Quan la fotografia de Phan Thi Kim Phúc, corrent nua i cremada pel napalm al Vietnam, va donar la volta al món el 1972, aquella nena es va convertir en el rostre d’una guerra que negava tota infància. El seu crit de dolor va simbolitzar la barbàrie i va contribuir a canviar la mirada internacional sobre aquell conflicte. Més de cinquanta anys després, Kim Phúc acaba de rebre un premi internacional en reconeixement a la seva trajectòria per la pau. La seva imatge continua viva perquè va fer tangible allò que sovint costa d’assumir: que la guerra arrabassa el dret a viure amb dignitat, especialment a les criatures.
Avui, a Gaza, milers de nens i nenes viuen un drama similar, però la seva veu arriba amb menys força. Les seves històries s’acumulen en informes i fotografies que rarament sacsegen consciències amb la mateixa potència. I, tanmateix, darrere cada xifra hi ha un rostre, un nom i una vida segada abans d’hora.
El dret a la infància sota les bombes
Segons la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, cada nen i nena té dret a la vida, a la salut, a l’educació i a créixer en un entorn segur. Però a Gaza aquests drets s’han convertit en paper mullat.
Educo, organització que ha activat una campanya d’emergència a Gaza, alerta que “els nens i nenes sobreviuen sense menjar, sense escola i sense treva”, i que la falta d’aigua amenaça directament la seva vida. A més, recorda que l’educació és clau per mitigar els efectes psicològics de la guerra i per garantir-los un futur, però avui és inexistent.
Les dades d’altres organismes confirmen aquest panorama. Amnistia Internacional denuncia que “el nombre de nens palestins morts ha superat els 20.000 des de l’inici de l’ofensiva a Gaza”, i que la violència ha provocat el desplaçament de 1,9 milions de persones, la meitat de les quals són menors. UNICEF, per la seva banda, assenyala que més del 80 % de les instal·lacions sanitàries de la Franja estan danyades o destruïdes i que més de mig milió de persones viuen en condicions de fam extrema, molts d’ells infants.
El drama es multiplica en episodis concrets: el bombardeig de l’escola Fahmi Al-Jarjawi (25 de maig de 2025) va causar almenys 36 morts, 18 d’ells infants. A l’escola Al-Jawni (setembre de 2024), que acollia 12.000 desplaçats, un atac va acabar amb almenys 18 víctimes mortals. Segons Save the Children, en deu dels dinou atacs mortals reportats en punts de distribució d’aliments hi havia nens o nenes entre les víctimes.
Cada dada confirma la vulneració sistemàtica d’un dret fonamental: el dret a la infància.
Quan la guerra roba la vida i el futur
Les xifres mostren la magnitud, però també amaguen històries. Infants que han perdut pares, mares i les i els germans. Nenes que dormen sota la por permanent dels bombardejos. Joves que ja no recorden què vol dir anar a escola. I és que a Gaza, créixer vol dir aprendre a sobreviure entre runes.
La comunitat internacional continua dividida, i les imatges de nens morts o mutilats sovint s’esvaeixen ràpidament de les pantalles. Però com recorda Amnistia, Gaza s’ha convertit en “el lloc més perillós del món per a la infància”.
Veus que s’alcen
Tot i la indiferència política, hi ha respostes ciutadanes que trenquen el silenci. La recent Flotilla Global Sumud ha tornat a mobilitzar centenars de persones a tot el món contra el bloqueig i en solidaritat amb el poble palestí. A les universitats i instituts, les protestes estudiantils s’han multiplicat. A Espanya, també estudiants de secundària s’han sumat a les mobilitzacions, convertint-se en veu de denúncia i solidaritat amb altres joves que, com ells, haurien de tenir garantit el dret a aprendre i viure en pau.
Aquestes mobilitzacions no poden canviar de cop la realitat a Gaza, però recorden que hi ha una generació que no accepta la normalització de la barbàrie.
No hi ha infància sota les bombes
Quan Kim Phúc va ser immortalitzada pel fotògraf Nick Ut, el món va veure el dolor d’una nena i va entendre la urgència d’aturar aquella guerra. Avui, les imatges de Gaza ens haurien de commoure amb la mateixa força. Cada nen i nena mort, desplaçat o privat d’escola és una derrota col·lectiva.
El futur no es pot construir sobre la destrucció de la infància. Cap criatura hauria de créixer sota bombes, i cap societat pot mirar cap a una altra banda davant d’aquesta barbàrie.
