Els éssers humans probablement som l’espècie més diversa del món. Únics i genuïns, però al mateix temps interdependents. Dona igual de què puguem presumir. Senzillament existim perquè existeixen els altres. “Sóc perquè som” és una sàvia dita africana, que reflecteix que les persones ens necessitem mútuament.
Potser a casa seva cadascú intenti limitar el seu espai i posi la televisió i l’idioma que més li agradi perquè diu el que es vol sentir, però a fora la realitat és complexa. I mai té un únic “color”, encara que hi hagi un que nosaltres considerem “el nostre”. Al contrari, els “colors” es barregen i la paleta sovint agafa tonalitats grises.
I amb colors ens referim a les nostres identitats. Són temps difícils on cada vegada guanya més terreny la intolerància, el racisme i la fòbia a tot el que no considerem nostre. Hi ha interessos per explicar de manera simplista qüestions complexes, com la desigualtat i la migració i amb això la intolerància que creiem del segle passat torna a brotar amb força.
Cal ser conscient de tot això i viure la diversitat com un estímul que ens qüestiona i ens desafia a obrir-nos a altres maneres de veure, entendre i viure el món. Cal ser sincers i reconèixer les nostres pors i prejudicis. No és un exercici fàcil, sobretot quan deixa de ser un discurs bonic o una cosa abstracta i ens afrontem a viure’ls en primera persona i casa endins, però cal assumir-la i valorar-la, entenent l’enorme riquesa que ens aporta a fi d’evitar que s’imposin idees i governs autoritaris, que ens amenacin a tots.
Convé també no barrejar el nostre judici envers la gestió de la seguretat o qualsevol altre tema de la ciutat qüestionant valors que com a societat hem assolit plegats després de molts anys de plantejaments autoritaris. Una bona gestió de la seguretat no és incompatible amb els valors que ens identifiquen. Hem de sentir-nos interpel·lats a mantenir aquest consens, tots plegats.
