Text: Esther Pardo i Gimeno
La meva àvia tenia un avi a qui deien “el catalán”. Va arribar al poble de l’Aragó des de Catalunya. Ella va tenir un germà a qui deien “el conejo” i com a conseqüència, els seus fills eren els “gazapos”. Això era en un poble molt petit de l’Aragó. Amb els anys i la modernitat, va passar a ser un secret de família. L’última generació ja no en sap res de tot això.
A les escoles, les criatures, moltes vegades es diuen per mots que ningú no sap d’on han sortit entre ells i sobretot, als mestres. Sovint són ofensius per a qui el porta i sovint ell mateix és ignorant del sobrenom. Hi ha persones que molts anys enrere, el seu mot va passar a ser el cognom. I d’altres, que és tan potent que ningú no sap el seu nom de veritat.
Tot aquest pròleg ve al cas perquè a La Marina, el nostre escriptor Paco Candel, va dibuixar els personatges dins els seus noms de carrer, i els va fer protagonistes de les novel·les; per no tenir nom oficial, no van deixar de ser menys importants el Perchas, el Michurella o el Picao. I perquè potser, ja és hora de treure a la llum els secrets de família, sense pretensió de descobrir res i per suposat, només amb la intenció de fer memòria d’una cosa que, amb el temps, s’acabarà perdent. Des d’aquí, demano disculpes si els qui llegiu això us podeu reconèixer en algun dels malnoms, sobrenoms o mots i en el fons no us agrada. Jo mateixa tinc el meu cognom que segurament es va originar en un sobrenom, possiblement pel color de la pell del meu avantpassat.
Els més comuns, dels quals en podem suposar l’origen fàcilment, podem enumerar els: la guapa o el guapo, la xata o el xato; el nen o nena. I quan tenien fills, darrere el nom de la criatura s’hi afegia: … el de la guapa. També, quan hi havia un nom comú entre els veïns, al darrere, s’hi afegia el nom de l’ofici que tenia; per exemple, hi havia al nostre barri: la Rossita, la carnissera; La Maria, bacallanera; Teresina, la carbonera; La Maria, la mongetera o la Dolores, la rifadora. També hi havia en Miguel, el de los limones. I aquests sobrenoms, algunes vegades passen de pares a fills com és el cas del nom pel qual es coneixia, i que alguns encara ens referim a ell, el bar de l’Iberia com a cal Remendo. El besavi del Peret de cal Remendo tenia l’ofici de paleta; el que feia a les cases era “remendos” (per remiendos, en castellà). El dia en què va decidir dedicar-se a l’hostaleria, l’establiment es va conèixer amb el seu sobrenom.
També sortien noms d’aquells que potser per la semblança que tenia el nen o la nena a alguna altra cosa o per la manera amb el que el nomenaven la mare o el pare de forma amorosa, acabava perdent el nom amb què el van batejar i així a en Josep li deien el Mosquit; a en Josep Maria, el petitet (qui li ho havia de dir, quan era petit, que amb aquest sobrenom, creixeria tant que seria capaç de carregar i tocar el bombo de la Banda de La Joia de Montjuïc).
També hi ha sobrenoms amb característiques físiques. Al barri de Port i hi havia la Gepa perquè era geperuda i un nen a qui en deien el Remache (en català rebló, element curt que serveix per fixar dues peces) de tan petit com era.
Alguns dels sobrenoms, passen de pares a fills per generacions. Si no es va recordant la tradició, s’acaba perdent l’origen del mot. A Mare de Déu de Port, hi ha una noia a qui en diuen la Chana, nom que ha heretat de la seva àvia, que era de les Cases Barates. Els de cal Sisó (una de les masies de la Marina) encara se’n diuen així des de fa més d’un segle, perquè el rebesavi es deia Narcís i possiblement de Narciso, va quedar aquest diminutiu, Sisó. Tant antic com aquest, va ser el sobrenom de cal Magarrinyes, una masia també, aquesta dins del barri de Port. A l’avi, Andreu Solé li deien el magarrinyes, paraula poc utilitzada avui dia i certament molt curiosa, és per això que em permeto, en aquest apartat, explicar el seu origen etimològic. Segons l’Enciclopèdia Catalana, Magarrinyes: Persona o bèstia petita, bufona, posturera. I ens explica que el seu origen és la suma de dues paraules: magarrufa i engrinyar. Us convido a trobar-ne el significat, segurament ens diu força com devia ser la criatura a la qual van posar aquest sobrenom.
Un cas curiós, m’expliquen, d’una veïna que era d’origen francès i es deia Françoise (pronunciat fransuas). Qui va carregar amb el sobrenom, adaptat fonèticament, va ser el seu fill, al que en deien el Suaso. És costum passar el sobrenom a la descendència o a la parella, un exemple va ser la dona del senyor que feia la feina de vigilant, a la que deien la Vigilanta.
Em queden per dir aquells noms del que no he pogut esbrinar l’origen, per manca d’informació de les persones que les van conèixer. Aquest és el cas del veí a qui deien Aranya, i sí, era un home. O bé dels veïns de l’escala de casa els meus avis en què el marit era conegut com el Refugio.
No puc tancar aquest escrit, sense recordar el germà petit d’una amiga de la infància al que el seu pare, aficionat al Madrid, li va posar Gento, amb tota la il·lusió de què arribés a ser un gran futbolista, com era aquell jugador.
Aquí em queda encara un sac ple de noms de veïns que m’ha fet tornar molts anys enrere i que guardaré per seguir recordant un altre dia.
