Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, l’Espai Jove La Bàscula va programar diverses activitats, com l’espectacle El Eco del Silencio de la companyia La Tejida, presentat el 5 de març. L’obra parteix d’una pregunta: “En la teva condició de dona, en quin moment t’han silenciat i per què?” A partir d’aquesta reflexió, diverses dones van compartir testimoniatges que van inspirar la creació. A escena, dues dones s’acompanyen per trencar el silenci, amb la força de la sororitat.
En l’àmbit musical, el 7 de març es va celebrar un concert amb tres joves cantautores: Dani Amelotti, Alba Luz i Marta Kaoba. La proposta volia donar visibilitat a les dones en un sector encara desigual.
El rol femení a la música i el teatre ha estat històricament condicionat per la invisibilització. Des de La Bàscula s’ha volgut donar veu a dones del sector per recollir les seves vivències i reflexions.
El teatre i el pes del patriarcat
La Tejida, especialitzada en teatre gestual, subratlla com la dona ha estat relegada a papers secundaris. Molts personatges femenins clàssics estan lligats a l’espera o al sofriment, com Ofèlia, que es suïcida davant la mort de l’últim referent masculí. Malgrat això, cada vegada més dones es fan un lloc com a directores o dramaturgues.
El teatre ha estat també espai de resistència. Des de la companyia expliquen que se les ha volgut desposseir del seu poder, com a Casandra en la mitologia. Avui, però, festivals com el de Pallasses del Circ Cric o el Festival Mestiza aposten per les dones i dissidències escèniques.
També reivindiquen referents femenins, des de figures mítiques com Medea fins a creadores com Pina Bausch o Ariane Mnouchkine. Reclamen més visibilitat per a dones en direcció, escriptura i composició, àmbits encara dominats per homes.
“Encara queda molt per fer”, diuen, però valoren els avenços recents i animen les joves creadores a seguir endavant. També defensen que les arts escèniques han de ser valorades com un treball digne, amb drets laborals, i que la veu de les dones és clau per construir narratives més justes.
Dones a la música: una lluita constant
Dani Amelotti denuncia estereotips de gènere i com les dones són jutjades més severament per la seva imatge i actitud. Això limita les oportunitats i reforça la desigualtat salarial. També critica la poca presència de dones en rols tècnics com la producció o l’enginyeria de so.
Marta Kaoba apunta que “els projectes liderats per dones es programen menys”, i sovint es presenten com un subgènere. També lamenta prejudicis que associen les cantautores a estils més íntims o dramàtics.
La pressió estètica és una altra barrera. Dani Amelotti diu que ha hagut d’encaixar en models hipersexualitzats, mentre que Marta Kaoba destaca les exigències sobre cos, roba i actituds femenines. Aquestes pressions afecten la llibertat artística i personal.
També hi ha diferències d’exigència: a les dones se’ls demana més a nivell físic i tècnic, mentre que als homes se’ls permet més relaxació. A més, es continua infravalorant les dones com a creadores.
Kaoba relata situacions masclistes, com haver estat ignorada en jams només per ser dona o haver rebut comentaris qüestionant la seva capacitat tècnica. Aquestes experiències evidencien la necessitat urgent de canvi.
Cap a una indústria més igualitària
Tant Amelotti com Kaoba coincideixen que cal una transformació estructural. Proposen augmentar la presència femenina als escenaris, impulsar beques específiques i fomentar la formació en rols tècnics. També reclamen que la paritat sigui una pràctica constant i no només en dates assenyalades com el 8M.
Com conclouen, la lluita per la igualtat a la cultura no és només una qüestió de dones, sinó de tota la societat.
