El Irlandés

Text: Juan Bibian

La creativitat i l’excel·lència no tenen edat. I si no que li ho diguin a Martin Scorsese (76) i els seus actors fetitxes que acostant-se als vuitanta han aconseguit una gran obra mestra. Perquè això és L’irlandès, una amalgama del millor cine del director novaiorquès amb un doll de talent natural que només un trio experimentat como Robert De Niro (76), Al Pacino (79) i Joe Pesci (76) podien aconseguir.

En quasi tres hores i mitja el director entrega una despietada, transparent i perfecta lectura de la inexorabilitat del pas del temps.

La pel·lícula arranca als corredors d’una residencia d’avis. La càmera deambula a la cerca d’un home en una cadira de rodes. Una veu interior s’afanya a confessar una vida sencera. I sobre la veu sense amo, la del propi personatge interpretat amb una majestuositat aliena a manierismes per un, més gran que mai, Robert De Niro. Es diria que assistim a la mateixa cerimònia inaugural de ‘Érase una vez en América’ de Leone. El que segueix no es tant el penediment d’un home com l’explicació de la seva condemna. Scorsese disposa la pel·lícula en un laberint de temps que dialoguen entre sí i que s’estén tres dècades. 

De Niro vaga pels records de la seva vida intentant comprendre per què la seva soledat és tanta i tant el menyspreu que per ell sent la seva filla. I en el seu deambular converteix el propi temps en un espai per al remordiment, el desamor i un penediment per força impossible. Tot el que li queden són els seus cadàvers. Res més. Era d’això del que es tractava.

Mireu-la, si podeu, en pantalla gran- Aquesta feta per a anar a la sala fosca encara que la seva distribució bàsicament sigui per a internet amb Netflix esperant.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada