Barcelona, una ciutat sense llars
Les ciutats han estat, al llarg dels darrers segles, el focus d’atenció de milers de famílies que hi cercaven un espai on formar una llar i assolir una millora econòmica. Aquesta realitat també es pot aplicar a la Barcelona de fa un segle, quan milers de famílies van emigrar a la ciutat comtal amb l’esperança d’aconseguir unes condicions de vida més bones que a les seves terres d’origen.
Gran part d’aquesta població migrant arribava per cobrir la demanda de mà d’obra en moments clau, com l’Exposició Internacional de 1929 o el Congrés Eucarístic de 1952, encara que molts d’altres van arribar en altres etapes del segle XX.
Tanmateix, una de les principals barreres d’accés per a aquestes famílies era l’habitatge, que les obligava a aixecar barraques a Montjuïc, al Somorrostro o al Carmel. Avui, el problema de l’habitatge es presenta amb una altra cara: pisos de lloguer per sobre dels 1.100 euros mensuals i salaris incapaços de sostenir-los. Entre l’ahir i l’avui, el problema continua essent el mateix: la ciutat expulsa aquells que no poden assumir el preu de quedar-s’hi.
Quan la història parla de nosaltres
Com diria Paco Umbral: “Yo he venido aquí a hablar de mi libro”. I és que el meu treball final de la carrera d’història va estar molt vinculat amb les barraques d’aquesta ciutat del darrer segle.
Mentre estudiava tota la seva evolució i els seus orígens, no podia deixar de pensar en la realitat que m’estava tocant viure com a jove del país. Alguns autors, com Mercè Tatjer, explicaven la manca d’oferta d’habitatge assequible i com aquesta situació portava a les persones immigrants a crear nuclis de barraques similars als de la població local.
Tot i que els nuclis de barraques ja no són una realitat gràcies a les reubicacions institucionals i la lluita veïnal que va convertir aquells espais en barris habitables, els problemes d’habitatge no han desaparegut, sinó que s’han transformat.
L’esclat de la bombolla que encara ressona
Amb l’arribada del nou segle també va créixer el mercat immobiliari i la seva bombolla. L’any 2008 va esclatar, deixant moltes famílies sense habitatge i convertint els desnonaments en una imatge habitual de les notícies. Aquesta crisi no només va tenir conseqüències a curt termini, sinó que també va frenar la construcció de nous habitatges a llarg termini.
La situació actual de l’accessibilitat a pisos de lloguer no ha millorat gaire respecte a aquell moment. Factors com el turisme i la massificació de la ciutat continuen dificultant l’accés a un habitatge digne i sostenible.
Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), a finals de 2024 el preu mitjà dels nous contractes de lloguer era de 1.117 euros mensuals.
Mentre el preu dels lloguers creix de manera accelerada, els salaris no ho fan en la mateixa proporció, cosa que provoca una pèrdua de poder adquisitiu significativa per a moltes famílies. L’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) assenyala que el 65 % dels inquilins destinen més del 30 % dels seus ingressos al pagament del lloguer, i aproximadament un terç d’aquests arriba a destinar fins al 50 %.
Aquest esforç econòmic s’agreuja per la concentració de propietat: el 23 % de les llars estan en mans de només 15.000 propietaris, és a dir, el 2 % del total, fet que limita encara més l’accés a un habitatge assequible i contribueix a l’especulació del mercat.
Davant d’aquesta nova situació, compartir pis o habitació ha deixat de ser una opció juvenil per convertir-se en una necessitat gairebé obligatòria. La impossibilitat d’emancipació és la realitat de gran part de la població d’entre 16 i 29 anys, per a la qual les ajudes familiars o l’augment de les hores de treball són pràcticament imprescindibles per poder marxar de casa. A més, l’increment dels “pisos rusc” i el lloguer d’habitacions a preus desorbitats -moltes vegades superiors als 500 euros- és la cara actual de la precarietat a què s’enfronten milers de joves i que, salvant les distàncies, recorda les barraques i els rellogats d’ahir.
L’habitatge: un dret que hem de defensar
En alguns debats televisius sobre el problema de l’habitatge s’ha observat una manca d’empatia cap a qui té dificultats per accedir a un pis, amb frases com: “Si no es poden pagar un pis és perquè tot s’ho gasten en Netflix i tonteries”. Aquest tipus de comentaris simplifica una realitat molt més complexa. L’accés a l’habitatge no depèn només de decisions individuals, sinó també de factors estructurals com el preu desorbitat dels lloguers, la concentració de propietat en mans d’uns pocs i la manca d’oferta d’habitatge assequible.
Reduir la dificultat d’emancipar-se a qüestions de consum personal invisibilitza la realitat que viuen milers de joves i famílies locals, obligats a compartir pis o ajornar projectes vitals només per poder tenir un sostre digne. Mentre això passa, han de veure com els seus barris es transformen pel turisme i com l’especulació els n’expulsa, de la ciutat, els veïns de sempre.
Cal reflexionar sobre quines mesures són necessàries. Les polítiques institucionals no han estat suficients i es requereixen accions públiques valentes que augmentin l’oferta de lloguer social, limitin la concentració de propietat i promoguin iniciatives cooperatives capaces de revertir la situació. La responsabilitat és col·lectiva: veïns, ciutadans i electors han de pressionar per aconseguir que l’habitatge sigui un dret garantit i no un privilegi per a uns pocs. Només amb acció social i política els joves i les famílies podran viure amb dignitat i no haver de renunciar als seus projectes vitals.
