La pólvora i el batec dels timbals i els tambors tornaran a fer-se sentir al barri. Amb una quarantena de membres actius, la colla Diables de Port es reactiva després d’un temps difícil marcat per la pandèmia i la manca d’activitat. Ara, amb nova junta des de finals de l’any passat, tenen un objectiu clar: recuperar el ritme, la flama i la connexió amb el barri. “Volem que la Marina sàpiga que tornem amb força”, diu Andrés, l’actual president, que va començar ajudant la seva filla i ha acabat liderant el projecte amb entusiasme.
La colla, coneguda pel seu caràcter familiar i acollidor, assaja regularment: els timbals es practiquen els divendres al vespre i diumenges a la tarda, mentre que les gralles sonen els dissabtes al matí. Ho fan al local de la parròquia del Port, punt de trobada i seu de la colla, al cor del barri. I si algú hi vol sumar-se? És tan fàcil com passar pel local o escriure’ls a través de les seves xarxes socials (Instagram i Facebook), on comparteixen vídeos, crides a participar i moments de complicitat i feina.
I a raó d’aquesta tornada, la colla no només treu foc: també treu a ballar els seus gegants, concretament quatre: en Magí, la Quimeta, Paco Candel i el Campí Dragon, aquest últim creat per la secció de capgrossos. Els gegants, com marca la tradició festiva catalana, són símbols vius de la memòria i identitat popular. Cada sortida és una desfilada d’història i orgull col·lectiu que fa de pont entre generacions.
Els correfocs, per la seva banda, són l’essència més vibrant de les colles de diables. Herència del teatre medieval i evolucionats com a espectacle de carrer, els correfocs combinen foc, música, dansa i dramatització. Són una explosió d’energia col·lectiva i una forma única de celebrar, protegida i estimada arreu de Catalunya.
“Soc de la colla des dels 6 anys”, explica Marc Giménez, que avui, amb 18, toca la gralla, els timbals i ajuda amb els gegants. “Això m’ha donat rutina, disciplina i un ambient molt familiar”, comenta.
L’element intergeneracional és una de les grans riqueses dels Diables de Port. El més petit, Aran Galiano, toca la gralla amb només tres anys, i el més veterà, Juan Azorín, voreja els 70 i encara participa activament, ja sigui amb instruments o vestit de diable. Hi ha infants, joves i adults repartits gairebé per igual, amb un petit predomini dels de la “quinta dels 40”. La colla jove, per exemple, la formen Alex, Andrea i Marc, i la infantil, Xavi, César, Frank, Alma, Leo, Noa i més d’un que sempre es perd en el recompte.
Els balls de diables són una de les expressions festives més antigues documentades a Catalunya. Representen la lluita entre el bé i el mal, però sobretot, són una forma d’organització popular que ha sobreviscut generació rere generació, adaptant-se als temps i mantenint el foc viu, literal i simbòlic.
La colla la conformen una quarantena de veïns i veïnes que mentre aprenen a tocar instruments s’ho passen gran.
El repte, però, no és petit. “Ens costa veure com venen colles de fora a tocar en actes que sempre havíem cobert nosaltres”, reconeix Andrés. És per això que ja treballen amb la Unió d’Entitats per assegurar la seva presència a la propera Festa Major. També participen activament a festes com la de Plus Ultra, el Corpus, el Carnaval o la Nit d’Havaneres que organitza la parròquia.
Entre les veus que celebren aquesta tornada hi ha el Diego Jesús Garrido, Chus per les amigues. Després de deixar els Diables del Poble-sec pel seu trasllat de domicili, s’ha integrat a la Marina amb la seva parella. “Trobàvem a faltar l’ànim de llançar-nos al carrer a celebrar”, diu. Per a ell, formar part de la colla ha estat una manera de socialitzar i conèixer el veïnat i distreure’s: “Aprendre a tocar instruments és com aprendre idiomes, però més divertit”, explica.
També hi ha històries de complicitat familiar com la d’Elizabeth Ortuño, mare del Marc. “Ens va agradar a tots dos des del principi. Ens ha vingut molt bé per socialitzar i aprofitar les sortides i viatges plegats”. O la de Cristina Galiano, que, com moltes mares del barri, ha acabat implicant-se del tot: “Vaig enredar l’Andrés perquè fos president, i ara ens hem enganxat tota la família. A vegades és estressant, però val molt la pena”.
Ja treballen amb la Unió d’Entitats per assegurar la seva presència a la propera Festa Major i també participen d’una desena d’activitats comunitàries.
Hi ha qui ha arribat a la colla per amistats, com José Lamilla, que recorda les festes de barri de la infància amb estima, o Juan Diego Navarro, veí vingut de Viladecans, que s’hi va apuntar per la parella, el Chus, i ha acabat enganxat als instruments. “Al final et surt el cuquet”, diu, “i et motives per millorar i fer-ho bé”.
L’energia que s’hi respira és d’il·lusió renovada, ganes de sumar i fer comunitat. “Que la gent s’animi a participar-hi”, diuen. “Tornem amb ganes d’acompanyar-nos i fer-ho gran”. I mentre l’espurna del foc s’encén de nou al barri, queda clar que els Diables de Port són molt més que una colla: són una part viva de la festa i d’un barri que s’aferra al seu caràcter forjat amb lluita i alegria.
