La política, en general, travessa un moment de certa incertesa i important descrèdit. Una desconnexió amb la base ciutadana que es va fer palesa a les darreres eleccions catalanes, amb una participació que, tot i ser superior a les del 2021, no arribava al 58% del total.
La inesperada i mal gestionada arribada de la DANA a la Comunitat Valenciana ha tornat a assenyalar directament a la classe política, agreujant la distància i desconfiança d’una població que s’ha sentit abandonada, literalment parlant, per aquells que se suposa que els han de guiar i garantir unes condicions de vida òptimes. Mentrestant, també han esclatat altres escàndols com el cas Koldo, Errejón o les declaracions de Víctor de Aldama, que s’afegeixen a altres previs com el finançament irregular de Se Acabó La Fiesta o els cartells d’Esquerra Republicana atacant a Ernest i Pasqual Maragall, per mencionar-ne un parell de la llarga llista que hi ha per escollir.
La reflexió que n’extreuen de tot plegat bona part dels ciutadans és que “no se’n salva pràcticament cap”.
Mentrestant, a la Unió Europea i a diferents indrets d’arreu del món s’està foguejant un brou de cultiu que, progressivament, està obrint la porta dels governs a formacions reaccionàries i d’ultradreta. És el cas d’Argentina, Estats Units, Hongria o Itàlia, per exemple. A Alemanya, també ensenyen la pota, amb Alternativa per Alemanya com a força més votada a l’estat de Turíngia en les darreres eleccions. És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que una força d’ultradreta guanya unes eleccions estatals al país.
Tot això genera un reguitzell de preguntes. Què ha fallat en les forces polítiques tradicionals? Què s’ha de fer per frenar aquesta situació? Hi ha cap possibilitat de fer-ho? Estan les esquerres en una posició de descrèdit irreversible?
Sens dubte, totes elles són força complicades de respondre i és pràcticament impossible de respondre-les amb certesa (si no es disposa d’una bola de cristall), però ofereixen la possibilitat de debatre al respecte.
Una mirada des de dins
La crisi política ens afecta a tots, d’una manera o altra, perquè com va dir algú, “tot és política”. Per intentar esbrinar en quin punt ens trobem, conversem amb tres perfils de veïns i veïnes vinculades a les esquerres. Des de diferents àmbits de l’espectre social, ens ofereixen el seu punt de vista.
En Jordi Castellana és economista i, des de 2019, regidor d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona. L’Iván Molinos és telefonista de la Generalitat de Catalunya i membre de Comissions Obreres, concretament a la Federació de Serveis a la Ciutadania. La Sara Serradell és llicenciada en dret i gestora de banca comercial a La Caixa.
La desconnexió amb la base ciutadana que es va fer palesa a les darreres eleccions catalanes, amb una participació que no arribava al 58% del total
Parlem de la victòria de Trump als Estats Units. Ha estat inesperada per vosaltres? Què significa?
Jordi: Si les eleccions s’haguessin fet a Europa, Kamala Harris hauria tret, en general, un 80% o 90% dels vots, i aquest pensament ens va trair perquè no és el que s’ha vist als Estats Units. Trump representa un extrem que dista molt del que tenim a la Unió Europea, però allà és diferent. Aquesta perspectiva ens fa tenir una visió una mica esbiaixada de la realitat.
A la vegada, crec que molts teníem la il·lusió que, més que guanyés Harris, no guanyés Donald Trump. Tot plegat ens feia tenir unes esperances que s’ha demostrat que estaven molt lluny de la realitat.
“A les xarxes socials, siguis on siguis, al final ens quedem tancats en el nostre hàbitat ideològic i no veiem més enllà. Acabem creient tota la informació que beneficia o reafirma la nostra línia de pensament, no ens plantegem tan sols si és veritat o no”
Iván: La victòria de Trump és una mala notícia, no només per la gent treballadora d’Estats Units, sinó també pel context europeu. Ens espera un moment bastant convuls amb una situació que ja s’està planificant, de posar aranzels als productes i d’una guerra comercial que en altres moments ja l’havíem començat a tenir. Europa ha de prendre nota de la situació que s’està vivint per una qüestió lògica i ha de tenir clar què vol ser.
Sara: Per mi el triomf de Trump era esperat. Estem vivint temps molt complicats on hi ha inestabilitat tant política com econòmica. El que se li ha de reconèixer és que amb el seu discurs sap arribar a la gent i crec que a les esquerres els falta això. De vegades tenim un discurs massa elaborat i potser no arribem a l’amplitud del poble, com sí potser arriben uns discursos més simples com és el de Trump. Potser no estem tractant tots els temes que preocupen a la gent d’ara, i això la dreta ho aprofita.
El que ha guanyat la segona legislatura de Trump respecte de la primera és que ara té més aliats i seguidors arreu del planeta.
Jordi: L’extrema dreta va guanyant posicions internacionalment i això ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. I actuar també, perquè moltes vegades som molt teòrics i realment el que preocupa és tan simple com l’habitatge, el menjar, treballar i que quan tinguis un mal puguis anar al metge i que els teus fills o filles puguin anar a escola amb una qualitat digna.
A partir d’aquí venen tota la resta de qüestions que són importantíssimes i que són drets, però l’extrema dreta ataca d’una forma molt demagògica i, de vegades, amb fake news amb la por de la gent.
“Les esquerres han de tenir bons arguments i saber plantar cara. Fa la sensació que volem evitar el conflicte i no ens volem enfrontar, quan realment potser és el que toca fer en aquest context”
Senzillament, és l’ecosistema en què vivim, de xarxes socials i missatgeria en el qual tot és instantani. Hem vist tants vídeos que sembla que visquem una realitat molt pitjor que anys enrere. En moments d’incertesa la gent aposta per tenir lideratges forts. I els governs que hi ha arreu, amb aquests missatges totalitaris, testosterònics i hipermasculinitzats, són la imatge de fortalesa per a molta gent. Han guanyat perquè els han votat, innegablement.
Iván: L’aspecte comunicatiu també és fonamental. A l’extrema dreta no li cal una organització darrere perquè ja té les xarxes socials. Des dels mitjans de comunicació moltes vegades se’ls hi ha donat un altaveu excessiu, que ha acabat normalitzant certs discursos.
Sara: Les esquerres han de tenir bons arguments i saber plantar cara. No els hem d’excloure dels espais públics. Si tenim bones propostes podem lluitar de tu a tu i guanyar. Fa la sensació que volem evitar el conflicte i no ens volem enfrontar, quan realment potser és el que toca fer en aquest context.
Jordi: En aquest sentit, quina ha estat l’estratègia de Trump en campanya? Insultar Kamala Harris, ja està. Els arguments no són polítics. És el que ha fet també Mazón a la Comunitat Valenciana. Al principi estava descol·locat per un dinar que es va allargar, però, si analitzes comunicativament, el que ha fet després ha estat buscar-se un enemic. Pot ser el PSOE, pot ser la Conferència Hidrogràfica del Xúquer, o pot ser l’AEMET. L’estratègia és mentir constantment fins que alguna de les idees cali en la societat.
A més a més, els casos Koldo-Aldama i el d’Errejón alimenten els atacs per part de la dreta.
Iván: El cas Errejón és potser un dels exemples més clars. Qui digui que no afecta en general a l’esquerra està equivocat. És una situació que ha afectat i que ha generat un impacte molt important a una gran part de gent il·lusionada que no s’ho esperava. És un cop d’efecte a la línia de flotació de Sumar, però passa factura a l’esquerra en general, principalment perquè col·lideix frontalment amb el discurs que abanderava, entre altres, precisament Errejón.
“A mi el que m’importa de debò quan hi ha una emergència és que se solucioni com més aviat millor, no qui ha estat el culpable. Les responsabilitats es poden buscar quan s’hagi acabat tot”
Jordi: Es repeteix una mica el que deia abans que són les estructures del poder. Errejón és un personatge que aconsegueix tenir tant poder en el seu entorn que ningú és capaç d’aturar-lo en una qüestió tan greu com les que han sortit d’assetjament i abús sexual. Això ens hauria de fer reflexionar sobre també els tipus de lideratges que volem a les organitzacions.
Estem en un punt de no retorn en la relació entre ciutadania i classe política?
Jordi: La gestió de la DANA ha empitjorat encara més la visió que es té dels polítics, que ja de per si no gaudeixen de gaire respecte. Quan ho mires amb perspectiva, la reacció a la Comunitat Valenciana és d’estat fallit. Parlant ara com a ciutadà, a mi el que m’importa de debò quan hi ha una emergència és que se solucioni com més aviat millor, no qui ha estat el culpable. Les responsabilitats es poden buscar quan s’hagi acabat tot. Certament, tot plegat ha complicat i molt aquestes relacions amb el ciutadà.
Sara: El descrèdit de les institucions és innegable. A més a més, durant aquest episodi de la DANA ha calat amb molta força el lema de “Sols el poble salva el poble”. És molt greu que les actuacions dels nostres dirigents ens portin a pensar així, perquè és un símptoma inequívoc que les coses no van bé. Paguem impostos per gaudir d’un estat del benestar i després quan necessitem una actuació ràpida i eficaç de les institucions públiques, aquesta és inexistent. Ens estem fent un mal servei i donant-li munició a la dreta amb el seu discurs de reduir l’estat.
Les xarxes socials s’han convertit també en un factor molt important en aquesta ‘guerra’ ideològica. També arran de la DANA han sorgit moltes fake news. Hem perdut la batalla contra la desinformació?
Jordi: Bé, continuant amb la Comunitat Valenciana, va ser molt famós l’episodi del pàrquing de Bonaire, que es parlava en un principi de milers de morts i que els bombers que hi entraven a fer les primeres expedicions sortien absolutament destrossats, etc. I després resulta que no hi havia cap cos sense vida i va ser com una mena de decepció per a moltes persones. És certament esgotador haver de desmentir constantment el que s’afirma des de certs perfils de la dreta i la ultradreta.
En els temps actuals han guanyat molta força els influencers, que en un primer moment eren uns perfils exclusius de les xarxes socials, però ara ja han transcendit i els podem veure presentant o col·laborant a programes de televisió o de ràdio. Qui controla el seu contingut i la veracitat del que diuen? No crec que la batalla estigui perduda, però certament cada vegada és més complicada.
La inesperada i mal gestionada arribada de la DANA a la Comunitat Valenciana, sumada a altres escàndols, ha tornat a assenyalar directament a la classe política, agreujant la desconfiança d’una població que s’ha sentit abandonada
Iván: Ara, a més a més, ha sorgit el debat entre la plataforma ‘X’, controlada per Elon Musk i ‘Bluesky’, dels antics propietaris de Twitter. Molta gent està marxant de la primera línia perquè Musk ha passat a formar part del govern de Trump. A les xarxes socials, siguis on siguis, al final ens quedem tancats en el nostre hàbitat ideològic i no veiem més enllà. En aquest context, acabem creient tota la informació que beneficia o reafirma la nostra línia de pensament, perquè com ens dona la raó, no ens plantegem tan sols si és veritat o no.
Sara: Em dona la sensació, també, que no hi ha perfils reconeguts d’influencers d’esquerres. O no tants com de dretes. En les últimes setmanes han fet molt soroll perfils com ara Iker Jiménez, Ángel Gaitán, Vito Quiles o Bertrand Ndongo, per exemple, tots ells amb una ideologia clarament de dretes. A l’esquerra, en canvi, res de res. Crec que el votant d’esquerra està molt més desencantat amb els partits que el representen que el votant de dretes, la qual cosa pot ser un motiu pel qual no existeixen aquesta mena de perfils.
Un context incert, preocupant i, fins a cert punt, esfereïdor. El rumb de la política espanyola i catalana, així com la internacional, sembla no tenir un destí gaire clar a ulls de la ciutadania, però fa l’efecte que tampoc als dels dirigents, cada vegada amb més dificultats per connectar amb la societat.
