Laura del Valle Comas
Edat i lloc de naixement? Vaig néixer el 4 d’octubre del 1978 a Madrid.
Estat civil? Divorciada.
Formació/ ofici? Soc una artista multidisciplinària: treballo en fusteria, audiovisuals, producció i realització i també les Belles Arts.
Religió? No en tinc cap, però respecto molt les de les altres.
Política? Radicalment a l’esquerra, anarcofeminista.
La identitat és fluida i evolutiva, fruit de la història i les experiències individuals, diuen els estudiosos. Reduir-la a una única etiqueta, com la religió, la nacionalitat, el gènere o la corporalitat, simplifica la complexitat de l’ésser humà. Com es viu aquesta simplificació i com afecta les persones?
Aquesta reflexió, transformant el rebuig social viscut, guia l’obra més compromesa de l’activista i artista Laura del Valle. “Gorda, el cuerpo definitivo” on reivindica la diversitat corporal i ens convida a replantejar actituds i comportaments, sovint inconscients, que condicionen l’autoestima i la relació amb el món d’infants, adolescents i persones adultes grasses.
Hi trobarem quadres, dibuixos, fotografies, i diversos elements. Inicialment prevista al Centre Cívic la Cadena, l’ha acabat acollint la Sala Polivalent de la Biblioteca Francesc Candel per manca d’espai. És part de TRENCA/MENTS, les III Jornades culturals sobre el benestar emocional celebrades a la Marina els mesos d’octubre i novembre.
D’on neix l’exposició?
Del punt d’inflexió que vaig tenir en adonar-me fa uns 10 anys que gairebé no recordava res de la meva infantesa ni adolescència i, aprofundint, m’adono que ho havia oblidat perquè havia patit per ser una nena grassa.
Tan dolent va ser?
Fer-me fotos, ballar, menjar en públic o llançar-me a la piscina, era un risc de sentir burla. Al moment d’entrar a classe, analitzava molt bé quina era la taula que estava més separada, i en la que hi havia més espai entre la cadira i la taula. Perquè si havies de passar per aquí… tots els nens i nenes de l’aula t’estarien mirant, i si no hi cabies, seria motiu de riure. I, per exemple, fer abraçades, prendre el sol, anar en bicicleta o portar una brusa de tirants em reportava mirades censuradores que em generaven neguits. I n’he estat conscient ja d’adulta.
Una infància que se li va complicar.
Buscava fer-me invisible. Típic de les infàncies grasses, perquè és una estratègia per a sobreviure. Tens tendències a amagar-te, a no aixecar mai la mà, a no participar en l’àmbit acadèmic.
Adulta i esgotada, decideix fer alguna cosa.
En adonar-me de l’injust que és el que havia viscut neix aquesta exposició, on intento explicar què ha significat ser una persona grassa dintre d’un món que és grassofòbic. Arribo a la conclusió que m’han construït com a una identitat dissident, perquè sempre m’han allunyat de l’espai principal, reservats per als prims; ja que una norma social no escrita és “no ser gras”. Ara estic donant-li la volta a això que he viscut i entenem que ja m’agrada estar en aquest espai, no estar on està tothom i poder fer el que em doni la gana, en resum.
Grassa no és un insult, és un adjectiu, defensa.
És que quan ho poses, quan ho llegeixes, tothom diu: “Déu, és veritat!” Però és que interioritzes tant la paraula grassa com un insult…
La fortalesa la té ara, perquè han estat molts els alts i baixos.
Precisament tot aquest procés l’explico a l’exposició, partint de la base de com ens defineix la RAE. Gorda significa: “Torpe, tonto, poco avisado” és una de les accepcions. Això construeix la identitat social de com se’ns entén. Fixa’t que l’expressió castellana “caerle gordo a alguien” es fa servir per a una persona que et resulta antipàtica i molesta.
En conseqüència, conclou, una persona grassa molesta i destorba.
Sí, és part de la reflexió que he fet i que es resumeix en què ningú no vol veure persones grasses en l’espai públic. Començo a construir tota aquesta exposició en el moment que dic: “prou! No ho he de suportar més”, i es converteix en un projecte vital.
Quina creu que és la talla més utilitzada a Espanya?
Són la 42 i la 44. Però la majoria de les respostes que deixa la gent són talles més baixes, perquè ens neguem a reconèixer la corporalitat real que existeix. Som molt diversos i hi ha una quantitat de persones molt significativa que fa servir talles grans.
Quants polítics grassos coneixeu? O, sabíeu que 25% de persones enquestades no votarien a una persona grassa? Sobten!
Ni en l’àmbit nacional ni en l’àmbit europeu no hi ha gaires polítics ni polítiques grasses. Això forma part del rebuig social que vivim. Personalment, les meves relacions emotives, sentimentals, afectives i sexuals han estat molt marcades per la corporalitat que tinc. He tingut relacions en què la meva parella havent-nos enamorat i entenent-nos bé ha trencat per la meva condició física. A la gent li costa encaixar-ho. Així que exposant-lo en faig una mica de justícia.
Furga en els tòpics: “Les persones grasses són vagues?”
És un estereotip molt consolidat. A la gent li costa entendre que podem ser persones superactives, però que és evident que ens cansem més aviat en l’activitat física.
La primesa no és la norma, rebat.
El problema radica en pensar que el prim és un estàndard genèric quan la realitat ja mostra que no.
Interpel·la al lector i al visitant: Estàs conforme amb el teu cos?
Les investigacions acadèmiques assenyalen que un 85% de les dones estem disconformes amb el nostre cos. Imagina la càrrega emocional que això comporta. Se’ns envaeix amb missatges de com se suposa que haurien de ser els nostres cossos. I al final calen i configuren el nostre pensament.
Els nostres complexos són un negoci milionari?
El 95% de les persones que fan dietes recuperen el seu pes al cap de cinc anys. I segons la Comissió Federal de Comerç dels EUA la indústria de la pèrdua de pes és l’únic negoci rendible del món amb una taxa de fracàs del 98%.
Avancem cap a una societat amb menys prejudicis?, és optimista?
L’altre dia parlàvem amb les companyes activistes per la DANA a València. I per primera vegada hem dit: necessitem talles grans!, jaquetes, calces, sostenidors… i hem ajudat a les dones grans que no s’atreveixen a demanar-ho tan explícitament. Això està passant. I és un canvi important, la gent comença a tenir una mica més de consciència.
Per acabar, ajudi’ns a reconèixer actituds o conductes que no són correctes ni convenients de fer quan tractem amb una persona grassa.
Hi ha una principal i que s’aplica per a tothom en general: no s’ha d’opinar sobre la corporalitat aliena. Només si és una cosa que es pot solucionar en un minut, per exemple, si algú té una manxa de menjar a les dents, llavors sí que ho hem de dir. Però si és una cosa que no es pot solucionar no la diguis, perquè no saps quina relació té aquella persona amb això. Hi ha persones que són grasses i també felices, però n’hi ha d’altres que ho passen molt malament.
Després, cal preguntar-se: per què opinar sobre el que menja la companya de feina? Per què li hem de dir alguna cosa? Són actituds que convé plantejar-se perquè beuen d’idees i estereotips inconscients que tots tenim.
I finalment, per mi és molt important el compromís amb el canvi. Si saps que aquesta és una qüestió que genera violència contra altres persones, revisa-t’ho i no formis part d’això.
