Yohany Limpias Ayala
Molts professionals sanitaris durant els mesos de març i abril tenien la sensació que ens acostàvem a un precipici. “Ens preparàvem pel pitjor escenari, que la situació ens desbordés: a més d’adequar els pavellons, es van preparar lots de sedants per alleugerir el dolor perquè pensàvem que en algun moment no podrien prestar assistència immediata a tothom”. Per sort aquest escenari no va arribar, afirma la Mariam de la Poza, directora del CAP Dr. Carles Ribes, en explicar-nos la seva experiència des del Centre d’Atenció Primària, porta d’entrada al sistema sanitari.
Va començar cap a la segona o tercera setmana de març, recorda. “Els primers dies van servir per assimilar que el virus estava entre nosaltres i posar en marxa els circuits adients per atendre els pacients de manera segura”. Per aquells dies el centre Dr. Carles Ribes estava en reformes i la COVID-19 va aturar totes les obres, així que van haver d’improvisar dos nous espais. Ara, en mostrar-nos els taulells, un per a emergències respiratòries i l’altre per a la resta de pacients, la metgessa se sent alleugerida.
I és que com a centre de referència a la zona han hagut d’assistir a molts equipaments que atenen persones amb característiques i patologies diverses. Així han donat suport a la residència Clínica Sant Antoni, a la residència Esclat per a persones amb paràlisi cerebral, a l’Equipament Integral de la Zona Franca per a persones sense llar, als pisos tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i als pisos per a persones amb discapacitats.
En tots van seguir un mateix procediment. El primer, detalla la Mariam, va ser detectar els pacients amb simptomatologia i avaluar la capacitat de cada centre per aïllar-los. Van fer proves de PCR a tothom per tenir un diagnòstic exacte. En la majoria de centres la situació estava controlada. Només en dos el virus s’havia escampat i van haver de contactar amb l’Hotel Salut (Hotel Catalònia a Plaça Espanya), separar les persones que havien donat positiu, desinfectar completament les instal·lacions amb els suport dels bombers i millorar els protocols d’actuació per controlar els contagis entre professionals o usuaris.
En alguns centres l’assistència del CAP va arribar a ser diària assumint tasques d’infermeria, com les cures i l’administració de medicament als pacients, ja que hi havia molts professionals de baixa mèdica. Després d’unes setmanes d’acompanyament, la situació està bastant estable a tots els centres. “Els professionals s’hi han reincorporat, disposen dels equips de seguretat i la intervenció del CAP s’ha reduït a un cop per setmana i en general només per fer seguiment, perquè l’estricte compliment dels protocols està donant bon resultats”.
Ens expliquen com han rebut aquesta assistència des de l’Equipament Integral de la Zona Franca per a persones sense llar, que és part de la xarxa d’equipaments i serveis de la ciutat de Barcelona. Virginia Pitarch, directora del centre, puntualitza que l’objectiu de la tasca que fan és valorar i impulsar les capacitats, potencialitats i voluntats de les persones usuàries per iniciar un procés d’inclusió. S’adreça a persones de la ciutat, homes i dones majors de 18 anys, oferint-los el cobriment de les necessitats bàsiques d’allotjament, alimentació, relació i atenció social a un màxim de 120 persones.
Assegura que “un del objectius principals va ser prevenir els contagis i la transmissió del covid-19 mitjançant les mesures recomanades a la població en general tant d’higiene (rentar-se les mans amb sabó, fer servir solucions alcohòliques i equips de protecció individuals: guants, mascaretes, bates….) com de confinament (els primers 15 dies de l’estat d’alarma) y de distància física després (2 metres o més, segons l’activitat), tenint en compte que a cada equipament els membres són una unitat de convivència”.
Respecte de com ha funcionat la coordinació amb el CAP, Virgínia només té paraules d’agraïment. “Ha estat una gran feina, amb molt bona actitud i una eficàcia extraordinària de l’equip del CAP que ens va assistir: la metgessa Mariam de la Poza, la infermera Mertxe Liroz i la treballadora social Encarna Medina, a qui vull agrair-hi enormement”.
El que més pressió ha generat als professionals sanitaris ha estat la incertesa de la dimensió que abastaria l’epidèmia. Això i viure-ho enmig d’un canvi continu dels protocols sanitaris que havien d’adaptar-se en la mesura que s’anava coneixent més del comportament del virus. I el més positiu? “Que hem establert uns lligams importants amb tots els centres de la comunitat. Ha sigut una riquesa. Aquí tenim residents que han valorat molt aquesta part comunitària. El barri és ric en varietat de tipologies, i esperem mantenir totes les dinàmiques que ara hem après”, conclou la Mariam.
Professionals consultats de diversos centres destaquen la feina d’equip i el pes de la responsabilitat que els hi venia a sobre aquells dies. A vegades els ha estat difícil als sanitaris, treballadors socials, psicòlegs i altres professionals fer complir el confinament als centres d’atenció, on es tracten grups amb diverses patologies tant sanitàries com socials.
El testimoni de la psicòloga d’una residència del Districte.
La Maria (nom fictici, ja que prefereix no donar-ne el real), treballa de psicòloga en una residència del Districte i accepta explicar-nos la seva experiència en un dels espais crucials durant aquesta crisi, les residències de gent gran.
La seva feina habitual és fer la valoració dels residents i, si estan bé, acompanyar-los. Això sovint implica organitzar activitats individuals i en grup. Part de la seva feina és també el suport a les famílies.
Com als CAPs de salut, a ella durant la crisi també li ha canviat molt la feina. Al seu centre és l’única psicòloga tot i que l’equip es multidisciplinari. S’han acabat les activitats en grup, tothom està a les habitacions i els ha de fer un acompanyament diari, només individual. Així que ella esdevé l’enllaç entre el resident i la família.
Explica l’actitud d’estranyesa dels residents que, en veure les treballadores com anaven vestides i trobar a faltar els seus familiars, ha calgut explicar-los contínuament què és la COVID-19 i per què s’havien d’aïllar. Entre els residents hi ha de tot, la majoria estan bé i tenen consciència del que passa perquè ho senten als informatius de ràdio i televisió. “Amb alguna excepció molt puntual, en general han entès que la situació obligava a canviar el dia a dia i s’han resignat a l’aïllament”.
Després de l’alarma social que va despertar la insuficient atenció sanitària a moltes residències, la Maria valora molt positivament que el Departament de Salut hagi assumit les competències de les residències que abans portava Benestar Social. Això suposa un canvi de criteri, d’assistencial a sanitari.
“A nivell operatiu el canvi es va notar moltíssim perquè, per començar, vam tenir el suport d’un centre sanitari pròxim, fins i tot del seu personal d’infermeria en moments molt crítics”
Ho exemplifica amb el funcionament de la recepta electrònica. “Amb Mutuam (empresa sanitària que els donava suport abans de la intervenció d’un centre de salut) podíem estar mesos esperant que fes els canvis de tractament que demanàvem. Amb el Centre de salut això és immediat.
Un altre exemple. Quan demanaves suport de personal… havies d’esperar i creuar els dits. En general ens arribava setmanes més tard i era totalment insuficient. Amb els CAPs la coordinació ha estat immediata, eficient i totalment fàcil. Fins i tot ens vam donar els seus telèfons mòbils per poder-los trucar quan calgués, i quan els trucàvem al cap d’una hora ja hi eren aquí”.
De les “esgarrifoses” notícies sobre les morts i l’abandonament d’avis en alguns centres, considera important tenir en compte que les residències estan pensades com a llars i no com a hospitals, tot i haver-hi gent amb moltes patologies i malalties.
Per il·lustrar-ho explica que el seu centre rep inspeccions periòdiques de Benestar Social. No obstant, coincideix en l’opinió que les notícies que es van conèixer “van posar de manifest que les residències havien quedat oblidades en la gestió que s’estava fent de la pandèmia. I no només a Catalunya sinó a tot el món”.
“Les famílies van sentir-se molt més tranquil·les en saber que un centre de salut estava atenent i fent seguiment dels pacients”. Valora molt el fet que les famílies s’hagin sentit acompanyades i assegura que tothom al seu equip en algun moment han hagut de fer feina que no els pertocava per sortir-se’n i això els ha cohesionat.
Se sap que el sector de les cures està feminitzat. I també que, en general, està mal pagat, amb contractes precaris i temporals. En aquest sentit la psicòloga reconeix que els sous al sector són majoritàriament molt baixos ja que el conveni de residències és molt antic. “Tant de bo tot el que ha passat ajudi a reflexionar i fer les actualitzacions que calen. Hauríem de donar-li una volta a tot, no només als salaris”. De fet ningú sap encara si aquesta coordinació directa amb els Centres de Salut ha vingut per a quedar-se.
