Barcelona (1927). Jubilat, d’ofici, saboner.
Té dues filles i és l’actual President de l’Associació de veïns de Plus Ultra.
En Francesc és un home amb unes maneres amables i franques i com a representant té un talant molt raonable, així el descriuen els seus veïns. Ha nascut i viscut tota la seva vida al Plus Ultra. Parlem al centre de Barcelona, entre guiris que passegen i bandes de música que ignorem d’on han sortit, però que ens fan elevar la veu. Ens explica la història del Plus Ultra i moltes de les seves vivències.
D’on eren els seus pares?
La meva mare de Sants, i el meu pare de València. Treballava a la fàbrica de sabons de la companyia Berenguer que hi havia a Sants. També va ser President d’Esquerra Republicana de Catalunya.
I quan van venir a viure a Plus Ultra?
Quan es van casar, van ser dels primers en arribar. Pels volts dels anys 20. Aquí vam néixer la meva germana i jo.
Vostè va seguir les seves passes a la fàbrica de sabó.
Allà vaig començar a treballat de debò, primer a Sants, i després ens vam traslladar a Santa Perpètua de Mogoda, fins que em vaig jubilar.
Per què es diu Plus Ultra el barri?
En record de l’avió que va fer el vol transatlàntic Sevilla-Buenos Aires l’any 1926.
També els carrers homenatgen aquesta fita, oi?
Aquest avió el van pilotar els aviadors Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Duran i Ramón Franco, germà petit del dictador, que va ser un alt càrrec militar durant la segona república, abans que el seu germà es convertís en dictador.
I que després també va participar als bombardejos de Barcelona.
Recordo el soroll, les bombes van caure davant de casa. Quan els bombardejos eren de nit m’agradava veure i sentir els avions que baixaven; la meva germana s’amagava. La veritat és que ens acolloníem.
Les coves de Montjuïc van ser providencials llavors, oi?
Sí, sí tots corríem a amagar-nos-hi. A casa, la meva mare ens obligava a córrer, el pare es quedava.
Vostè és dels que va arribar a gaudir de la platja que hi havia a Can Tunis.
Ui, vaig anar-hi tantes vegades! Quan teníem 15 o 20 anys, per exemple, el diumenge al matí agafàvem la tovallola i el barret i tan contents… cap a la platja. Ens emportàvem alguna cosa per dinar, cadascú el seu.
I què vau fer quan us vau assabentar que ja no podríeu gaudir-la?
Per molt que facis, el poder és el poder.
També va conèixer el Passeig de la Zona Franca d’abans?
Sí, era maco, amb un carrer d’anada i un de tornada. A la corba hi havia la platja, que quan venia carregada deixava La Marina tota inundada.
He sentit que abans hi havia rivalitats entre barris.
Els del Plus Ultra ens enteníem millor amb la gent de la SEAT, i aquests no s’avenien molt bé amb els de les Cases Barates. Era una mica així, però més entre els joves.
La trepitjada del raïm se celebra fa més de 30 anys, com va iniciar-se?
Va néixer a partir d’una vinya que hi havia al carrer de Ferrocarrils Catalans, dels germans Peña, els de la bodega. Les persones que hi treballaven, feien la collita i van tenir la idea de fer-ho. Després, l’Associació de veïns els va donar un cop de mà i ara en són els organitzadors.
Molts joves han crescut trepitjant el raïm al Plus Ultra.
Per això és important mantenir la tradició, pels que vénen.
Si hi hagués una cosa imprescindible, des de la seva visió experimentada, què creu que seria?
Que els de dalt, que són els que tenen el poder, es dediquin més a atendre les necessitats dels d’abaix, que no els deixin desemparats.
Hi ha alguna cosa de les d’ara que el sorprengui?
No, perquè a mesura que he anat estudiant i veient diferents coses, he crescut i això serveix per a poder respondre a preguntes com les que ara em fas, quan 50 anys enrere no hagués sabut què dir-te.
Que els diria a les noves generacions?
Que al matí, quan s’aixequin, mirin si el Plus Ultra encara existeix.
