El Parlament de Catalunya també és gitano

Sota la cúpula de vidre tallat amb la senyera catalana i la solemnitat de l’Auditori del Parlament de Catalunya, les autoritats parlamentàries, juntament amb la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), van commemorar el 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano. Veus de tío, tía i prima, i una estètica marcada per l’elegància natural, la manera casual de vestir, fins i tot esportiva, omplien l’ambient d’aquell matí. Era la prova viva que, malgrat tot, la democràcia s’obre camí. I que aquells qui durant segles van ser expulsats i perseguits, avui tornen amb força a la que també és casa seva. Ara, sense demanar permís, prenen els llocs que els hi corresponen. Hi són, perquè formen part de la societat. I, com qualsevol altra, en són una peça imprescindible.

Ara bé, tal com remarquen elles, el que no van aconseguir els Reis Catòlics, ni Carles III, ni la Guàrdia Civil, ho estan patint dins un estat de dret i democràtic. “Les polítiques amb mesures salvadores i els guetos ens han fet mal”, denunciava Paqui Perona, de l’entitat Rromane Glasura (Veus Gitanes), assenyalant que, durant molt de temps, les institucions han contribuït a reforçar els estereotips que encara pesen sobre el poble gitano.

“Ens van fer creure que la nostra cultura ens limitava; ens van culpar d’autoexcloure’ns, com si nosaltres mateixos en fóssim els responsables. I ens van presentar la societat majoritària com la nostra salvadora. Vam acabar assumint aquest discurs. El vam interioritzar i el vam reproduir”, afegia.

Aquest procés no és nou. El franquisme va condemnar les comunitats gitanes a un aïllament sistemàtic mitjançant polítiques urbanístiques que les assenyalaven com un cos estrany i molest dins la ciutat. Des d’aquesta mirada es van impulsar els reallotjaments en barris perifèrics, on la segregació espacial, ambiental, educativa o sanitària es convertí en norma. El resultat: una injustícia socioespacial que, en molts casos, ha arribat a escurçar l’esperança de vida.

Amb l’arribada de la democràcia, moltes polítiques públiques van mantenir el fil de dominació cultural dels segles anteriors. El control assistencial i la reeducació de les poblacions considerades marginals es van seguir aplicant, sovint menystenint la cultura i les formes de vida pròpies del poble gitano.

Molts d’aquells barris perifèrics, construïts des del rebuig, han acabat esdevenint zones estratègiques per a la ciutat, objecte de processos de gentrificació. “Les comunitats gitanes seguim sent la població sobrant i indesitjada, i les polítiques urbanístiques màquines de fabricar marginació”, denunciava novament Perona.

L’any passat, es va graduar —per primera vegada— la promoció més nombrosa d’estudiants gitanos del barri: tretze joves. Una fita celebrada en gran. Opré Romà!

Enmig d’aquesta exclusió social i cultural, les comunitats gitanes van haver de reinventar-se, generant estratègies de supervivència pròpies. Van néixer així xarxes de suport comunitari i espais com els mercats ambulants o mercadillos, que permetien no només cobrir necessitats bàsiques, sinó també conciliar la cura col·lectiva amb l’entrada al mercat laboral.

Aquest relat, però, ja no es repeteix sense resistència. Una nova generació de gitanes i gitanos ha començat a qüestionar i desfer aquestes narratives imposades, contrastant-les amb la pròpia mirada. Un procés que no comença de zero: el llegat és llarg, i té un punt d’inflexió clau l’any 1971, quan el 8 d’abril es va celebrar el primer Congrés Internacional Romaní, on gitanos i gitanes de tot el món es van reunir a Londres amb l’objectiu de denunciar el racisme que patien als diferents estats europeus. Aquella trobada va marcar l’inici d’un procés de lluita i reivindicació global.

Des d’aleshores, i de manera progressiva, l’organització col·lectiva els ha permès recuperar espais i drets. Per entendre com de dur ha estat el càstig històric, n’hi ha prou amb recordar que, en aquell primer congrés del 1971, els gitanos vinguts d’Espanya eren els únics que no parlaven romanó, la seva llengua. L’havien perduda després de segles de persecució legal: més de dues-centes lleis i pragmàtiques promulgades per eliminar qualsevol rastre de la seva cultura. Encara avui, moltes d’aquestes polítiques deixen rastre —cuegen— en forma de pràctiques i prejudicis.  

Durant l’acte institucional al Parlament, també hi van intervenir altres veus destacades. Cristóbal Laso, president de l’entitat Politirrom, va assenyalar que l’antigitanisme és un “sistema” que impedeix el desenvolupament del poble gitano. Tot seguit, Simón Montero, president de la FAGIC, va reclamar l’impuls d’una llei específica contra l’antigitanisme —definit com a una forma concreta de racisme— i la implementació de mesures efectives per millorar les condicions de vida de la comunitat, especialment en àmbits com l’habitatge, l’educació i l’ocupació.

El president del Parlament, Josep Rull, va tancar les al·locucions amb una menció especial als diputats Susana Martínez (PSC-Units) i Andrés Garcia (Comuns), els primers diputats gitanos a la cambra catalana. Rull va subratllar que sense l’aportació del poble gitano “abans, avui i demà, Catalunya no seria tal com l’entenem”, i va reconèixer que l’antigitanisme “és una forma de racisme que malauradament encara no s’ha erradicat”, tot reafirmant el compromís del Parlament per combatre’n les causes.

La commemoració es va cloure amb la interpretació de l’himne gitano Gelem, gelem, a càrrec del cantaor Antonio Campos, “El Bocaíllo”, i del guitarrista Rafel Perona. L’acte va ser conduït per Manuel Gabarre i Victòria Santiago, membres de FAGIC i, aquesta última, veïna nostre, i va comptar amb l’assistència de nombroses entitats i representants polítics i institucionals.

La Marina va acompanyar la comunitat gitana del barri, representada per dues associacions: l’Escola Dominical Undebel i l’Associació Gitana de la Marina. També hi va ser present el programa Dicen, de la Marina FM (102.5) conduit per Mariví Cortés. A més, la promotora escolar, Lluïsa Montero, va sumar a l’acte un grup d’estudiants dels instituts Montjuïc i Domènech i Montaner. Cal destacar que, l’any passat, es va graduar —per primera vegada— la promoció més nombrosa d’estudiants gitanos del barri: tretze joves. Una fita celebrada en gran. I amb motius. Opré Romà!