saber participar i organitzar-nos, secundar el que s’està fent i posar l’espatlla.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.