Pau Llopis
La fàbrica de Can Batlló, fundada el segle XIX per Joan Batlló, estava dedicada a la manufactura de tèxtils, en consonància amb la producció industrial de tota Catalunya. En aquesta nau, hi treballaven per igual homes, dones i nens, únicament diferenciats pels sous que percebien.
Els torns, de mínim dotze hores, convertien aquesta planta industrial en una maquinària de producció inesgotable i de gran valor. Quan va esclatar la guerra civil, va ser col·lectivitzada i va seguir en funcionament. De fet, l’edifici té tres nivells construïts sota terra, que eren emprats com a refugis per part dels treballadors durant els bombardeigs. En aquesta època, a la creació de tèxtils se li va afegir la d’explosius, que va servir per batejar una de les naus com a “pavelló de les bombes”, en ser el centre de fabricació d’aquestes. L’any 1943, acabat el conflicte, va passar a ser propietat dels germans Muñoz Ramonet, els quals van fer ús dels seus contactes amb el franquisme per posar-se al capdavant. Finalment, l’any 1976, quan el Pla General Metropolità va catalogar la zona de Can Batlló com a equipaments i zona verda, va cessar la seva activitat.
Avui en dia poc queda d’aquesta època daurada de les empreses industrials, amb un model econòmic basat quasi exclusivament en el turisme. El recinte industrial, a tocar de la Gran Via, va ser un dels que va deixar de tenir sentit en aquesta nova ciutat, moderna i amb una aposta clara pel sector dels serveis. Va passar a ser un recinte fantasmal, infrautilitzat, sense cap propòsit més enllà de veure passar el temps al seu voltant. I així va ser durant més de trenta anys, fins que la pressió i el moviment veïnal van aconseguir la cessió d’una de les naus, coneguda com el Bloc Onze, a la plataforma “Can Batlló és pel barri”, convertint-la en l’epicentre d’una potent activitat veïnal i associativa.
La reforma de l’espai de Can Batlló
“Així serà el nou parc de Can Batlló”. Amb aquesta frase contundent, i, fins i tot esperançadora comença la publicació de l’Ajuntament de Barcelona a la seva web sobre la reforma d’aquest recinte, tot mostrant una sèrie d’imatges d’un espai verd, ple de gent i de vida.
En concret, s’explica com l’obra de la reforma del recinte industrial estarà dividida en dues fases. A la primera, s’enderrocaran per dins les naus del bloc 9, respectant les façanes, com ja s’ha fet amb el bloc 12, espai on està ubicada la zona de jocs infantils. A més a més, es reubicarà l’àrea de gossos i també l’hort comunitari, mentre que dins del bloc 9, que serà semi-cobert, hi haurà un espai obert amb “diversos usos de caràcter esportiu”. La data prevista per a la finalització d’aquesta primera fase de les obres era el febrer de 2023.
Ara per ara, però, de tot això l’únic que s’ha portat a terme és el parc infantil, ubicat entre tanques que delimiten les obres que l’encerclen.
Els cartells de l’ Ajuntament de Barcelona a diferents punts del recinte ja no informen de quan finalitzarà la primera fase, data oportunament tapada amb esprai perquè es desconeix.
Els cartells de l’Ajuntament de Barcelona a diferents punts del recinte ja no informen de quan finalitzarà la primera fase, data oportunament tapada amb esprai perquè es desconeix.
La segona fase no tenia cap data fixada des de bon principi, però és de suposar que trigarà a arribar. Més si es té en compte que el nou govern de Jaume Collboni, a l’octubre ha rebut un “no” en bloc de la resta de grups municipals a la seva proposta de nous pressupostos. Barcelona en Comú i Esquerra d’una banda i els de Junts de l’altra, li reclamen més diàleg i decisions.
en conjunt suposa re-urbanitzar 22.900 metres, una inversió de 12,5 milions d’euros, segons dades de l’Ajuntament.
Tot i així, el projecte pretén re-urbanitzar la part més propera al carrer de Mossèn Amadeu Oller i el conjunt de vials i places de l’entorn. A la cantonada d’aquest carrer amb Gran Via es construirà un parc de patinatge i sobre algunes de les antigues naus s’instal·laran un total de 3.520 metres quadrats de plaques fotovoltaiques. Tot això, en conjunt suposa re-urbanitzar 22.900 metres, una inversió de 12,5 milions d’euros, segons dades de l’Ajuntament.
De totes formes, hi ha distància entre les pretensions i la realitat que s’hi pot veure. Els 26.000 metres quadrats de verd anunciats per l’Ajuntament, part de la primera fase, que convertirien l’antiga planta industrial en un dels pulmons més importants del districte, no s’han traduït al tangible, almenys de moment.
De fet, el color que destaca entre els blocs marrons de l’antiga fàbrica, decorats amb centenars de grafits, és el blanc de les furgonetes i grans contenidors metàl·lics de la construcció, organitzats en perfectes fileres en els descampats que envolten l’edifici, com una mena de demostració de què, efectivament, l’obra s’està duent a terme.
Mentrestant, les diferents naus de Can Batlló s’han habilitat com a espais autogestionats, on se situen cooperatives, fusteries, casals de veïns i, fins i tot, una llar d’infants i una biblioteca popular, tots administrats pels veïns i veïnes, i que han tornat vida al recinte industrial.
La càpsula del temps
Entrar a l’antic espai industrial és gairebé com fer un viatge en el temps. Can Batlló és, en si mateixa, pràcticament una ciutat, que s’ha quedat congelada en el temps mentre tot el seu voltant ha anat canviant. Insígnia de la Barcelona industrial, és un testimoni viu del segle XIX abandonat a mercè del pas del temps, mentre és observat pels milers de vehicles que transiten la Gran Via diàriament.
La xemeneia, l’element i el símbol més important de la fàbrica, sobresurt imperiosa per sobre de les naus industrials, trencant amb l’estètica de la zona i contraposant-se amb el modern edifici d’oficines de la Caixa Experience Hub, ubicat just a la vora.
En els seus carrerons desendreçats es pot intuir l’activitat que s’hi feia. Aquelles naus eren l’espai de reunió diari per a milers de treballadors i treballadores que s’hi deixaven la pell a canvi de quatre monedes que els hi permetessin viure.
Ara, aquests blocs, buits i inhòspits, amb les finestres trencades i el terra ple de runes i de pols, demanen a crits ser integrats en el segle XXI, per ser útils a la gent del barri, fills i filles dels qui ho van ser, i molt, per a aquesta planta industrial.
