Pau Llopis
L’alegria no dura per sempre, diuen. La injustícia i desigualtat social, sembla que sí. Fa un parell de setmanes el barri celebrava l’ajornament del desnonament de la María Cristina i la Rosío, veïnes de 78 i 58 anys, respectivament.
Aquell dilluns 6 de novembre, que ara sembla llunyà, l’acció veïnal i sindical va ser suficient per a frenar el llançament de les dues veïnes, en una actuació pacífica i de negociació amb la immobiliària que va concloure amb la pròrroga del desnonament fins al passat dimarts 28 de novembre. Poc més de tres setmanes de marge que no han estat suficients per revertir la situació de la Rosío i la Cristina, que es van trobar de nou posant el seu futur en mans dels veïns, veïnes i voluntaris que s’havien concentrat a la porta del seu edifici, en l’intent desesperat de conservar casa seva.
L’ambient que es respirava en aquesta ocasió era prou diferent de l’anterior. En ser el segon intent de llançament, es podia preveure que l’actuació policial fos més contundent i la immobiliària més reticent a negociar. Des de primera hora, els membres del Grup Habitatge Sants ja van avisar als assistents que era força probable la presència de la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. I es va seguir el guió previst al peu de la lletra. Gairebé a les dotze del matí, una hora després de la convocatòria, es comunica que no s’ha arribat a cap acord amb els propietaris. A la una del migdia, set furgons dels antidisturbis i una ambulància se sumen als quatre cotxes patrulla que ja hi havia aparcats davant l’edifici.
D’aquests vehicles van desembarcar, un per un, prop d’una trentena d’agents de la Brigada Mòbil, que van acordonar la zona. Acte seguit, més d’una desena d’ells va encerclar i començar a treure un per un els veïns i veïnes i membres del Grup Habitatge Sants que s’havien assegut a l’entrada, en un intent de barrar-hi el pas, que no va tenir èxit. En poc més de quinze minuts, la policia era dins l’edifici i es disposava a fer fora a mare i filla. I així va succeir.
“Set furgons de policia per fer fora dues senyores que no tenen on anar, és una vergonya”
El tall del carrer i tot el dispositiu va cridar l’atenció del veïnat, amb veus d’indignació pel que estava passant. “Set furgons de policia per fer fora dues senyores que no tenen on anar, això és una vergonya”, exclamava un veí. Un altre, mentre observava amb cara de desconsol el que estava passant davant seu, afirmava “Barcelona s’ha tornat una ciutat pels turistes i els empresaris. No s’hi pot viure, no saps les ganes que tinc de marxar d’aquí”. I és que aquest desnonament se suma a altres que s’havien programat en aquest mes de novembre, com és el cas de la Blanca, la veïna del Gòtic a la qual volien fer fora per un deute de vuitanta-vuit euros. O el de l’Eloïsa, executat a Poble Sec.
Una sèrie de casos que no fan més que alimentar el debat i el neguit entorn la crítica situació de l’accés a l’habitatge a Barcelona. Els preus dels pisos i dels lloguers semblen no tenir sostre i accedir a la borsa d’habitatge públic és quelcom impossible, fins i tot per a persones en la situació de la Rosío i la Maria Cristina. Ara, les veïnes afronten una odissea pel desert, però tenen el suport i l’ajuda del Grup d’Habitatge Sants i altres entitats, i l’esperança, encara viva, de trobar alguna sortida que no les aboqui al carrer.
