“…Francia ha sido dos veces campeona del mundial y finalista en la última edición…Tiene una plantilla de altísimo nivel. Eso sí, sin franceses.” Així descrivia l’expresident espanyol, Mariano Rajoy, la qualitat mundialista que va demostrar França a la darrera edició del mundial, celebrat al Canadà, als Estats Units i a Mèxic; alhora que feia un comentari que ha donat molt de què parlar en els mitjans de comunicació internacionals i, sobretot, francesos. En llegir la frase em va sobtar la realitat paral·lela en què algunes persones poden viure en ple any 2026, considerant que els individus poden ser catalogats, i per tant exclosos, per la seva raça, ètnia, cultura, religió o origen familiar.
Les identitats nacionals estan al servei de l’ésser humà des de fa segles, sobretot per tal de poder reivindicar i “protegir” aquells valors i idees que conté un grup humà determinat, delimitat de manera general per unes fronteres més o menys definides. Els estats nació han promogut, des de fa segles, diferents elements, himnes i activitats que permetessin crear aquesta cohesió social entre els individus d’una mateixa comunitat per tal de generar un sentiment de pertinença a un espai, unes persones i un model de govern concret. El futbol no n’ha estat una excepció.
La qüestió mundialista i el fals mite sobre la “puresa de sang”
La Copa del Món de Futbol va ser creada, de la mateixa manera que els Jocs Olímpics moderns i altres esdeveniments esportius, amb la finalitat de generar grans competicions internacionals amb vocació espectacular i finalitat propagandística. Aquest esdeveniment, oficialitzat l’any 1930 a l’Uruguai, va ser un dels primers passos per construir una identitat nacional exitosa i que fos internacionalment reconeguda a partir dels mèrits esportius.
L’exclusió social de certs grups racials i la menor mobilització migratòria durant la primera meitat del segle XX va generar la falsa idea de nacions dividides per ètnies i cultures concretes, on tots els membres d’una mateixa selecció compartien suposadament trets físics i socials idèntics. Tanmateix, i recuperant les idees de l’historiador Benedict Anderson, la idea d’una nació associada a una raça concreta manca d’explicació lògica i de rigor històric. Anderson parla de com, abans de les nacions modernes, Europa estava organitzada sota regnes dinàstics on la barreja de poblacions era molt habitual i on el prestigi d’una nació s’aconseguia amb matrimonis que unificaven els diferents territoris. L’autor es pregunta irònicament quina “nacionalitat” podríem assignar als Borbons o als Habsburg, ja que eren llinatges completament barrejats. Si els monarques que van iniciar aquests estats no tenien una “puresa” de sang, resulta absurd exigir aquests trets etnogràfics a onze jugadors que representen un país en l’època contemporània.
El racisme al fútbol ha estat una qüestió massa present en la seva història
Amb la internacionalització de l’esport va aparèixer la contradicció en les mateixes regles i divisions de les organitzacions esportives, evidenciant el problema existent sobre el concepte de ciutadania i de qui tenia el dret a representar-la. Ja a la França de la dècada dels anys 50, liderada per Raymond Kopa (fill d’immigrants polonesos), Roger Piantoni (fill d’italians) i Just Fontaine (nascut al Marroc), hi va aparèixer el que alguns sectors conservadors de la premsa anomenaven de manera despectiva com una “amanida russa”, considerant que la pluralitat d’orígens dels francesos els feia incapaços de tenir una autèntica cohesió identitària.
La necessitat de catalogar la població amb l’etiqueta de “ciutadans autèntics” amaga un mecanisme d’exclusió que, com considera el sociòleg Paul Gilroy, el racisme modern ha disfressat d’un absolutisme cultural, on es deixa de parlar de biologia inferior o superior per definir la raça i la nació com a blocs culturals tancats i delimitats per unes característiques concretes i “comunes”, negant a les minories la possibilitat de pertànyer a la nació, amb independència d’haver nascut o viscut en un territori. Aquest tipus de discurs el va fer servir Jean-Marie Le Pen, líder de l’extrema dreta francesa, l’any 1996 (30 anys abans de les declaracions de Rajoy) qualificant la selecció francesa d’“artificial”. Le Pen considerava que els jugadors d’origen africà o caribeny van triar la selecció francesa per conveniència esportiva i que ni tan sols coneixien la lletra de La Marsellesa.
La victòria de la selecció francesa al Mundial de 1998 va ser la millor resposta a les declaracions racistes de Le Pen, que qualificaven la selecció francesa d’“artificial”.
Aquell equip, liderat pel futbolista d’origen algerià Zinedine Zidane, es va convertir en el símbol d’una França multiètnica, sota la gran generació “Black-Blanc-Beur” (Negre-Blanc-Àrab)
Un triomf que ha construït un llegat
La victòria de la selecció francesa al Mundial de 1998 va ser la millor resposta a aquestes declaracions, ja que aquell equip es va convertir en el símbol d’una França multiètnica, sota la gran generació “Black-Blanc-Beur” (Negre-Blanc-Àrab). Aquella generació liderada per figures com Zinedine Zidane, d’origen algerià, va demostrar com la pluralitat nacional era la nova realitat del món del futbol i de les nacions, on la immigració enriquia i era capaç d’aconseguir èxits nacionals.
Per al Mundial de 2026, la selecció francesa ha portat 23 de 26 jugadors nascuts en territori francès, mentre que els altres 3 tenen arrels i una relació directa amb el país. Aquells jugadors han decidit jugar amb aquella selecció per defensar els seus valors i la imatge que representen a escala global. Com deia Pablo Albacares l’any 2006, el món modern ja no se sosté sobre relats homogenis i excloents per part de l’Estat, on la societat actual acaba per segmentar-se i descompondre’s, trencant amb els seus relats unificadors.
És per això que les seleccions de futbol cada cop comencen a representar més aquesta diversitat i pluralitat que vivim als nostres barris, on es troben i es creen espais plurals on la identitat comuna es crea a partir de l’esforç col·lectiu, la transmissió de cultures i la creació d’unes experiències compartides. Els discursos que tracten de fer divisions i segmentar, per ignorància o amb un propòsit, no han de tenir cabuda en el nou món.
