Pel Rubén Cruz
Un refrany alemany diu que rere els detalls s’amaguen els dimonis.
No cal fer un aquelarre perquè es manifestin. N’hi ha prou d’exposar les seves malifetes a la llum del dia, i confiar que l’opinió pública polvoritzi els pobres diables, si encara hi ha decència social o justícia poètica.
Per això, miro de trobar el to de la setmana a l’editorial que li dona el tret de sortida. Acostuma a passar que el to marca el ritme del que s’hi anirà explicant a tot el llarg. Com el color cendrós de l’ala de mosca de la camisa dels borinots imprimeix caràcter a la colla.
En Partal obria diumenge dia 6 amb la notícia que VilaWeb creix i ara també editarem llibres, per “explicar històries complexes que no caben en un titular o en tres paràgrafs” fent-hi “periodisme llarg i pausat” que aprofundeix, investiga i contextualitza. Només seran quatre llibres l’any, però la continuïtat del projecte dependrà del compromís dels lectors que s’hi vulguin subscriure-hi.
Dic jo que és com fer un cafè i una conversa sense presses amb algú que t’aprecies. O com encaixar una mà amiga que ha pres les mides i les distàncies amb els referents viscuts i amb l’actualitat, per donar-nos-hi un cop de mà.
No es tracta d’estirar de la manta, sinó de prendre-li el número als actors i posar-ne de manifest el joc d’interessos, amb una certa perspectiva.
Compromís, com punta de coixí. Lectors, com puntaires. Aprofundir i contextualitzar. Tot plegat en una sola imatge m’ha fet pensar en la novel·la Els viatges de Gulliver, on el vaixell que el portava naufraga al bell mig de l’oceà i les onades li fan varar a la platja d’una illa habitada per persones minúscules, que el lliguen amb cordes i puntals a la sorra. En despertar, els lil·liputencs s’asseguren que el nouvingut no els farà mal i accepten d’alliberar-lo a condició que hi prengui precaucions, amb el seu cos gegantí.
A Lil·liput conviuen el temps suficient per adonar-se que els lil·liputencs són petits però bel·licosos i busca-raons: els ajuda agraït a conquerir una illa propera, però no els permet de sotmetre els habitants veïns a la sobirania dels agressors… Sembla incomprensible, oi? Qui guanya s’ho queda tot, ens té acostumats la història, i no té sentit respectar cap pacte o condició signada davant l’imperi de la Força.
Com que li acusen de traïdor, Gulliver ha d’escapar de Lil·liput en una barca fins que el va rescatar un vaixell que hi passava.
Son històries una mica estrafolàries però ben reals. A vegades necessitem algú que ens les expliqui al recer d’una llar segura, i ens en doni detalls per donar-los crèdit, als racons on el dimoni —o més d’un— s’hi amaga.
En Gulliver podia haver revertit la situació que ell mateix havia col·laborat a crear, en veure les ànsies de poder de tan minúsculs amos. Però només va escapolir-ne. Dels llibres de VilaWeb espero les coordenades del mapa del tresor.
A la vida real, tot són mesures: per lligar un presoner i per no prendre’n mal quan el deslligues. Mesures calen per estalviar la vida, que se’n diu tenir-ne cura. I mesures també per teixir un guant que protegeixi la mà que ajuda.
Per això convé mesurar bé les nostres forces i donar suport a les iniciatives que lliguen el passat d’on venim i el futur cap a on volem anar. I també elogiar l’esforç dels que no s’hi resignen. Com ara dels que no abaixen llurs braços d’obrers menestrals de la justícia davant la fortalesa de l’enemic injust.
D’aquests resistents polítics passats de moda anava l’editorial de dilluns dia 7, a Elogi del manifestant, on ens recordava que la protesta és el so de la democràcia. I que una causa protestada pren sentit per la presència física constant i sostinguda de persones que sacrifiquen la comoditat llur.
És ben bé allò de, malgrat tenir alguna cosa millor a fer —com ara seure al sofà i mirar una sèrie—, expressar-ne obstinadament la protesta.
No hi ha cap canvi, ni un de sol, que no haja començat amb un grupet de gent manifestant-se
Dimarts 8 se’n feia ressò de la visita que havien organitzat al Parlament de Catalunya per a celebrar el Dia Internacional del Poble Gitano, que recorda el primer congrés mundial romaní l’any 1971, a Londres, i enguany també els 600 anys de l’arribada del poble gitano a l’estat espanyol. Al Parlament van participar entitats gitanes i partits polítics que van consensuar una declaració institucional contra l’antigitanisme. Entre el públic convidat era present en Juan Antonio Reyes, des de dissabte 12 flamant president de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local —tot substituint na Yohany L. Ayala—, que edita aquest diari i gestiona l’emissora La Marina.
En Aprendre’n dels gitanos, en Partal escrivia que “Els gitanos han estat uns grans defensors de la llengua catalana i l’han mantinguda viva enmig de les repressions, com no ho ha fet ningú”.
Perquè el poble gitano que parla català a França no fa servir la llengua oficial del país, ni la llengua de prestigi i promoció social, sinó la seva llengua, que és la nostra.
Des d’aquest aparador que vol ser casteller, el meu homenatge a dones i homes del cap dret, com la Maria Teresa Codina Mir i el Basílio González Muñoz, qui des de la Marina van apostar per dignificar la vida dels gitanos de Can Tunis, mitjançant l’escola però no només. En parlaven de promoció educativa global dins d’un poblat experimental que integrava l’habitatge i la feina de les famílies, però del qual l’Ajuntament democràtic de la Barcelona d’aleshores se’n va desentendre.
Hi trobareu engrunes del context al bloc de Ricard Fernández Valentí, o el pa sencer a la Crónica de un proceso educativo.
Dimecres 9 es demanava Com es pot ser tan mala persona?, tot recordant els actes oficials on Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, ha de comparèixer d’amagat del públic que l’està esperant a l’entrada principal, la de les Autoritats, així com els fets que es van coneixent a mesura que progressa la investigació endegada per la jutgessa de Catarroja.
Després de la gota freda del passat 28 d’octubre s’han encadenat fins a 6 manifestacions del poble demanant justícia per a les víctimes –la setena està convocada pel 28 d’abril—, mentre que el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) ni tan sols ha amenaçat els partits al govern de presentar al Parlament la moció de censura que demana Compromís.
Jo faria extensiva la pregunta del títol a la líder socialista, senyora Diana Morant. La resposta no pot ser gaire diferent a la que doni Carlos Mazón, que ara no toca –perquè no els convé políticament a cap dels dos, que tenen les seves lluites caïnites però coincideixen en el centralisme i el tractament colonial dels pobles.
Si hi ha una cosa més terrible que els desastres naturals són els desastres morals que de vegades els segueixen.
El poder no és cap privilegi, és una responsabilitat. I quan es traeix eixa responsabilitat, quan es menteix per acció o omissió mentre els ciutadans pateixen i moren, no hi ha explicació que valga.
Efectivament. Ara hem sabut que la consellera d’Emergències del govern Mazón ni tenia idea de gestionar-ne una ni cap assessor expert en la matèria de la seva responsabilitat. Ella mateixa ho ha declarat com a imputada en el procés judicial obert.
Acaba la setmana dijous 10 parlant del govern català, Un govern d’esquerres, estranyament de dretes.
Perquè l’esquerra que es diu democràtica perquè vota quan toca, i també progressista perquè impedeix votar quan no toca —no sigui que esdevinguem confederals com Suïssa, Déu no ho vulgui!—, quan arriba al poder tria ser un partit d’ordre, s’hi envolta de gent d’ordre i s’instal·la a les institucions amb por de vessar-la. Sobretot si ha col·laborat a anorrear una revolució democràtica de base popular al seu país.
El president Illa ha rescatat al seu vaixell amb rumb de tornada a Lil·liput antics convergents que van naufragar i quedar a la deriva damunt d’un tauló amb el tsunami democràtic del Procés.
Perquè ni el capità de la nau ni els rescatats de la precarietat eren gegants, com Gulliver, sinó habitants de l’illa veïna envaïda pels lil·liputencs. Per por a les represàlies havien negat la sobirania del seu propi parlament, de la seva terra i de la seva gent per a decidir el seu futur.
I dic jo que quan teníem 15 anys no en sabíem més i, ara que ja hem crescut amb una pila d’anys a sobre i a l’esquena, els que saben massa bé el que els hi convé no ens han deixat decidir.
Ara que s’han venut als agressius lil·liputencs, ja sabem que no s’estimen la llibertat sinó les cadenes que els fan sotmesos, per fer contents als que les hi posen.
Però us deixo amb Vicent Partal, que us en parlarà amb més criteri i perspectiva a Un govern d’esquerres, estranyament de dretes.
El PSC, i molt especialment el president Illa, sembla que ha descobert que per governar amb comoditat val més adoptar els tics i els vicis de la dreta tradicional
