Recordem veient però també escoltant. Quan això no és possible, hem de llegir: Can Tunis

Esther Pardo

Els anys passen i els paisatges canvien. Sempre. I la Muntanya de Montjuïc sembla una balena que ha sortit de l’aigua per poder contemplar el mar. Des de lluny, aparentment no ha canviat gens al pas dels segles, però al seu voltant tot és diferent; i a la banda de ponent de la muntanya/balena, fa dos-mil anys, els romans i abans els ibers ja hi vivien i feien negocis amb altres llocs de la Mediterrània.  I ara, tots tenim memòria curta perquè no la fem servir, perquè no expliquem coses d’abans amb la veu, com si no ens calgués, perquè anem a la immediatesa;  anem a preguntar al senyor Google i ell només ens diu el que altres li han dit i que no sempre ha estat encertat.

Can Tunis té una història molt llarga i a èpoques, molt intensa, i ara ja no existeix. La seva transformació  des del segle XIV en què ja hi havia les cases dels pescadors, fins avui dia en què només hi ha magatzems, contenidors i camions, la història ha sigut en moltes ocasions dolorosa pels seus habitants.

Sobre l’origen del nom, encara no s’ha arribat a un acord. Hi ha referències que diuen que és del fet que a la seva platja hi venien a parar els mariners que venien de Tunis. N’hi ha d’altres que li donen l’origen en el nom del mestre d’aixa Manuel Antúnez (Antunis) que va viure i treballar en aquest lloc fins l’any 1736 en què va morir. El que és indubtable, a part del nom, és que l’origen del barri el donen les casetes de pescadors de les que ja en tenim constància des del segle XIV quan la barriada s’anomenava La Farga.

A començament del segle XX era un barri més de Barcelona i els seus habitants eren essencialment pagesos que treballaven els camps de la Marina, i pescadors. També hi havia les drassanes Minguell i Cardona, i entre aquest edificis i el mar, només figues de moro. L’any 1882, entre Can Tunis i la farola del Llobregat, s’hi va construir l’Hipòdrom de Barcelona, lloc de trobada de l’alta societat barcelonina que anava a veure les curses hípiques i on fins i tot hi anaven els reis d’Espanya cada vegada que visitaven la ciutat. Als voltants d’aquest lloc, hi van anar apareixent restaurants i llocs d’esbarjo per entretenir els usuaris de l’hipòdrom.

Degut a les característiques de l’espai, l’any 1910 hi van tenir lloc les primeres proves d’aviació de l’Estat Espanyol i va ser l’escenari del primer vol d’un aeroplà en tot el país. L’any següent, Helena Dutrieu va ser la primera dona en pilotar un avió a Espanya, des de la Hipòdrom de Can Tunis. I així es van anar alternant les dues activitats fins que es va acabar l’aeroport a l’altre banda del riu, al Prat. L’Hipòdrom es va tancar definitivament l’any 1934.

En aquells temps, també hi havia molt a prop el balneari Zoraya situat sobre una deu d’aigües termals, a la qual s’adreçaven famílies senceres per prendre les aigües i estiuejar-hi. A començament del segle XX, es va posar de moda entre l’alta societat barcelonesa, anar a prendre banys al mar, i sobre la sorra es van començar a aixecar el que s’anomenava “merenderos”. Com que la platja de la Barceloneta era d’ús exclusiu dels homes, a Can Tunis es van fer els banys només per a dones. Aquella platja, va seguir sent utilitzada per la gent del barri de la Marina fins els anys seixanta en què va desaparèixer a causa de l’ampliació del port. Al costat de la platja, hi havia un estany d’aigua dolça (part del delta del Llobregat). Hi havia molts joves que s’hi banyaven tot i el perill que tenia fer-ho doncs el fons era ple de fangs i unes algues que s’entortolligaven a les cames del nedadors. Cada estiu es produïa alguna mort per ofegament.

El barri de Can Tunis va tenir, abans i després de la guerra civil una gran activitat cultural. Hi havia un ateneu, un teatre i un cor anomenat La Lira. L’any 1933, es va començar a publicar El Ideal que era una revista que va tenir una llarga vida, fins i tot després de la guerra es va tornar a publicar . Als anys seixanta, era el butlletí del Centre Social i Elias Ortiz i Paco Candel també hi col·laboraven. Aquest últim, ha parlat abastament a les seves novel·les d’aquest barri de La Marina.

La degradació i posterior desaparició del barri va començar amb les expropiacions de la Campsa. Ja des dels anys 50 hi convivien veïns i indústries, i aquestes últimes van anar guanyant terreny finalitzant els contractes d’arrendament i expropiant als que n’eren propietaris. Els veïns que van perdre les seves cases van anar a parar a diferents llocs de Barcelona, uns a la Verneda, altres a Sant Boi i d’altres al Prat.

Com heu pogut comprovar, això només és una part de la història de Can Tunis. Tots coneixem l’arribada de les persones que van fer les barraques de Jesús i Maria enganxades a la Muntanya i els anys que van ser-hi i els problemes que van tenir. La posterior destrucció i la construcció de les noves edificacions. El mercat de la droga que va haver-hi uns quants anys al barri i la lluita dels veïns i veïnes per tenir escola i institut. I amb la construcció de la Ronda Litoral va desaparèixer l’autobús que ens portava a Colom per la carretera del Morrot al costat del mar.

Can Tunis ha estat un barri que ha passat per molts canvis i al final ha acabat desapareixent, però el relat que fem sobre ell, que procurem guardar a la memòria, el seguirem, de ben segur, en una propera ocasió i en aquestes pàgines.