Susana Martínez Heredia
(Sant Adrià de Besòs, 1991)
Ofici? Economista, funcionària de la Generalitat en excedència, primera diputada gitana al Parlament de Catalunya.
Estat civil? Casada i amb família.
Religió? Cristiana evangèlica.
Política? Militant activa del Partit dels Socialistes de Catalunya.
“Amunt, gitanos!”, diu l’himne del poble romaní. I Susana Martínez Heredia ho ha fet realitat entrant al Parlament de Catalunya com a primera diputada gitana en quinze legislatures i més de quaranta anys de democràcia. La seva presència a la cambra no només trenca sostres de vidre, sinó també murs de silenci i d’invisibilitat històrica.
En aquesta entrevista comparteix la seva experiència al Parlament i l’orgull de representar una comunitat que, malgrat els prejudicis, ha continuat avançant. Enguany, els grups parlamentaris —Junts, Esquerra, Comuns, la CUP i el PSC— han donat suport a una declaració institucional per la Diada del Poble Gitano. A més, el 12 de març el Ple va aprovar la creació d’una comissió d’estudi per a l’elaboració d’un pacte contra l’antigitanisme i per a la inclusió del poble gitano. També està pendent de constituir-se l’Intergrup del Poble Gitano, un espai on les entitats podran participar activament en la proposta de polítiques públiques.
Ser presents als espais institucionals és clau, diu Heredia. És una manera de reconèixer la feina que el poble gitano fa des de fa dècades i reclamar que la seva aportació sigui, d’una vegada, reconeguda.
Recorda què va pensar o sentir el primer dia que va trepitjar el Parlament com a primera diputada gitana?
La primera persona que em va venir al cap va ser la meva àvia, la Maria Ángeles. Era analfabeta, però una dona sàvia. Tot i no haver pogut estudiar, creia en el canvi a través de l’educació. De petita, em deia que podia arribar lluny. Aquell dia la vaig recordar amb emoció, amb el seu caràcter de resistència i la convicció que el món es pot millorar si ens hi posem.
Ho veia com una opció real?
No. L’àvia ens animava, tothom deia que es podia, però jo no ho veia tan clar perquè quan sortia de la meva zona de confort notava les mirades de desconfiança.
És la cara i la veu de la comunitat gitana al Parlament. Què representa per a vostè aquesta responsabilitat?
És important ocupar espais com el Parlament i la resta d’institucions, on sovint no tenim cap representació. Però un cop hi som, cal treballar perquè es reconegui la nostra aportació. No soc aquí només per ser gitana, soc portaveu de la Comissió d’Economia i participo activament en les decisions que s’hi prenen. Volem que la societat reconegui que formem part activa d’aquesta millora col·lectiva.
Expliqui’ns el seu recorregut fins arribar al Parlament. Com ha estat aquest camí?
Quan creixes en un entorn amb més desigualtats que oportunitats, i al si d’una família que no es resigna en la indiferència, se’t desperta la necessitat de transformar la realitat. Després d’acabar la universitat, em vaig implicar en el món associatiu, a la FAGIC, i més endavant vaig opositar per entrar a la Generalitat. Tinc molt clar que les oportunitats que he tingut són fruit de les polítiques socials de la democràcia, i sentia que les havia de retornar
Ara que és dins, creu que el Parlament coneix realment la realitat dels barris més vulnerables o de les comunitats històricament excloses?
Prefereixo parlar del meu grup parlamentari, el PSC i Units per Avançar. Treballem molt estretament amb els ajuntaments, que són a primera línia i detecten de primera mà les necessitats reals. A partir d’aquí, impulsem iniciatives que ajudin a donar-hi resposta i generin una dinàmica que nosaltres anomenem “prosperitat compartida”.
“Prosperitat compartida” és el lema del Govern, però nosaltres a la Marina i vosaltres a la Mina… creu que l’entenem?
Jo sempre dic als veïns del barri i al poble gitano que estem dins de l’eix central del Govern, i això és important percebre-ho així. Hi ha iniciatives per garantir que les persones amb més desigualtats també se’n beneficiïn. Si el PIB de Catalunya és el que més creix a Europa el 2024, aquest creixement ha de notar-se també als barris. Prosperitat compartida és, al final, una manera de resumir aquest compromís.
I quins són els principals reptes o dificultats amb què s’ha trobat?
Ser aquí ja és un repte en si mateix, per la responsabilitat que comporta, també he hagut d’adaptar-me a la dinàmica del partit, i em sembla clau visibilitzar la contribució del poble gitano trencant amb la idea que només podem representar-nos a nosaltres mateixos. Represento als gitanos, però també a moltes altres persones que no ho són.
Del 0 al 10, puntuï a la classe política actual.
A alguns ni tan sols els puntuaria. Però a d’altres sí que els posaria bona nota, perquè, malgrat les diferències ideològiques tenen la capacitat de dialogar i entendre’s. Això ja és assumir la responsabilitat i el mandat que ens dona la ciutadania de resoldre els problemes que tenim.
Com valora la tasca de les institucions en aquest moment de desafecció i desil·lusió democràtica, a més dels forats econòmics i socials?
Crec que els grups parlamentaris d’esquerres hem de tirar endavant les iniciatives que espera la ciutadania. Si no contribuïm a resoldre els problemes reals, creix la temptació de buscar culpables, i això no soluciona res. Cal cuidar els serveis públics, com la sanitat i l’educació, i incidir en allò que la gent reclama. D’aquí ve també l’aposta clara del Govern per l’habitatge. Vull que els meus fills visquin en una societat cohesionada, tolerant i dialogant, no marcada per la confrontació.
La pregunta és: com canviem alguna cosa fent el mateix que ens ha portat fins aquí? El qui està acomodat sovint percep el canvi com una amenaça. Per on començar?
La millor resposta és doble: visibilitzar la diversitat dins les institucions —com el Parlament— i fer polítiques que resolguin problemes, no que perpetuïn desigualtats. Crec que cal posar en valor el que ja s’ha fet: el govern d’Espanya ha apujat el salari mínim interprofessional, ha impulsat una reforma laboral important… Són passos que tenen impacte. Ara bé, també és cert que, tot i tenir un dels PIB per càpita que més creix a Europa —com reconeix la consellera Romero—, això no sempre es percep al carrer. L’objectiu és que la riquesa arribi realment a les butxaques i es transformi en una millora de vida per a tothom.
Imagini’s d’aquí 10 anys: què li agradaria que hagués canviat gràcies a la seva feina com a primera diputada gitana al Parlament?
Anhelo que aquesta porta que s’ha obert amb el temps es faci encara més ampla, i que a partir d’aquí la representació gitana al Parlament no sigui una excepció. Però també vull que es reconegui la nostra contribució més enllà de la nostra identitat. Com a portaveu d’Economia, m’agradaria deixar petjada pel treball fet, per haver estat útil millorant la vida del conjunt de les persones que representem.
Quin vincle manté amb la seva comunitat d’origen ara que és diputada? Quines demandes li fan?
La relació és molt propera: molts són veïns meus i, tot i haver deixat la meva etapa com a treballadora de la Federació, he continuat col·laborant amb pràcticament totes les entitats del teixit associatiu gitano a Catalunya.
Properament es constituirà l’intergrup del poble gitano al Parlament i, juntament amb els Comuns, hem impulsat una iniciativa per crear una comissió d’estudi contra l’antigitanisme i a favor de la inclusió. Aquest espai permetrà a les entitats participar activament, aportar la seva experiència i ajudar a definir les polítiques que cal impulsar.
Malgrat els discursos d’odi, tenim l’oportunitat de continuar avançant junts amb la societat. El passat no l’oblidem, però ens dona força. Perquè hem superat molt, i encara ens queda camí per recórrer.
Per acabar, si hagués de triar uns versos de l’himne gitano que li siguin especials… quins serien?
Cal apuntar que l’original és en romanó i a Espanya no el parlem, però el traduïm i em quedo amb les últimes línies, per la força que empenyen:
Amunt, gitanos, ara és el moment!
Veniu amb mi tots els gitanos del món.
Perquè les cares morenes i els ulls negres
són tan dolços com el raïm negre.
Ai, germà romà… ai, i nois (i noies) valents!
