Jesús Martínez
Un hom es pensa que les petites coses a les que va posar lletra Serrat també poden ser les petites coses del divendres o el dissabte al vespre, com, por exemple, la cartellera, amb les novetats i els cubs de crispetes.
Un hom es pensa que per força haurà de ser cinèfil qui comerciï amb el setè art, la gran pantalla.
Un hom es pensa que els Salvatore de Cinema Paradiso cultiven la seva passió irrefrenable malgrat tot.
Error.
«Jo no entenia un borrall de cinema, ni tan sols sabia qui era Robert Mitchum.»
Robert Mitchum rodà un western mític, El Dorado (Howard Hawks, 1966).
El veí d’Estrelles Altes Antonio Pascual (Barcelona, 1956) obrí el primer videoclub de la Marina, al carrer de la Mare de Déu de Port, 397, en 1983.
Sobre la planxa que tancava el joc de fluorescents –antecessors dels llums led al descobert–, el rètol de Gala, pels noms dels qui el van muntar: Ginesa, Antonio, Luis i Ana, relacionats familiarment entre sí.
El veí d’Estrelles Altes Antonio Pascual (Barcelona, 1956) obrí el primer videoclub de la Marina, al carrer de la Mare de Déu de Port, 397, en 1983.
«Jo treballava d’oficinista en l’empresa de productes químics Synthesia Technology. Quan ho vaig deixar, un cosí em va animar a instal·lar el videoclub. Només n’hi havia dos a tot Barcelona, el Vergara [Vergara, 8] i el Vídeo Instan [Viladomat, 239]. Després, amb els anys, n’obriren més. Vídeo Z. F. es va fundar en el passeig de la Zona Franca [número 186], dels germans Ginés», relata Antonio, benhumorat, desnerit, el llobató bo dels poemes de Goytisolo. «No sé, pensàvem que el videoclub era una cosa moderna.»
Llavors es demanaven «les estrenes».
Aquests tres films se’ls treien de les mans: E. T., l’extraterrestre (Steven Spielberg, 1982), Poltergeist (Tobe Hooper, 1982) y Brubaker (Stuart Rosenberg, 1980).
«Molts dels granadets demanaven porno, per això.»
Una pel·lícula li costava a l’Antonio unes deu mil pessetes.
Qui la reservava pagava unes cent pessetes, amb el compromís de tornar-la al cap de dos dies, tot i que molts se’n feien els desentesos i calia resseguir-ne les adreces.
Cada usuari omplia una fitxa.
«Tot es va perdre en tancar la botiga, en 1997», notifica.
En total, va acumular unes mil cintes, per a uns cinc-cents clients, espectadors de la Marina.
Va començar amb cent pel·lícules Beta (format Betamax, de Sony) i 45 pel·lícules VHS (Video Home System, de Japan Victor Company).
La partida la va guanyar VHS, les famoses «cassets de vídeo compacte» d’àmplia gamma (X Pro, Súper, T-120…) que després derivarien en els devedès de curta durada.
En total, va acumular unes mil cintes, per a uns cinc-cents clients, espectadors de la Marina.
«Vam inaugurar la botiga alhora que s’entregaven els pisos d’Estrelles Altes. Al 397 de les Estrelles li dèiem “la Barceloneta”, per la gran diversitat dels veïns. Hom vivia més al carrer, hi havia més bars i més petit comerç [la peixateria Pesca Salada, el forn Elena, els bars Tucan i La Cerveseta, el pub Europa…]. Hi havia més gresca i molts nens, i ara és el contrari», analitza Antonio, sabent que pel seu videoclub han passat diverses generacions de treballadors que no s’estaven d’una bona història, encara que l’economia es ressentís.
La recessió de 1993 va deixar a la cuneta tres milions i mig d’aturats.
No ha canviat tant el país.
“Tot es va perdre en tancar la botiga, en 1997”
Antonio Pascual es fill d’Antonio, net d’Antonio i besnet d’Antonio.
El seu fill es diu Antonio.
«Fem broma perquè fins el cura que ens va batejar se’n deia, Antonio.»
Nasqué a Sants.
Va posar els ulls en una noia de Cases Barates, per això anà més per aquí que per allí.
«La Marina era hort, recordo el camp dels ases.»
Va fer la mili a la caserna de Lepant (avui Ciutat de la Justícia), armat amb el chopo (fusell d’assalt Cetme, avui substituït pel G36).
«Estava en Comunicaciones, amb los pontoners i els endollats. Tant escombrar la caserna perquè després l’enderroquessin.»
Es va casar i va comprar un piset al bloc 401 d’Estrelles Altes.
«Molt millor que la barraca del Can Tunis vell on vivien els meus avis.»
Es jubilà en el sector de la missatgeria.
«He passat per totes les empreses d’aquest ram: Courier, DHL, MRW…»
I ara té temps lliure per als clàssics.
L’última pel·li que ha vist té gairebé tants anys com ell: Así mueren los valientes (Alfred L. Werker, 1955).
