“La nostra generació té els deures fets, ara és el torn del jovent”

Toñy Fernández

Yohany Limpias. Foto Alejandro Flores

 

Toñy Fernández González

Sóc la responsable del vestuari en Parcs i Jardins de ajuntament de Barcelona

60 anys. Casada amb Eugenio, amb qui tinc tres filles.

Religió: Evangèlica no practicant

Política: D’esquerres

Conversar amb Toñy Fernández és aproximar-se a la generació de dones que ha hagut de cavalcar l’onada de llibertat necessària, transgredint les costures imposades per l’educació conservadora, masclista i de model catòlic, herència del franquisme que van rebre la majoria d’elles. Com que encara no tenien gaire opció, les van haver de crear. Estirant unes per aquí i empenyent altres per allà, com diria Llach, van anar reinventant-se elles mateixes.

En la història, hi ha els moviments que irrompen amb força i els que poc a poc van guanyat terreny. L’un afavoreix l’altre, encara que quan coincideixen en el temps semblin contradir-se i oposar-se. Toñy ha après a poc a poc, com la filera de formigues que es fica en un forat de l’arbre per convertir-s’hi en un element inherent i del seu paisatge. Ens parla de com va prendre consciència d’actuar amb la rebel·lia que ja de petita sentia envers el que “li havia tocat per ser dona”. “Les dones vam aprendre les unes de les altres i en el camí ens vam adonar que juntes podien canviar moltes coses”. Reconeguda pel grup de companyes que lidera com a presidenta de l’Associació Cultural Estrelles Altes, comparteix amb nosaltres les seves reflexions vitals. 

Fa quan de temps que viviu al barri?

Farà uns 38 anys. Vam vindre amb el meu marit en acabats de casar, del grup de La Paz del Besòs, de l’altra banda de Barcelona. El meu pare, amb 8 fills, va poder accedir-hi a un pis d’Estrelles Altes. I aquí seguim!

Ser la major de vuit germans marca una mica, oi?

Pesa. Desenvolupem un excés de responsabilitat, perquè les circumstàncies t’ho ensenyen. Amb 7 anyets jo ja tenia 5 o 6 germans. Recordo que vivíem en un bloc de pisos i havíem de creuar a l’altra banda del carrer mentre la mare s’estava a casa amb la bessonada. Jo els agafava de la mà d’un en un i els anava deixant asseguts a l’altra costat i me’n tornava per un altre, fins que estàvem tots creuats, perquè ni tan sols hi havia semàfor. Al final portes dins l’excés de responsabilitat prematura. En sóc conscient, però també ho explico amb orgull. Som una família treballadora i bé ens havíem d’esforçar, la mare sempre ens ho va inculcar. 

Sou una generació amb molta capacitat de resistència, en això porteu avantatge.

Tot això es mamava a casa. En el meu cas vaig haver de donar un cop de mà gairebé des que vaig néixer.

Està molt vinculada al moviment cultural associatiu. Com hi arriba?

Bàsicament quan naixen les filles. Sortint de l’escola bressol sonava una sevillana i la major, que llavors era petita em va demanar d’aprendre. Tenia 3 anyets i només acceptaven nenes a partir de 6 anys. Els vaig demanar que la deixessin provar perquè s’hi avorrís i ho deixés estar tota sola, però en recollir-la en vam dir que tot i l’edat estaven disposats a acceptar-la perquè havia seguit la classe perfectament.

Llavors començaven a obrir el Centre Cívic La Cadena i van apostar per fer-hi classes de sevillanes. Vam conèixer altres mares i famílies, i va arribar un moment en què érem tantes que ens van aconsellar fer una associació pròpia. I aquí estem!

Sou un grup sobretot de dones. Es considera feminista?

I tant que sí! Sempre he estat reivindicativa. Quan tenia 9 anys el meu pare em deia: et casaràs i tindràs fills. Jo li contestava: “vull ser com tu papa, treballar, guanyar diners i fer vida”, i la mare deia: “això no pot ser perquè ets dona”. I jo seguia “sóc dona però vull treballar”. 

Des de petita tenia clar que volia ser independent. Havia de portar les regnes de la meva vida jo mateixa. Això no treu que finalment en alguns aspectes he seguit costums de família conservadora com casar-me amb 19 anys (riu).

Ho portava l’època, dona!

He seguit la tradició en el sentit de casar-me i tenir fills, però mai no he deixat de buscar el meu camí, sentir-me lliure i fer una vida pròpia més enllà de les filles i el marit.

Sou una generació que heu viscut una part de l’Espanya gris per les dones, però també el creixement del moviment feminista. Què li ha marcat?

En el meu cas va ser molt important començar a treballar a Parcs i Jardins amb 20 i escaig anys d’edat.

Com va anar-hi la cosa?

Només d’entrar-hi, la meva vida va començar a canviar. Érem moltes dones, companyes amb els mateixos problemes i llavors comences a veure la vida d’una altra manera. Les dones aprenem les unes de les altres i no tot ha de ser la casa, el marit i els fills o filles.

A l’hora del vestidor totes explicàvem coses, vam assabentar-nos que hi ha havia un conveni que ens afavoria, venia el 8M i ens animàvem les unes a les altres a ser-hi.  Aquí començo a reflexionar sobre les dones i el món que desitjo per les meves filles.  

I laboralment com va anar?

Llavors érem unes 30 dones d’un total que podia ser d’entre 500 i 600 llocs de feina. Recordo el primer dia i com anava vestida. En entrar hi havia un munt d’homes i vaig  dir “mare meva” jo amb vestits, els cabells llargs i tota morena….

Allà vaig anar fent, primer al viver, després portant el vehicle que es diu la jardinera, que fa el manteniment. Quan es va obrir una vacant per portar el vestuari de parcs i jardins em van cridar-hi. M’encarrego de la roba laboral a l’empresa. I ja hi porto 21 anys.

En el seu cas, se l’ha reconeguda.

Bé he hagut de superar exàmens. Havia rebut la primera sanció en negar-me a acceptar un canvi de destinació en quedar-me embarassada. El conveni deia que no em podien moure de lloc però ells insistien. Vaig deixar de portar el vehicle pels risc d’avortament i fins aquí era raonable, però llavors van voler que marxés a l’altra banda de la ciutat i no podia fer-ho perquè no tenia qui recollís les nenes. Tres dies suspesa de feina i sou. Més endavant el sindicat va fer que ho revoquessin, però em vaig trobar el mateix cap que m’havia sancionat quan em vam proposar d’assumir el nou encàrrec a vestuari.

… I què va passar?

Em va advertir que tot i promocionar-me en responsabilitat no aspirés a un millor sou ni a una nova categoria. De bon començament ho vaig acceptar però quan portava un any i ja havia après vaig exigir el que em corresponia disposada a marxar si no es rectificava, i efectivament m’ho vam arreglar.

Parlant de caps, quin paper creu que juga la sororitat entre dones ara mateix? 

Tota la vida les dones ens hem fet suport entre nosaltres. Aquesta és la meva experiència. És clar que entre nosaltres hi ha diferències, que potser li donem més voltes als assumptes. Això el masclisme, interessadament, ho planteja com rivalitat insana, com caràcters irreconciliables entre nosaltres. Res més lluny. Hi han hagut baralles entre homes tota la vida i mai se’ls ha jutjat com se’ns jutja a les dones quan dissentim unes d’altres., cosa que és complement natural.

Entén que els discurs de Vox cali entre algunes de les nostres veïnes?

Això ho provoquen els extrems i els radicalismes. La idea que les dones som superiors al homes.

Però el feminisme és una idea radial en si mateixa!

La lluita per la igualtat de gènere no té res de dolent.

No és dolenta, és radical en el sentit que no reclama un 10 o 15 de quota, vol ni més ni més que la meitat en tots els camps. Com que el sistema és masclista de dalt a baix arribar-hi demana canvis radicals. 

Anomena’l com vulguis. Però ens hem de moure per provocar els canvis que reclamem. Falta molt perquè tothom entengui que canviar la societat masclista que tenim significa ni més ni menys que drets iguals per homes i dones. Per posar un exemple. En 2007 en Parcs i Jardins es comença a fer un pla d’igualtat perquè només hi treballem un 10 per cent de dones. Com aconsegueixes el canvi? Doncs buscant mesures que afavoreixen l’ingrés de dones. Però resulta que a les condicions no es pot modificar res per afavorir-les. Els companys no entenien per què ho havíem de fer, i ens deien “bé, això és cosa vostra”, com si parléssim de fer un cafè plegades després de la feina.

Creu que les seves filles viuran millor en aquest sentit?

Ara mateix no veig gaire que puguin viure millor en cap sentit. Crec que la gent jove no està fent la seva feina. La nostra generació ha aconseguit molts drets, jo estic tranquil·la en aquest sentit. És el cicle de la vida, ara és el seu torn.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.