La Siham, de trenta-quatre anys, camina amb dificultat. És a només poques setmanes de sortir de comptes. Durant els mesos d’embaràs, i amb els ulls posats a Palestina, ha conviscut amb sensacions que poc tenen a veure amb la gestació: la ràbia i la desesperació s’han barrejat sovint amb la impotència i la desorientació. “Estem molt informades a casa, de vegades massa i tot. En alguna ocasió, hem intentat evitar les informacions al respecte, perquè no en traiem res bo de saber-ho”, explica.
A més de 3.000 quilòmetres de casa nostra, el conflicte entre Israel i Palestina continua marcant l’agenda de la política internacional. Els Estats Units donen suport polític i militar a Israel mentre el bloc antagonista a l’OTAN va prenent posicions, Europa s’ho mira amb prudència des de la –aparent– seguretat de les seves fronteres, Iran ha bombardejat territori israelià, el règim de Síria, que semblava inamovible, ha caigut en poc menys d’una setmana. Canvis, transformacions i girs inesperats de guió en el pla de la geopolítica que es tradueixen en temors, preocupacions i desconcert als barris i ciutats de tot el món, també als de la Marina.
Mentre les víctimes de Gaza, Ucraïna i d’una cinquantena més de guerres actives arreu del món desesperen immerses en el terror quotidià, conviuen amb ferides del cos i de l’ànima. La darrera imatge esfereïdora de Gaza: una nena travessant flames, fugint d’una escola que feia de refugi i que també ha estat atacada. Viure una guerra. Infants amb ulls i mirada d’adult. I l’enveja, fins i tot, dels qui ja no hi són. Que s’acabi.
“Estem molt informades i se’ns fa difícil no pensar que no hi ha cap opció, o altre camí”
Minut a minut d’un genocidi incessant
Amb la seva població totalment aïllada de qualsevol ajuda humanitària, i les seves ciutats completament arrasades per les bombes, la Franja de Gaza és avui la presó més gran del món. Més de 60.000 palestins han mort i altres 110.000 han quedat ferits en mans de l’exèrcit israelià durant aquests mesos de conflicte armat.
A més, el 90% de la població ha estat desplaçada forçosament. L’Angelita, també veïna del barri, ho resumeix prou bé quan se li pregunta què en sap de tot això: “estan matant a molta gent. Molts d’altres estan passant fam, un horror”. Ella n’és conscient, perquè com tothom, dia a dia, els informatius ens actualitzen de la darrera massacre ocorreguda a la zona.
Segons dades d’Amnistia Internacional, gran part dels habitants de la regió pateixen inseguretat alimentària, el 35% de les terres agrícoles i el 85% de les seves aigües de pesca són total o parcialment inaccessibles, i més del 90% de l’aigua de l’aqüífer de Gaza no és potable. A més, l’ajuda humanitària que l’exèrcit d’Israel permet d’entrar a la franja és gairebé testimonial.
La mort i la fam es poden contextualitzar amb números, però quan els veus, no trobes cap explicació, ni resposta, ni solució. “Tu penses, què fem? Però no hi ha cap opció, no hi ha cap camí, i fer-se càrrec que tot això no és una pel·lícula i que realment està passant sense que hi hagi res que puguem fer és molt dur”, confessa la Siham.
“Les imatges són molt dures, però simplement m’hi he acostumat”
Amb tot, el volum inassumible d’imatges que veiem per la televisió o per les xarxes socials, moltes d’una duresa extrema i que fereixen la sensibilitat, causen apatia i ràbia, sovint simultàniament. La Sandra, una veïna del barri de Can Clos de quaranta-cinc anys, reconeix que avui aquestes fotografies la fan patir menys que abans: “ja no em causen la mateixa impressió de quan les veia fa un any. Tot i que continuen sent molt dures, simplement m’hi he acostumat”.
Un altre veí, el Raül, apunta al fet que “les imatges que surten per la tele no ens estan afectant gens justament per la gran quantitat que en rebem dia a dia sobre el tema. Si ens afectessin, realment faríem alguna cosa al respecte”, afegeix. Explica que també ell mateix ha desenvolupat una certa apatia cap a aquests continguts: “és una forma d’autodefensa davant un conflicte tan violent”.
Quan desapareguin les imatges dels noticiaris, no voldrà dir que la guerra haurà acabat. El conflicte continuarà existint, i serà només el focus d’atenció el que s’ha desplaçat. L’Àngel, que com cada matí anava a comprar el diari ho té clar, “ara és el tema més mediàtic és la guerra de Gaza, Ucraïna ha passat a la història, quan aquest conflicte perdi importància, el focus anirà cap a una altra banda”.
El conflicte entre Israel i Palestina no és nou, però el que sí que és una gran novetat és la manera en què avui s’informa d’aquest conflicte bèl·lic. Ni durant la creació de l’estat d’Israel el 1947, la Nakba del 1948, la guerra dels Sis Dies de 1967, o els Acords d’Oslo de 1991, ni tan sols durant l’anomenada Gran Marxa de Retorn de l’any 2018, teníem la possibilitat de saber i veure en temps real els desastres humanitaris als que estava sotmesa la població.
Gaza a la vista de tothom, i la vergonya de no fer res
Europa: entre el dir i el fer
Mentre tot això passa a tocar del mar Mediterrani, que banya la costa de Gaza i la de Barcelona, la comunitat internacional, i especialment la comunitat europea, es limita a fer gestos en contra de la violència i a favor del diàleg, però sense cap acció concreta. En un cantó del mar, la població palestina és massacrada, en l’altre, el govern espanyol condemna les agressions de tots dos bàndols i Europa calla. Però una cosa són els discursos i la realitat és una altra.
A l’executiu espanyol, que s’omple la boca amb paraules com “alto el foc” o “injustícia”, el van trobar fent negoci amb la indústria militar israeliana. Des que s’iniciessin les hostilitats a Gaza el 7 d’octubre del 2023, la Moncloa ha adjudicat contractes que sumen més de 1.044 milions d’euros amb empreses militars israelianes, segona ha constatat el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
El genocidi de Gaza no és només això, un genocidi. Als morts i a la fam, cal sumar-li el perpetu estat d’excepció en el que viu sotmès el poble palestí i les polítiques d’expulsió comeses pel govern d’Israel durant dècades: assentaments il·legals, destrucció de cases de famílies palestines i la impunitat de la qual gaudeix l’exèrcit israelià per fer i desfer al seu gust.
Però això tampoc és una anomalia històrica, ha passat moltes altres vegades. El que realment ens xoca de tot això, el que té al món mirant Gaza, és que està passant davant dels nostres nassos, en prime time. Es mostren totes les imatges de les últimes novetats minut a minut, i nosaltres, ens ho mirem mentre fem que no amb el cap i se’ns fa difícil no pensar que “no hi ha cap opció, no hi ha cap camí”.
