Olga Maria Rodríguez Benhauc
53 anys. Soltera, i sense fills. Ofici, administrativa
Religió? No crec en cap religió, però sí en l’energia de l’Univers.
Política? No m’avinc gens amb la política. Però si he de triar, soc més d’esquerres pel respecte a les llibertats.
Mare meva!, la història de l’Olga sorprèn a tothom qui l’escolta. I a més l’explica sense reserva. Té Trastorn bipolar, ha patit accidents de trànsit mortals, ha superat un càncer i tot això només és un tros d’una extensa biografia com ella diu “amb la mort als talons” des que va néixer, motiu pel qual celebra d’allò més haver arribat als 53 anys.
“Anar corrents tota l’estona, i intentar arribar a tot el que se’ns exigeix no és gens saludable”, reflexiona, i afegeix: “si no ens cuidem i deixem espai per ser “més persones” acabarem mal individual i col·lectivament”.
Ha realitzat una exposició a la Biblioteca Francesc Candel que romandrà oberta fins al 26 de juliol. Un conjunt de 20 quadres que ha titulat Alegria, com el seu tarannà vital. Hi apareixen colors vius i formes abstractes que fan la impressió d’algú que fa entremaliadures i, secretament, es burla d’alguna cosa. Potser del seu destí… braços plegats (plegar de la feina si no és la que volem) i actitud alegre és la proposta d’alguns col·lectius per fer sentir la nostra protesta. No podem, no volem, sobreviure a la Selva. Volem ser i viure com a persones. Necessitem recuperar l’estat de benestar i poder dormir.
Olga sap el valor de poder comptar amb unes cures de qualitat i accessibles, que si les hagués de pagar… “No ens podem permetre perdre uns serveis públics de qualitat i amb accés per a tothom”, reivindica i pondera l’empatia del seu entorn: estimar i ser estimada. Què és la vida si no això? Pregunta. Respongueu vosaltres!
Qui és l’Olga i com arriba aquí?
Soc filla d’un treballador de la Seat. Ens vam mudar al barri quan tenia uns 7 anys, des de la Bordeta. La mare, de Melilla, va morir. Llavors, el pare, de Còrdova, va refer la seva vida. Els meus germans, igualment, de mica en mica van anar marxant. Així doncs, m’he quedat amb el pis familiar. Mai he viscut en altre lloc fora de la Marina.
Com és conviure amb una malaltia mental?
Condiciona la vida completament; de poder treballar a no poder. He patit brots psicòtics, que m’han portat a estar ingressada un mes a l’hospital de Sant Boi, el 2011. Havia entrat en una realitat paral·lela, pensava que els extraterrestres estaven aquí, sortia nua al carrer… feia coses que, quan ho explico, la gent no s’ho creu. Cal dir que no recordo res del succeït, m’ho diu la família i els amics. Jo no n’era conscient.
Potser hi ha alguna causa?
La mort de ma mare va ser un xoc, ja llavors vaig començar a fer coses estranyes i la situació va anar in crescendo. Per exemple, em va agafar per l’Alberto de Mònaco, i hi vaig anar dues vegades perquè el feia culpable de tot el que em succeïa a la vida.
Tot va canviar quan vaig intentar suïcidar-me amb pastilles, el pare va arribar i en veure el pot buit al meu costat va trucar l’ambulància. Directa al Clínic. Si no hagués estat per una denúncia no hauria ingressat, ja que quan ets major d’edat necessiten el teu consentiment.
Fins llavors havia fet vida normal?
Havia treballat d’administrativa a una vintena d’empreses i algunes importants. L’última va ser un despatx d’advocats que tenia vinculació amb l’ambaixada de Nova Zelanda, jo tramitava els papers dels furts que hi havia, etc. Però, a mesura que la meva malaltia avançava, em van acomiadar. Un dia vaig esborrar tota la informació de l’ordinador, sense saber com.
I la família?
Fa 20 anys que visc sola. Amb el pare ens veiem un parell d’hores a la setmana, i era una casualitat que quan ens trobàvem sempre estava equilibrada. Els meus germans notaven el problema i li ho vam explicar, però era difícil donar-li importància.
Fins que un dia vaig trencar tot el pis, vaig llençar coberteries, vaixelles, portes… va costar un fotimer tornar a restablir la casa. Sort que mai no vaig fer mal a ningú, perquè a vegades sentia veus i les obeïa. Tot això fruit del trastorn bipolar.
Com tira endavant?
La gent que em coneix diu que tinc un instint de superació molt gran. Quan em recupero una mica, el 2013 començo a pintar, i a fer coses, ballo country, vaig a la Bàscula i començo a cantar… cada vegada que em poso malalta m’han donat un do (riu). I llavors em surt càncer de mama, tot el 2015 me’l passo a l’Hospital Clínic amb la quimio, ràdio, operació… i també soc diabètica. En salut i amors és millor que toqui fusta (riu molt)
Què hi ha de l’amor, ha tingut parelles?
Ningú no vol estar amb una persona malalta, som un problema, és així. No hi ha ànimes caritatives… Si les princeses i fins i tot la Shakira, guapes, preparades i amb diners tenen dificultats amb l’amor… imagina’t.
Hauries de trobar una persona amb qui estiguessis des de petita, que hagués crescut amb tu i hagués viscut l’aparició de les malalties. Però de gran és difícil. Quan conec algú sempre em sincero, perquè un dia estic bé, però l’endemà puc estar malament i no puc enganyar, la persona que comenci una relació amb mi ha de tenir molt clar el que hi ha, de bon principi.
…
Quan tenia uns trenta-tres anys vaig tenir una relació d’un parell d’anys, m’hi avenia molt bé i em vaig quedar embarassada, però, amb les malalties, vaig haver d’avortar. Ell sabia de la malaltia, però bregar amb el dia a dia és complicat. Ho vam deixar córrer.
És molt vitalista, vostè.
Sempre tinc ganes de gresca. Els meus germans em diuen: “al·lucinem amb les teves ganes de viure, l’empenta per fer coses noves, la força amb la qual lluites”. Hi ha gent que amb una sola cosa s’hauria deprimit per sempre més, com ara l’avortament. Jo penso: no he triat estar malalta, no he triat tenir càncer, m’ha tocat perquè m’ha tocat i he de viure-hi!
Com està ara?
Molt bé, tinc pau mental… visc sola a Barcelona, és un luxe, el pis me’l va deixar el pare, he pogut treballar i fins i tot he viscut sola a Irlanda.
He tingut accidents de cotxe quasi mortals, en néixer em van posar a la incubadora perquè estava molt deshidratada, en fi, vaig néixer amb la mort als talons. Llavors em veig i dic “de puta mare, he arribat als 53 anys”, em pensava que no arribaria ni als quaranta. Així que ara sento que cada cop les coses m’aniran millor. Per exemple, amb les tasques creatives, se m’obre la ment.
Té reconeguda la seva invalidesa i l’ajut que li correspon, com va anar el tràmit?
Me la van reconèixer perquè estava fatal, a l’estar en el centre psiquiàtric és més directe. Allà ja tens la paraula de tots els metges que t’han visitat.
Com ho porta el seu entorn?
Amb les amigues de tota la vida molt bé. Quan tenia els brots psicòtics, a una que em coneix des dels tretze anys li agafaven unes ploreres i jo no entenia per què. S’asseia al meu costat i parlava amb mi perquè li feia pena. I els veïns patien molt perquè em coneixen des de petita i havia estat companya dels seus fills.
Per exemple, hi havia vegades que a les tres de la matinada posava la música a tot volum, i el meu pare els deia: denuncieu!, així la internen i potser es regula. M’han tingut paciència i afecte, me’ls estimo molt. Ha estat un entorn totalment empàtic. Fins i tot quan alguns bandarres es ficaven amb mi estant jo malament ells donaven la cara per mi. Aquí ens coneixem tots. El barri és casa meva. Cal no perdre el bon veïnatge que hi ha.
Finalment, com va viure la pandèmia?
El que més em va afectar és no poder veure la meva família. Sense parella ni fills, la meva família són les nebodes, els germans i els cunyats. Em posava música i ballava per evitar els brots. Però, potser a les tres de la matinada ja estava a peu dret. Tota la part biològica s’altera. T’has de distreure escoltant música, pintant, has de fer coses, i intentar dormir. Dormir tranquil·litza i ajuda a desconnectar de la realitat.
