Arkaitz Marquès Garate (Roses, 1990)
Ofici/Formació? Vaig estudiar Gestió Gastronòmica, i m’he dedicat a la restauració des de sempre.
Religió? Agnòstic.
Política? Socialment d’esquerres, però econòmicament de dretes.
Arkaitz representa una nova generació que agafa el relleu amb ofici i compromís, i també una fornada renovada de veïns implicats en els seus barris. Té clar que allò que van conèixer —una comunitat viva, un comerç arrelat, una manera més humana de relacionar-se amb l’entorn— només es conservarà si es defensa activament. En aquesta conversa, parla de tot plegat amb franquesa. També reflexiona sobre què cal i què falta: eines, relleu generacional, condicions dignes i una mirada política més valenta.
Una de les queixes més reiterades és la fiscalitat, que considera injusta: ni progressiva ni sensible a les enormes diferències entre el petit comerç i les grans cadenes o hotels del centre.
“Ens asfixien i no fan distincions: tots paguem igual.” Aquesta és una de les seves denúncies com a restaurador i com a secretari de la nova Fundació Barcelona Restauració.
Comparteixi la seva història.
Vaig néixer a Roses de manera circumstancial, però m’he criat a Barcelona, entre els restaurants del meu avi al Poble Espanyol. Els meus pares es dedicaven a l’hostaleria: la mare, basca, portava la sala; el pare, d’aquí, era el xef. De petit ajudava la mare al restaurant, venent gelats dins el mateix establiment de l’avi. Més endavant vaig passar per la cuina, i després per la sala, on em vaig formar en atenció al client.
Bon progrés. Ja apuntava maneres, vostè.
Als vint anys vaig obrir el meu primer local amb el meu germà, a la Gran Via amb Entença. Ens va durar vuit anys, mentre jo estudiava i fins que vaig marxar a Austràlia per aprendre anglès.
Austràlia. Què tal?
Dur perquè tot era diferent a la nostra cultura, però molt enriquidor. Hi vaig aprendre moltíssim.
La pandèmia el fa tornar a casa.
Sí. Un amic de tota la vida, que ja tenia un bar molt arrelat al Besòs, Las Palmeras, em proposa obrir-ne un a la Marina. Jo sempre he viscut entre el Poble-sec, Sants i la Marina, així que m’hi sentia com a casa.
Vam trobar un local petitó al carrer Mare de Déu de Port. Tot molt humil, però amb molta il·lusió. Des del primer dia, molt bona rebuda: encara hi ha cues per menjar! Hi vaig estar quatre anys plenament implicat, però cada cop que passava pel Casino em feia pena. Era un espai emblemàtic del barri, molt descuidat. Quan vaig tenir l’oportunitat d’agafar-lo, no m’ho vaig pensar. Ha estat una aposta forta, però l’acollida ha estat excel·lent.
És el secretari de la flamant Barcelona Restauració. Com es vincula al món associatiu?
Va ser la Mei (presidenta de l’Associació de Comerciants de la Marina i patrona i vicepresidenta de la Fundació Barcelona Comerç) qui em va portar a la Junta de l’Associació de Comerciants. Des de la Fundació hi havia representants dels diferents eixos comercials amb ganes de fer coses per la restauració, però sense cap plataforma per fer-ho. Es proposa, doncs, crear una eina nova: una fundació formada per representants dels 24 eixos comercials de la ciutat. Així neix Barcelona Restauració.
Què preteneu?
Representar la restauració que es fa als barris i crear comunitat. Volem ser la veu dels restauradors que aixequen la persiana cada dia i mantenen viva la ciutat.
El Gremi de Restauració ha manifestat públicament el seu malestar per la iniciativa. Per què una nova plataforma?
No venim a enfrontar-nos amb ningú, sinó a aportar. El Gremi també és casa nostra, però creiem que s’ha oblidat una mica dels locals de barri, dels establiments més humils que només volen donar un bon servei als veïns.
Penso que s’ha desconnectat massa del territori, i això ha generat més conflicte que solucions.
El restaurant no ha de ser l’enemic del veí, sinó tot el contrari: és el nostre client. Si hi ha molèsties, se n’ha de parlar i trobar la manera de conviure. Venim a fer això: equilibrar la situació i aportar una altra veu.
Als barris no es deixa d’abaixar persianes.
La radiografia del comerç de barri és molt dolenta. Encara que l’economia sembla que millora, la sensació és que hi ha més locals que tanquen que no pas que obren.
I això que som un barri en creixement! Cada dia insistim a l’Administració perquè entengui que hi ha una absència real de serveis i una necessitat palpable de suport i impuls.
A què atribuïu tal situació?
Els negocis de tota la vida no troben relleu. El sacrifici que es demana a un autònom és enorme, i el retorn econòmic, molt petit. Amb impostos, costos laborals i pressió constant, obrir un negoci cada cop és menys atractiu. Requereix moltíssimes hores, molt compromís i poques garanties. Si no es guanya bé la vida, ningú no ho vol fer.
La demanda de serveis comercials a la Marina és claríssima.
Cada cop que algú obre amb una aposta seriosa, funciona. El meu cas, o el del Bar Iberia, en són exemples: locals amb un bon projecte de serveis que de seguida queden desbordats.
Això vol dir que el veïnat hi és, hi confia i respon.
Obrir un negoci aquí, si ho fas bé, gairebé assegura l’èxit. Hi ha cultura de barri, comerç arrelat i una gran oportunitat per a qui vulgui emprendre. Jo convido tothom que s’hi animi.
Escolta, hi ha hagut moltes queixes i fins i tot mobilitzacions per la seguretat.
Diem seguretat, però no alarmisme. Tenim problemes, i fa temps que ho diem, però no són tan greus com per viure amb por. El que cal és més presència policial: durant molt temps pràcticament no es veien agents pel carrer, i això no ajuda.
Ara sembla que la cosa s’ha començat a moure. Però també hi ha qui utilitza aquest tema per treure rèdit polític, i això tampoc no ajuda.
Al seu sector, professionalment la cuina enamora, però la sala pateix.
El relleu generacional en cuina comença a arribar: és una professió valorada, creativa, amb prestigi. En canvi, el servei de sala està desprestigiat. Ser cambrer es percep com una feina menor, i això s’ha de combatre. Cal dignificar la professió.
Però el sou i els horaris tampoc no ajuden
Un cambrer base cobra 1.785 € bruts per 40 hores. No és cap fortuna, però tampoc un sou indigne. El que frena és la manca de conciliació: caps de setmana, festius… Jo mateix faig la major part de caixa aquests dies. No sempre es pot tancar diumenges.
El Govern va haver de retrocedir en la primera proposta de quotes als autònoms.
Així s’asfixia el comerç. Si seguim així, arribarà un punt que senzillament no sortirà a compte. És un error. Les administracions han de ser conscients que ja no hi ha marge per collar més. Ens cal una mica d’oxigen. Al final, som nosaltres els que donem vida als barris.
Posi una nota a l’Ajuntament pel suport al comerç.
No posaré una xifra, però ara mateix, l’Administració, i això inclou la Generalitat, estaria suspesa. Ells es pensen que sí que aposten, però falten mesures de veritat. Això no se soluciona amb quatre subvencions ni reunions buides. El problema és estructural, calen mesures contundents.
A què es refereix quan parla de mesures contundents?
L’Ajuntament no ho pot fer tot, però sí garantir el mínim: seguretat, serveis i espais on la gent vulgui sortir. El problema de fons, però, és el poder adquisitiu. Entre lloguers i hipoteques, moltes famílies destinen el 70 o 80% del sou a despeses fixes. Així, poca cosa queda per consumir. Si no lluitem per millorar sous i garantir uns mínims, per molt que fem des del comerç, no hi haurà recorregut. Sense poder adquisitiu dels nostres clients no hi ha comerç de barri possible.
