Pel Rubén Cruz
En aquest capítol dedicat a la Solidaritat tornarem a publicar els següents articles d’en Candel, apareguts a la seva columna Punto y final, a La Marina.
- La sabana y el punto …………………. LM núm. 13, gener del 1995
- Los traperos de Emaús ………………. LM núm. 14, febrer del 1995
- Estadísticas …………………………….. LM núm. 124, gener del 2005
- El voluntariado social ………………… LM núm. 24, desembre del 1995
- Engrunes ………………………………… LM núm. 17, maig del 1995
- Dit i fet …………………………………… LM núm. 31, setembre del 1996
- Bello gesto ……………………………… LM núm. 37, març del 1997
- Fibrosis quística ……………………….. LM núm. 30, juliol-agost del 1996
- El faro de Porto Alegre ………………. LM núm. 104, març del 2003
Endavant!
«La Solidaritat és la determinació ferma i perseverant
d’esforçar-se pel bé comú, és a dir, pel bé de tots i cadascun,
perquè tots siguem realment responsables de tots.»
(Joan Pau II, encíclica Sollicitudo rei socialis, La preocupació social de l’Església, 1987)
Una frase de la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli diu que la solidaritat és la tendresa dels pobles. És cosa de la gent del carrer, no dels mandataris que diuen representar-la i ni tan sols encerten a fer-se amics abans, entre ells, per tastar la força d’un vincle afectiu que uneixi la seva gent.
Abans de la guerra, «el diari més llegit entre el proletariat barceloní va ser sempre Solidaridad Obrera, òrgan dels anarco-sindicalistes» [1]. Havia estat finançat pel pedagog Francesc Gerrer i Guàrdia fins al seu afusellament (1909), i en van ser directors l’Àngel Pestaña (1917-1919) i Joan Peiró (1931).
Després, amb el règim franquista, la capçalera anarco-sindicalista va ser confiscada i re nomenada com a Solidaridad Nacional. Alguna cosa d’atractiva té el mot més solidari quan de totes bandes l’estiren i l’arronsen…
Vet aquí la capçalera del diari falangista, dirigit des de la seva fundació i fins al 1963 pel Luys Santa Marina, un influent camisa vieja que havia defensat davant el governador civil franquista la polèmica novel·la d’en Candel Donde la Ciudad cambia su nombre (1958), i va evitar-ne el segrest. Li havia agradat perquè «decía muchas cosas tremendas, pero las decía con alegría y desparpajo, como hacía la clásica picaresca española, con refocile pero si regodearse». [2]
[1] CANDEL, F. Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). 1992.
[2] CANDEL, F. «Interviene la policía», a ¡Dios, la que se armó!, 1968.
Amb causa obrera anarco-sindicalista o nacional-catòlica i falangista, «la tremenda insolidaritat entre els terratinents i els jornalers era la causa principal de la immigració cap a Catalunya», li diu Candel al seu biògraf Genís Sinca. [3] Així passava al llarg del segle XX, tot i que la preposició «entre» posa al mateix nivell els uns i els altres pel que fa a la responsabilitat, en lloc de posar-ne el pes sobre les espatlles, més amples, dels que més tenen.
De la dignitat dels jornalers andalusos encara hem de parlar, a l’apartat «Marginats», d’ací a poca estona.
És lògic que, en arribar a Catalunya, el nen Candel recordés «la gran confraternitat que unia els barraquistes: una sensació d’extrema solidaritat i de protecció que li feia tenir una confiança absoluta en el que anomena “el clan”», que és també «el paisanatge o lligam de patria chica que es crea entre immigrants, a partir de la sèrie inacabable de perills constants que els assetja en el lloc d’arribada.» [4]
A més, Candel nen havia assistit a l’escola parroquial de Port abans de la guerra, i s’iniciava en el moviment dels Joves Obrers Cristians anomenats «avanguardistes» que constituïen «la base d’una societat civil ferma, una mena de “força oculta”, plena d’esperit solidari i singular. […] immergit des de petit en aquest bonjanisme social tan antunenc» [5] que interpretava la doctrina social de l’Església als barris obrers dels anys trenta.
[3, 4 i 5] SINCA, G. «El clan Candel», a La Providència es diu Paco. 2008.
Entenc que millor insolidaritat del uns amb els altres, no entre ells, ja que terratinents i jornalers no estan en igualtat de condicions.
Tot evocant aquell temps, en Candel, gran i enyoradís, li diu al seu biògraf:
«És important aprendre a donar, contínuament, perquè l’ésser humà ha de ser això, … i cap altra cosa. I això s’ha perdut. Només hi ha competició, però s’ha perdut estimar de manera desinteressada, la solidaritat, aprendre a estudiar els altres, per acceptar-los, per acceptar-te a tu mateix». (Sinca. «Creure o no creure», a La Providència es diu Paco. 2008)
No deixa de ser enyorament d’un temps idíl·lic, més que d’un temps perdut. Al seu assaig Els altres catalans justificava el comportament individualista de l’immigrant:
«Com que han passat moltes privacions […] es fan un programa a seguir de tipus individualista, és a dir, un pla en el qual els altres no compten ni entren per a res. S’ajuden entre ells en coses petites, i ho fan amb senzillesa i espontaneïtat. Però quan es tracta de coses importants, són molt individuals. […] És molt difícil, per tant, de trobar la persona que se senti solidària amb els altres, i molt més encara la que es responsabilitzi de tots ells.»
(Candel. «Costums dels immigrants. Idiosincràsia», a Els altres catalans. [1964] i 2008)
Però pocs anys més tard donava les claus del comportament observat en forma de queixa:
«La consecució d’un pis és una cosa obsessionant. […] Jo, que visc en un monobloc situat a l’extraradi ciutadà, en aquesta mena de pisos que jo en dic “econòmico-cars”, he pogut observar plenament aquest tancar-se en si mateixos dels seus habitants, despreocupant-se de tot el que no pertany a allò que és seu, íntim i familiar. Però el més gros és que, amb aquest tarannà, creuen plenament haver descobert la pedra filosofal, el sistema pràctic de la vida. No s’adonen que aquest pragmatisme, tal volta beneficiós momentàniament, a la llarga és contraproduent i dona catastròfics resultats, ja que ningú no pot viure sense els altres, sobretot dels immediats que et volten.
[…] I ha estat aquesta manera de viure [barraques, rellogats, monoblocs…] el que els ha marcat; aquesta manera de viure en defensa continua, com aquell qui diu, els ha fet tornar egoistes, malfiats i insolidaris. […] I costa aleshores convèncer que, malgrat que hagin solucionar el seu problema personal de viure sota un sostre decent, queden per solucionar uns problemes col·lectius de barri i de comunitat, problemes que, si no els resolen tots plegats, es convertiran en mals endèmics que aniran transformant els barris nous de trinca, amb els anys, en una cosa semblant als llocs d’on s’escapoliren: llocs sinistres de campi qui pugui i el qui no, que rebenti!»
(Candel. «No defugis la convivència», article aplegat a Fruit d’una necessitat. 1969)
Prejudicis
Candel en dona alguns exemples, que s’expliquen per prejudicis diversos, com ara com ara de tipus social, quan als barraquistes de Jesús i Maria els havien ofert refugis prefabricats, a canvi de deixar les seves barraques per a gent allotjada al Pavelló de Missions i gitanos de Somorrostro:
«Una barraca és com un fill malalt (aquesta comparació és d’un barraquista), l’estimes com un fill malalt. Cada dia n’has de tenir cura, posar-hi pegats, apedaçar-la, «aviciar-la». Per això molts, estranyament, deien: “Si aun fuera para derribarlas, bueno. Pero para que otros vengan a disfrutar de lo que yo he levantado…”
[…] Es va donar ordre de desallotjar seixanta barraques de les cinc-centes que hi ha en aquest barri. Van triar les millors.»
Tanmateix, de les seixanta famílies només van acceptar vint. I van venir vint famílies gitanes a ocupar-les.
«Aquest nou veïnatge, molt més indigent, va molestar els antics habitants i va obrir enormes esquerdes d’insolidaritat. Aleshores van oferir els refugis a moltes altres famílies de Jesús i Maria, i totes van anar acceptant».
(Candel. «Solucions parcials i provisionals», a Els altres catalans. [1964] i 2008)
Alhora, al temps de més prosperitat dels obrers, als anys 60 del segle passat, Candel recomanava presa de consciència de classe:
“No seáis fatalistas y resignados pensando que nada se puede arreglar y que siempre ha sido así. […] Solidarizaos con el compañero en desgracia, […] apoyad al camarada que encabeza una reivindicación en el trabajo […] Los verdaderos progresos los tenéis que realizar vosotros mismos. Por ello, y entre muchas cosas necesarias que debéis practicar –la solidaridad, la unión el amor al compañero, el orgullo del oficio—hay algo, en estos momentos, que es básico y esencial a todos los obreros de España: una formación cultural, cuanto más extensa mejor.»
(Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Era ben bé allò d’ «Ajuda’t i t’ajudaré», que diu la catalana dita.
I com que «la solidaridad no ha funcionado en los momentos de crisis laboral.» [6], vint anys més tard, la solidaritat torna a ser qüestionada, aleshores amb una certa càrrega de prejudicis classistes…
«Jo havia conegut la Petra durant la negror del franquisme. Vivien a les barraques del Picaporta. Tots havien portat el picaporta del poble i l’havien col·locat a la barraca. La Petra volia que jo i en Ginés Hurtado hi anéssim a parlar-los de solidaritat i companyonia i de com formar una cooperativa d’habitatges del mateix estil que la que havien muntat els barraquers de la Sagrada Família…
—No, perquè, veurà, resulta que al barri hi tenim una petita burgesia que són els cucs de la mansana de la discòrdia…
—Tu ets comunista, oi?
Es va quedar desconcertada.
—En què m’ho ha notat?
—En res. En això de la petita burgesia. Burgesos en unes barraques? Segur que es tracta d’una venedora del quiosc de pipes i dels que tenen una botigota en una d’aquestes mateixes barraques…
Les barraques del Picaporta eren a la meva Zona Costanera. Allò de la cooperativa no va tenir èxit. Quan les van enderrocar, la Petra, en Celedonio i el fill disminuït se’n van anar a Bellresguard. La petita burgesia, també.»
(Candel. «L’enterrament d’en Celedonio. Escisió.», a Un Ajuntament anomenat Ells.. [1994] i 2025)
[6] CANDEL, F. «Final del libro (no del argumento ni de la argumentación)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986: 246
…i també de prejudicis ideològics:
«Aquí, la inmigración y la izquierda, dos cosas que parece van siempre unidas, han acusado a la burguesía catalana y a los grupos y partidos que la representan, de que con la excusa del idioma catalán y la cultura catalana, nos han escatimado la justicia social. Algo de eso hay pero no sé si tan astutamente planeado. Aquí el pueblo catalán, cuando más se encrespa es cuando le tocan su lengua».
(Candel. «Tercera oleada (según historiadores la cuarta)» a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Tanmateix, potser alguns polítics han intentat mostrar empatia amb més o menys encert:
A la primera Diada post franquista de l’11 de setembre de 1976, a la plaça de Catalunya de Sant Boi, el portaveu de l’Assemblea de Catalunya, Jordi Carbonell, expressava la solidaritat de Catalunya amb tothom que feia seves les reivindicacions i llibertats llurs. [7]
[7] VILA CASAS, Enric – CANDEL, Paco. «15 de junio de 1977. Primeras elecciones democráticas; voté y me votaron», a Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996.
A la primavera de 1978 i en ple debat constituent, Candel acompanyava Jordi Pujol a donar una conferència al Colegio de Médicos de Sevilla, titulada «Solidaridad entre los pueblos de España». En Pujol hi defensava el reconeixement del dret a l’autonomia de les nacionalitats i pobles, i la identitat catalana solidària mitjançant una caixa de compensació interterritorial:
«Pero él deseaba insistir, y fue insistiendo, en la recuperación de las señas de identidad de todos, también de los andaluces. Tenían que quitarse todo rasgo de provincianismo, folklore y resignación. Toda la ayuda que se les proporcionara desde fuera era insuficiente».
(Candel. «Tercera oleada (según historiadores la cuarta)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Tornava a ser la dita catalana, que també podria ser la benedictina de l’ «Ora et labora» que havia construït Catalunya i Europa.
«Pujol no hizo nunca el triunfalista ni el demagogo. Señaló que la cuestión era grave. Había que conseguir una creación de riqueza en Andalucía que detuviera su sangría y su explotación.»
(Candel. «Acercamiento a Andalucía (artículo en Destino motivado por el viaje de Pujol)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Després de la seva etapa com a senador, al 1979 Candel va fer campanya a favor de l’Estatut de Catalunya com a independent als mítings del PSUC. Com que era difícil «hacer votar el Estatut a las masas mayoritariamente fatalistas e indiferentes [que] siempre preguntaban por los beneficios que eso “les” reportaba […] en nuestra demagogia para animar a los “charnegos” nos sacamos de la manga aquello de la solidaridad con los pueblos de España». [8] I ja hem vist de quina màniga havien tret la idea, adaptada a un públic d’esquerres.
[8] CANDEL, F. «La autonomía y el pollo de granja (toma y daca autonómico, todos moros o todos cristianos)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986.
https://www.eixdiari.cat/reportatges/doc/120927/els-convulsos-primers-mesos-de-1981.html
Encara ho hem de veure al capítol dedicat a la Llengua catalana. Ara només dir que, com a reacció al Manifiesto de los 2.300 intelectuales espanyols (publicat el 25 de gener del 1981) contra el procés de normalització lingüística a Catalunya, va sorgir la Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, amb un acte multitudinari d’adhesió no menys solidària. Entre el Manifiesto i la Crida, vam viure l’intent de cop d’estat del 23-F, i no per casualitat.
«aquel manifiesto, independientemente de la voluntad de sus firmantes, respondía a una visión españolista nostálgica, a una ideología netamente centralista […que…] más bien serviría de revulsivo para afirmar el proceso de normalización. En cambio era imperdonable la inquietud que había sembrado en el resto del Estado español.»
(Candel. «Manifiesto de los 2.300 intelectuales (ni tan intelectuales ni tantos)», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
És aquest un exemple d’insolidaritat amb Catalunya per prejudicis ideològics i identitaris.
Però avancem cap als articles, perquè com diu la filòsofa Victòria Camps, recent Creu de Sant Jordi 2026, la solidaritat és «insuficiente para resolver las injusticias, pero condición necesaria para la renuncia al egoísmo que se traduce en desinterés por los otros.» [9]
[9] CAMPS, Victòria. «La buena educación», a Virtudes públicas. 1990.
La solidaritat pot ser privada o de carrer, i també pública o institucional. Totes dues menes tenen interessos diversos. La privada busca restablir unes condicions de dignitat a un grup reduït de persones, amb l’ambició d’anar arribant a més gent d’un col·lectiu massa ampli. Com que procura la justícia social, la solidaritat pública reconeix drets, mitjançant els quals busca reduir o fer minvar les necessitats idealment de tot un col·lectiu, malgrat que els recursos que vol posar en joc són massa pocs per a tanta bona voluntat, i acaba produint malestar.
La solidaritat privada –la de fundacions i entitats del tercer sector— vol fer participar els beneficiaris en el propi procés de transformació: del no saber un ofici i no tenir feina a construir un aprenentatge compartit i un fruit intercanviable en el mercat de treball. No dona res sense un compromís de qui en rep.
«Hi ha tres o quatre coses que uneixen i fan els homes germans. Una és el vi. En aquest cas, està descartada. Una altra, és patir plegats un mateix infortuni i submissió violenta. La tercera és lluitar contra aquesta injustícia que ens envolta. N’hi ha una quarta, però ara no puc recordar quina és.»
Candel. «La novel·la i la societat a través d’un autodidacta», a Parlem-ne. 1967.
Segurament, la quarta és el sentiment de solidaritat que en resulta, després d’haver patit i lluitat plegats contra la injustícia.
Deia Candel que «España, mal que nos pese, es un país con terribles desigualdades. […] Vosotros mismos debéis arreglároslas. Esto es sumamente difícil. Pero hay que intentarlo […] siempre, sosteniendo vuestros derechos, reclamándolos, uniéndoos para ello.» [10]
[10] CANDEL, F. «Conferencia que ha dado origen al título de este libro», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968.
I ja hem vist la recepta de solidaritat i formació obrera per prendre consciència de classe i afrontar al fatalisme de qui no fa res perquè de res no serveix:
«Los verdaderos progresos los tenéis que realizar vosotros mismos. Por ello, y entre muchas cosas necesarias que debéis practicar –la solidaridad, la unión, el amor al compañero, el orgullo del oficio— hay algo, en estos momentos, que es básico y esencial a todos los obreros de España: una formación cultural, cuanto más extensa mejor».
(Candel. «Conferencia que ha dado origen al título de este libro», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Ho veurem de seguida, la solidaritat amb els mestres i ensenyants.
Marginats
«Romper con el disimulo y saber decir; aquí estoy, con mi cruz y mi vergüenza,
una vergüenza que no es mía, sino tuya, encarnando con ello la acusación,
es muy saludable para la sociedad,
[…] a fin de no crear, pudrir y embalsamar esos clubs de marginados.»
(Candel. «¿A qué santo vino eso de las “Crónicas de Marginados”?», a Crónicas de marginados. 1976)
«Lo interesante es haber sido útil a su debido tiempo».
(Candel, «Novela social», a Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Candel aprofita les seves novel·les per parlar de tota la seva fauna literària, que en diu [11]. Com a escriptor, vol ser útil i solidari amb les dificultats o necessitats dels altres. En 1961 ens parla de les condicions laborals dels mestres d’escola mitjançant l’entrevista que un personatge periodista li fa a un altre, de mestre:
«—Tenemos muchos alumnos, muchos. Sesenta o setenta en cada clase. En realidad, y para ir bien, solamente deberíamos tener veinte o treinta. Así no hay modo de enseñar. Hay que dividir la clase en tres secciones. Y ahora coge unos y luego otros. Un verdadero agotamiento. Aquí sí que hay un buen artículo, si lo dejaran publicar, claro. Pero no nos queda más remedio que hacerlo así, que admitir a todos, cuantos más, mejor. La carrera de Magisterio es la peor pagada. Mil ochocientos pesetas al mes que cobro yo. Y yo porque llevo quince años ejerciendo. Que otros, ni eso. Mil ochocientas y seiscientas más que nos dan para pagar el piso. Y eso, ¿qué es? Una miseria. Por ello nos dejan que, mediante una hábil martingala, cobremos un tanto a los alumnos, Poco. Diez duros al mes. Pero diez duros uno y diez duros otro, ¿comprende? Yo trabajo igual que un jornalero. Ahora haré dos horas de clase a los recomendados. Luego, en casa, unas clases a unos bachilleres. Después, una hora en una academia. Y gracias que te vaya saliendo todo eso. Y espere usted, que lo peor es que ya nadie quiere estudiar la carrera de maestro. Y con razón. No es una carrera lucrativa. Mil doscientas pesetas al mes cuando empiezas a ejercer. ¡Y que son mil doscientas! Cualquier otra carrera da mucho más. Dentro de unos años, si seguimos así no habrá maestros en el país.»
(Candel. Los importantes: Pueblo. 1961).
[11] CANDEL, F. «¿A qué santo vino eso de las “Crónicas de Marginados”?», a Crónicas de marginados. 1976.
Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, escrivia en Candel per al diari El Correo Catalán (1876-1985) la secció Crónica de marginados, així titulada a petició de l’editor. A Candel li semblava un eufemisme dir «marginats» als pobres, immigrants, gitanos, obrers, barraquistes… però ho va entomar a fi de bé, i l’any 1976 publicaria un aplec d’aquests articles en forma de llibre amb el mateix títol. Entre la seva fauna de gent discriminada o marginada incloïa els mestres. Aleshores, el motiu de conflicte era laboral, perquè hi havia professors eventuals i fixes. Els eventuals rebien el nom misteriós de «no numeraris», com si els faltés un bull per assolir un número premiat: el número dins l’escalafó.
«Yo, y en este escrito, les califiqué de “peonaje eventual del intelecto” por esa ambigua calidad de trabajadores sin garantías laborales»
(Candel. «No Numerarios en el aire», a Crónicas de marginados. 1976)
Ha passat mig segle, i avui tenim els mestres en vaga no per la desitjada estabilitat laboral, sinó per les condicions en què exerceixen la seva feina. Ara, els eventuals se’n diuen interins, però no és l’interinatge el motiu nuclear d’aquesta vaga. Al número de juny de La Marina, el periodista Pau Llopis ens n’explica les raons, dels mestres, a «Sense mans a les escoles no anem enlloc», amb una contundència fàcil d’entendre.
Ara, l’Administració educativa ha infiltrat mossos d’esquadra a les assemblees per criminalitzar als ensenyants, i pretén que els mossos vigilin els patis de les escoles perquè valgui el relat que en lloc de convivència hi ha problemes de seguretat. També ha signat un acord amb els sindicats minoritaris, i ha anunciat augments salarials per trencar la solidaritat entre els vaguistes —com ara els professors d’ensenyament secundari, que se n’han despenjat per consolidar els guanys salarials, però sense renunciar a continuar la lluita quan convingui… que diu el sindicat Professors de Secundària.
És una vaga per posar-hi en joc més recursos, que a Catalunya n’hi ha. Per dignificar l’ensenyament que s’hi dona i l’educació que es rep. Les famílies ens hi hem de solidaritzar amb els mestres, perquè són els nostres fills que en pateixen les conseqüències, i està en joc el seu futur i el de tota la societat.
Perquè és solidari aquell a qui l’importa la dignitat dels altres. L’amor propi ja el tenim més o menys pujat, i ens costa d’acceptar-lo en la resta de persones com a valor aliè, perquè ens costa de veure-les com a iguals en necessitats i humanitat.
La dignitat no és fer un posat de pomes agres i mirada altiva –com la que podien mostrar els señoritos als pobles andalusos—, sinó l’actitud de qui no es deixa trepitjar per ningú més enllà del que la vida obliga. Per això, si dignitat i solidaritat no van juntes és que no són autèntiques.
Per contra, les manifestacions d’altivesa acostumen a descartar la solidaritat.
Un immigrant li havia explicat a en Candel que als pobles de les província de Sevilla i Cadis de mitjans anys 50, després dels convenis de col·laboració signats per Espanya amb els Estats Units el 26 de setembre del 1953 [12], la gent que no havia emigrat rebia l’ajuda americana que l’Estat distribuïa al seu càrrec entre els ajuntaments. Es tractava d’evitar que els veïns es morissin de gana, que resistissin fins a la propera collita d’oliva o gra, ja que no hi havia uns altres braços per treballar la terra.
Vinyetes de Chumy Chúmez publicades a https://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-480.htm
La gent, però, s’acabava acostumant a rebre l’aliment necessari i també a demanar favors i recomanacions, coses que denigren la dignitat i l’esperit de l’obrer. La dignitat sempre en risc d’ofec.
En 1968, monsenyor Añoveros, bisbe de Cadis, va publicar una pastoral sobre aquestes terres de la seva diòcesi, on prevalia la mentalitat de cacic del señorito andalús. «Esta pastoral motivó que se le echasen encima terratenientes andaluces, alcaldes, gobernadores, aristócratas…» [13] Es podia dir que «Un cop més la “caritat” encobreix la “injustícia”.», frase aquesta que la censura la hi va retallar al seu assaig Els altres catalans. [14]
[12] Són tres convenis complementaris, signats a Madrid el 26 de setembre del 1953, d’ajuda econòmica i per a la mútua defensa, que van suposar l’arribada a Espanya de crèdits i subministraments civils i militars per valor de centenars de milions de dòlars en els anys següents, la cessió als Estats Units de bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) i el reconeixement internacional que el règim franquista necessitava per trencar el bloqueig diplomàtic de postguerra. Això li va valer l’ingrés d’Espanya a la UNESCO en 1952 i a l’ONU el 1955.
[13] CANDEL, F. «El “altre català”», a Inmigrantes y trabajadores. 1972.
[14] CANDEL, F. «Formen un món a part els immigrants?» a Els altres catalans. 2008.
Punto y final
Als articles de la seva columna a La Marina, sense esmentar-ne el mot, torna a tocar el tema tot recordant la tasca en favor dels marginats que porten a terme entitats socials com ara els Drapaires d’Emaús, Fundació Engrunes, Dit i Fet. Intermón, Fundació Lucía per a la Sida Pediàtrica… amb voluntat de servir-los d’aparador i difondre una mica la seva tasca solidària.
La diversitat humana fa possible esdevenir egoista o solidari. Vet aquí la grandesa de la llibertat. Ens ho suggereix l’article La sabana y el punto [15], del gener del 1995. Tot i que l’article és obert a diverses lectures, com un calidoscopi.
[15] Aquesta peça ha estat presentada en públic amb altres 6 més de la columna «Punto y final» que signava Paco Candel a La Marina, dins l’exposició que organitzà l’Associació de Mitjans de Comunicació Local a l’Espai Veïnal Química per a commemorar el centenari del naixement de Francesc Candel, entre el 24 d’octubre del 2025 i el 14 de febrer del 2026.
| La sábana y el punto |
|---|
Tú enseñas a la gente una sábana blanca con un punto rojo en una punta, preguntas qué ven y dicen una mancha encarnada. Ven la tara, no la blancura. ¿Qué dirían delante de un lienzo bermellón con tacas blancas? ¿Rojo, blanco? Hoy todo es una mezcla de blancos y negros. ¿En qué nos fijamos entonces? Si el sol te da de cara, la sombra te queda detrás. ¿Por qué unos ven sombras y otros claridades? Sin deslumbrarnos, hace falta una luz llena de fascinación. Necesitamos las utopías, lo que el «nuevo orden» y el darwinismo social se cargaron; las necesitamos a fin de encontrarle sentido otra vez a la vida. El hombre es un prisionero voluntario en una cárcel de espejos. Los que no tienen espejos en sus prisiones no son prisioneros, son carceleros [*]. Hay quien no pide favores para no tener que hacerlos y los que nunca los hacen a fin de que no se los hagan, también los que los reciben y jamás los devuelven. El hombre y la mujer no valen por lo que tienen, sino por lo que aman. Las cosas son como son; también serán como tú quieras que sean. La comunidad no deja de ser el aportar una particular cosa común para conseguir una cosa común para todos. Hay gente que da miedo, les gusta dar miedo; tratan de disimular que ellos también viven instalados en ese miedo. [*] Nota de l’editor. A l’original publicat, “presidiarios”. Tanmateix, l’autor vol contraposar els mots presoner i presidiari, quan són sinònims. |
| LM núm. 13, gener del 1995, p. 16 |
I a propòsit d’aquesta famosa llet en pols que donaven els americans als anys 50, obrim una divagació tan del gust d’en Candel. L’autor ens explica com en una parròquia suburbial de curta feligresia al barri de La Bomba –de ficció novel·lesca—, el mossèn va captar voluntats tot repartint entre els assistents bosses d’un quart de litre d’aquesta llet de donatiu…
Quant als favors que diu que no es fan ni es demanen, explica Candel, a propòsit de la tasca desinteressada del doctor del dispensari, Carles Ribas:
«La gente no es agradecida. Tal vez no se ha filosofado demasiado sobre eso de que la caridad y los favores ofenden.
[…] La gente es muy desagradecida, o tienen muy poca conciencia, que viene a ser lo mismo. Y es que los favores, aunque no se quiera, siempre son una humillación.
[…] El doctor les da leche en polvo, de la que trajeron los americanos. Muchos se la venden a gente que padece de estómago y esta clase de leche les va bien. Negocio redondo.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)
«—Son muy buena gente —dice el padre de La Bomba—. Empiezan viniendo porque se les da. Pero el caso es que vengan. Luego vendrá lo demás. Cuando el señor Obispo me dijo que iba a un lugar de escasa feligresía devota, donde la iglesia era pequeña pero aún me sobraría espacio, me dije: Bueno, eso ya lo veremos. Y ya lo hemos visto. Usted es testigo. Empecé con dos misas cada domingo, luego tres, ahora cuatro. Tengo ganas de que me pongan un sacerdote fijo, no como ahora, a ver si entre los dos decimos un puñado de misas más, incluso misa vespertina. –Le brillan los ojos como a un iluminado.»
(Candel. Los importantes: Pueblo. 1961)
…i alguns emprenedors s’hi apuntaven a totes les misses per tal d’aplegar-ne tantes com poguessin, de bosses, per engreixar garrins!
Això dels porcells era una solució acostumada aleshores, en temps de necessitat. El pare de família que havia perdut la barraca per un llamp espera rebre els diners d’una subscripció popular organitzada per una emissora de ràdio i una empresa d’aliments:
«—Mira, compramos unos cerdos y los criamos. Tú date cuenta el Cabrero. Se ha hecho rico con eso. Y el Teófilo, que empezó con uno, mira ya los que tiene… Total, con los desperdicios se pueden criar.
[…]
—¿Pero es que no te lo han dado, el dinero?
—Sí, pero mira, en bonos. Dice la señorita que se cuida de esto, que así evitan que se gasten el dinero que ellos dan en vino y otras tonterías.
—Los cerdos deben ser estas otras tonterías. ¡Mecagüen!
—Y lo que yo digo –salta la mujer—; si uno quiere gastarse tres mil pesetas en emborracharse y reventar de una vez dejando para siempre este cochino mundo a ellos ¿qué les importa? ¿No es nuestro el dinero? ¿No nos lo han dado para nosotros?» (Candel. Élite, 1971)
El Teófilo Nogautier és qui havia començar del no-res. Tot conversant amb el fill del sagristà, hi diu:
«—Si yo te contara, menuda novela escribirías tú. Yo me las invento todas. Yo, aquí donde me ves, soy capaz de todo. Le dije a una gitana: Ese chino está muerto. Traiga que se lo tiro yo a la basura.
[…]
—¿No te cobró nada?
—Nada. Si lo vieras ahora…
—¿Y qué les das de comer?
—¿Que qué les doy? Pues desperdicios, la comida que sobra… Ahora, que los engordo con leche en polvo de esa de los americanos que revuelvo con salvado, o a veces sola, deshecha con agua y nada más.»
(Candel. Los importantes: Pueblo. 1961).
Precisament, de llet en pols n’havien distribuïda també els quàquers britànics de la Societat Religiosa dels Amics en zona republicana durant la guerra, per alimentar els nens refugiats. Com que Franco no acceptava aquesta ajuda humanitària –només la militar— en zona nacional, l’ocupació de Catalunya va suposar la sortida dels quàquers i de la llet en pols que hi distribuïen a Catalunya i el País Valencià…
Feia una dècada, des de la vaga de tramvies del 1951, que Candel se sentia antifranquista. [16] Però, vet aquí que, com a fill del sagristà de la parròquia de Port i home del seu temps –que en comparteix la moral—, assumeix l’orgull del règim que considera ferit en la seva dignitat, mitjançant un personatge de ficció:
«El hijo del sacristán le dice al hijo del alcalde:
—Esos americanos son como los críos pequeños. Creen que pueden humillar e insolentarse con todo el mundo. Pero todo eso ya se les acabará.»
(Candel. Los importantes: Pueblo. 1961: 54)
[16] FRANCESC CANDEL – CARME CAROL. «Primeres impressions dels barris», a Conversa transcrita por Xavier Febrés. 1991.
Ja hem vist una mica enrere com l’ajuda americana permetia mantenir les persones als pobles llurs, en espera de feina temporal al camp. El problema és acostumar-s’hi, a dependre’n.
Tornem als articles.
A Los traperos de Emaús, publicat al febrer del 1995, ens parla del seu fundador, l’Abbé Pierre, un religiós amb una biografia de solidaritat cristiana que exposa en primera persona al seu Testament (1994). Hi retrata «grans homes» i «petites persones» que l’han marcat, i denuncia les desigualtats creixents entre rics i pobres amb un toc de revolta i una crida a l’acció. La solidaritat no és un valor, sinó un deure.
| Los traperos de Emaús |
|---|
El Vaticano, al final, destituyó al obispo Evreux, monseñor Gaillot. Con Roma no se juega. Tal «obispo rojo» encabezaba manifestaciones en favor de los parados y los inmigrantes, defendía la distribución de preservativos para evitar el sida, el uso de anticonceptivos y mayor comprensión antes las relaciones homosexuales. De inmediato se ha puesto a su lado el Abbé Pierre. Hace 40 años, este franciscano, ante la crudeza de un invierno parisino, decidió ayudar a los más desintegrados. Así nacieron los Traperos de Emaús. El Abbé Pierre, de 82 años, ha publicado un libro: «Testamento». No nos salvaremos los unos sin los otros dentro de esta humanidad que tiene que ser más humana. Hoy, los Traperos de Emaús se hallan presentes en más de 200 puestos del planeta. Yo he estado con los Traperos de Emaús de Sabadell y los he llevado a Catalunya Ràdio. Tienen un rastro donde se expone todo de muebles, libros, utensilios, esas cosas de las que la gente se quiere desentender. Con lo que sacan de sus ventas mantienen una comunidad donde se acogen gentes con problemas de adaptación social. Cualquier día me voy con ellos. No acabo de adaptarme a esta bestia de sociedad que me rodea. Un capítulo de Testamento se titula: «¡Qué difícil es ser persona!». |
| LM núm. 14, febrer del 1995, p. 16 |
Hi torna una dècada més tard, per recosir la pobresa amb el compromís solidari que les xifres amaguen interessadament.
«Els números nomes ballen al so de la música que toca cadascú, i no quadren sempre igual en totes les estadístiques, sinó, que, de vegades, se’ls fa dir que “sí” quan és que “no” i d’altres se’ls fa dir que “no” quan és que “sí”… Depèn.»
(Candel. «Radiografia d’un desocupat», a La nova pobresa, 1988: 88)
Ho veiem a l’article Estadísticas, del gener del 2005.
| Estadísticas |
|---|
No sé por qué le he tomado verdadera manía a los números y a las estadísticas. Un número es una abstracción y una estadística es un bálsamo, incluso aunque sea negativa; y por encima de todo, son una nebulosa o suposición. Y de todos modos, uno sigue pensando en lo que decía Chumy Chúmez, algo así como que nos gustaría vivir como en las estadísticas, incluso como en las malas o fraudulentas estadísticas; vivir como en las buenas sería una gollería. Esa realidad virtual que nos pintan como nuestro futurible futuro la hemos iniciado ya, pero, persiguiendo alcanzar solamente la riqueza, despreciamos solemnemente la pobreza. El Abbé Pierre, haciendo vela al Santísimo, paró mientes en la riqueza y pedrería de su custodia parroquial. Así que la vendió y entregó el dinero a sus pobres, y a partir de entonces, hizo servir como custodia una sencilla linterna. En su testamento dejó esta linterna como herencia al Vaticano. El Abbé Pierre fue el fundador de “los traperos de Emaús”. Recogía los despojos, todo aquello que el hartazgo de los demás abandonaba en los vertederos. Con su reciclaje y venta, levantaba viviendas sociales para los desheredados de la fortuna, para los sin techo, para todos aquellos que dormían en la calle. |
| LM núm. 124, gener del 2005, p. 20 |
Ja hem vist al primer capítol, «PUNTO Y FINAL. En què creu Candel?», que el nostre autor considera inútil la tecnologia de l’ordinador i falsa la de les estadístiques, si més no en la vida diària.
«La pobresa persisteix i s’estén. Ni el desenvolupament econòmic ni els avenços de la tecnologia han contribuït a disminuir-la.»
(Candel. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
I coincidiria raonablement amb el crític estatunidenc de la cultura Neil Postman en pensar que «els ordinadors fan que sigui fàcil convertir els fets en estadístiques i els problemes en equacions […però…] distreu i és perillós quan s’aplica indiscriminadament als afers humans. [… perquè…] Els nostres problemes més seriosos no són tècnics, ni sorgeixen a causa d’informació insuficient. Si hi ha una catàstrofe nuclear no serà per informació insuficient. On les persones moren de fam, no és per informació insuficient. […] I l’ordenador és totalment inútil per tractar-los.» [17]
[17] POSTMAN, N. Tecnòpoli. 1994.
Al capítol dedicat a «Pobresa» hem publicat l’article titulat Despilfarro a costa del pobre, de l’abril del 1995, on contrastava l’actitud autocomplaent dels països rics exhibint glamur en una cimera internacional contra la pobresa i la labor discreta i efectiva pel comerç just d’entitats com ara la catalana Intermón, a favor del que ara anomenem el Sud global i abans un Tercer Món que jerarquitzava la dignitat i els recursos de cada país.
A propòsit d’aquesta organització, en conec un responsable, el Francesc Mateu i Hosta, metge. Abans de ser director del Fòrum de Síndics —entitat que de vint anys ençà defensa els drets humans des de la proximitat— havia dirigit Oxfam Intermón a Catalunya. Un activista enamorat de la cooperació internacional i la lluita contra totes les desigualtats, a qui saludo des d’aquestes pàgines.
Al desembre del 1995, Candel publica a La Marina l’article El voluntariado social, on parla de la part que li pertoca en l’acció social de les entitats. Una manera d’organitzar les capacitats humanes per fer més eficient la solidaritat.
| El voluntariado social |
|---|
Catalunya tiene fama de que siempre ha prestado atención a las diversas formas de voluntariado social existentes. Es voluntariado social aquel que lleva a cabo un servicio sin remunerar y en beneficio de colectivos o de personas marginadas dentro de una entidad organizada. En Catalunya, la participación ciudadana y la iniciativa privada han sido el motor de un buen número [*] de avances progresistas en todos los campos de acción, en la atención a necesitados y marginados mucho más, pero un mucho más por encima de la media, de todo el resto de España. Nunca, pese a esto, había existido antaño una unión de voluntarios ni tampoco un censo de todos estos esfuerzos privados. Desde hace ya un tiempo, la aglutinadora de todo esto es la Federació Catalana de Voluntariat Social. Trabajan con casi 500 asociaciones o grupos de voluntariado social. Su trabajo consiste en conseguir que les entidades de acción social dispongan de todos los voluntarios que necesiten en óptimas condiciones para realizar su trabajo. Potenciado por los medios de comunicación, el mal hace más ruido que el bien al creer que es mejor noticia, pero la esperanza subsiste. [*] Nota de l’editor. A l’original publicat, “nombre”, en català. |
| LM núm. 24, desembre del 1995, p. 16 |
Al maig anterior ens parlava de la Fundació Engrunes.
Com hauria fet en Candel, ens permetem de recomanar la lectura de Los cojos andan: Engrunes, por una cultura de la no-exclusión, del Román Fortuny Ponz, un dels cinc membres fundadors, on explica la història d’Engrunes des que es va fundar el 1982 fins al moment de publicar-lo, el 2018.
Engrunes és una iniciativa comunitària i també empresarial d’èxit –és clar, si sobreviu després de tants anys i tantes giragonses, però cal dir-ho. Engrunes combat la pobresa amb dignitat i igualtat d’oportunitats. Del reciclatge de materials en fa recuperació humana i social.
Actualment, la seu social és a Montcada i Reixac, tot i participar en projectes formatius i per a la inserció laboral també al nostre Districte de Sants-Montjuïc, al barri de Poble Sec.
| Engrunes |
|---|
“Engrunes”, en castellano, son migajas, metafóricamente, lo que sobra. La Fundació Engrunes se halla en Esplugues de Llobregat y ocupa unas naves de una antigua fábrica que forman un gran almacén. Una la han convertido en un rastro; en las otras tienen talleres de reciclaje y restauración de las “migajas” que recogen: papel, ropa, muebles, electrodomésticos… Durante el año 1994, Engrunes recogió 1.152 toneladas de papel. Con sus recogidas se ahorró la tala de 15.160 árboles, el equivalente de 215 millones de litros de agua y 4.826 millones de quilovatios. Evitaron también que se lanzaran a los vertederos 362 toneladas de muebles, vidrio, ropa y chatarra, amén de 415 toneladas de libros, juguetes, electrodomésticos, material de construcción, etc. Engrunes tiene como objetivo la acogida, el acompañamiento, la recuperación y promoción de personas desestructuradas e inadaptadas tanto a nivel individual como familiar que llevan consigo una larga historia de marginación. Habiendo perdido el hábito de trabajar, se tienen en poca autoestima; esclavos del alcohol, no pueden acceder a cursos programados de formación, tienen pocos recursos personales y, sobre todo, se hallan solos, muy solos, completamente solos… |
| LM núm. 17, maig del 1995, p. 12 |
Al setembre del 1996 ens parla d’una iniciativa personal del pare Paco: l’Associació Dit i Fet, que ha emprés una acció autogestionada de convivència per a persones en situació d’exclusió social, des del 1987 i encara ara. Inclou un rober popular i un menjador social per a les persones acollides i també per als transeünts necessitats del barri gòtic.
| Dit i fet La entidad Dit i Fet se halla en un principal de un caserón antiguo de la calle Lledó. Hace ya diez años que trabajan la marginación. En estos momentos atienen a 25 hombres de más de 50 años. Les dan comida, un lugar donde dormir y, además, ropa. El día que estuve con ellos preparando una entrevista para la radio, había unas mujeres triando [*] vestidos. Vi que cocinaban ellos mismos, pues practican autogestión voluntaria. Cocinan, por turnos, se hacen las camas y también la limpieza. Se acompañan los unos a los otros al médico o donde haga falta y se atienden y ayudan entre ellos. Tienen un horario que cumplir, pero el resto del día pueden ir a donde sea y hacer también lo que quieran. La verdura y otros alimentos se los da un mercado y el pan un pastelero que en tiempos fue ayudado por Dit i fet. El responsable de Dit i Fet es el cura Paco García. No es que crea en la Providencia, es que viven de la Providencia, pues incluso han rechazado las subvenciones que la Administración quiso darles. [*] Nota de l’editor. Candel ha manllevat el mot del català. L’autor diria que fa servir el castellà que es parla a Catalunya. |
| LM núm. 31, setembre del 1996, p. 16 |
Al març del 1997 ens parla Candel d’una iniciativa també privada, amb una bella historia al darrere: la Fundació Lucía per a la Sida Pediàtrica (1995-2014), avui integrada en SIDA STUDI, una associació sense ànim de lucre al barri de Ciutat Vella.
| Bello gesto |
|---|
Lucía fue una niña que a los cinco años murió víctima del virus de la sida. Era una niña alegre y espabilada. Todos la querían, especialmente sus padres. Su vida transcurrió normal hasta los 18 meses en que se puso enferma. Los análisis demostraron que ellas y sus padres habían resultado infectados por el Virus de Inmunodeficiencia Humana. Estos padres, de adolescentes, habían consumido droga por vía intravenosa. Hacía años que los dos habían superado la adicción, por eso se casaron y engendraron tranquilamente. Aunque afrontaron la enfermedad con coraje y pudieron compartir el problema con sus amigos y familiares, también con algunos médicos, enfermeras y personal sanitario, una de las dificultades más graves por las que atravesaron fue el rechazo social que su enfermedad provocaba. Primero murió Lucía, después el padre y finalmente la madre, todo ello en el transcurso de unos pocos años. La madre dejó sus ahorros, unos nueve millones de pesetas, para investigar sobre la transmisión del Virus de Inmunodeficiencia de mares a hijos, de ahí el nacimiento de la Fundació Lucía per a la Sida Pediàtrica que hace poco fue presentada a los medios de comunicación. Bello gesto el de esta madre. |
| LM núm. 37, març del 1997, p. 16 |
A l’article publicat al número 30 de La Marina el juliol-agost del 1996, ens parla d’una altra causa social d’índole sanitària, la fibrosi quística, que ha generat una resposta associativa per atendre-la.
Aquest cartell era força publicitat a les estacions del metro i altres indrets públics fa quinze anys. El nen protagonista havia estat entrevistat per la Mari Pau Huguet a la Marató del 1997.
| Fibrosis quística |
|---|
| La fibrosis quística es una enfermedad hereditaria aparte de genética que causa graves problemas respiratorios y digestivos, y que la padecen uno de cada 2.000 a 3.000 recién nacidos. Aunque resulta poco conocida, es la enfermedad genética y hereditaria más frecuente de la raza blanca. Estos enfermos acostumbran a morir antes de los 30 años. No es una enfermedad contagiosa y empieza en el momento de la fecundación. Cada padre y madre de un niño con esta dolencia es portador del gen que la produce. Tener un solo gen de esta fibrosis no causa trastornos. Solamente los individuos que han heredado un par de cromosomas, cada uno de los cuales contiene este gen, padece la enfermedad. Uno de los síntomas [*] es tener el sudor muy salado. La probabilidad de esta herencia es de un 25%. El que en un culebrón televisivo catalán apareciera un niño con esta enfermedad, le dio cierta notoriedad y puso a ciertos padres sobre aviso. Padres de niños con esta enfermedad, uno de ellos amigo mío, montaron la Associació Catalana de Fibrosi Quística. Ayudan y se ayudan entre ellos. [*] Nota de l’editor: A l’original publicat, “diagnósticos“, per error. |
| LM núm. 30, juliol-agost del 1996, p. 16 |
A La nova pobresa (1988), Candel parla de L’Hora de Déu, una obra benefico-social en ple barri Xino de Barcelona, que es manté des del 1962 gràcies a la subvenció de la Generalitat i a l’hora de treball dels seus associats, a més dels donatius i els queviures de diverses procedències Al seu web [18] anoten aquestes paraules del papa Joan Pau II amb què hem obert capítol:
«La Solidaritat no és un sentiment superficial, és la determinació ferma i perseverant d’esforçar-se pel bé comú, és a dir, pel bé de tots i cadascun perquè tots siguem realment responsables de tots.»
[18] https://horadedeu.wordpress.com/
A l’aplec d’articles que va encarregar-li Joan Arce per a El Correo Catalán sota el títol de Crónicas de marginados, Candel es fa ressò de l’associació JAL, Jóvenes Amigos de los Leprosos, fundada en 1965 a Barcelona pel doctor Claudio Satorre, per atendre als fills i familiars dels malalts, ja que la malaltia era present a Espanya, i encara avui, però amb un tractament adequat ha esdevingut crònica i asimptomàtica.
«Se coge la lepra por insalubridad. La geografía del hambre es la geografía de la lepra. Las deficiencias higiénicas, la desnutrición y la promiscuidad han sido vehículos leprógenos.»
(Candel. «Leprosos», a Crónicas de marginados. 1976)
La primera pedra en aquesta lluita la va posar el metge francès Raoul Follereau, de qui ens diu Candel que
«Escribió a Eisenhower y a Kruschev cuando ambos eran los amos del universo pidiéndoles un bombardero a cada uno. Con lo que costaban esos aparatos –diez mil millones de francos los dos— podrían cuidarse todos los leprosos de la Tierra. Naturalmente, ambos grandes no le contestaron. En 1954 instituyó la Jornada mundial de los Leprosos. […] En 1957 ya son sesenta países lo que celebran la IV Jornada Mundial.»
Acabem aquest recorregut per les fites solidàries publicades amb una iniciativa social de l’associació francesa i avui moviment internacional ATTAC –Associació per a la Taxació de les Transaccions Financeres per a l’Ajuda al Ciutadà— en col·laboració amb el Partit dels Treballadors de Brasil, i va prendre cos institucional anual: el Fòrum de Porto Alegre, les tres primeres trobades del Fòrum Social Mundial (2001 a 2003) en aquesta ciutat brasilera. Serveix per debatre alternatives al neoliberalisme, motiu pel qual dona la rèplica al Fòrum Econòmic Mundial que es reuneix cada any a la ciutat suïssa de Davos des del 1971.
Precisament l’octubre del 2025, el Fòrum Social s’ha reunit a la ciutat de Ginebra, al Palau de les Nacions Unides, amb l’objectiu de defensar l’educació en el respecte dels Drets Humans de tothom, i la seva protecció.
| El faro de Porto Alegre |
|---|
El fórum además de faro de Porto Alegre diríamos que consolidó un movimiento en pro de la justicia social además de la paz, un movimiento que ensayaba el respeto a la diversidad como fuerza unitaria. Se podría decir que intenta ser una unión sin la fe obstinada de las comuniones. Leonardo Boff, uno de los teólogos de la liberación, en un referente importante. Este nuevo movimiento contestatario irrumpió en las calles de Seatle (Estados Unidos) en el noviembre de 1999. Tiene ya una etiqueta, “altermundista”, y una Meca, la ciudad brasileña de Porto Alegre. Se trata, según la filosofía del movimiento, de construir un mundo más humano en este mundo tan deshumanizado, donde los derechos a una vida [*] digna y libre estén garantizados, y en la que la manera de relacionarse sea el respeto hacia el hombre y la naturaleza. Este movimiento no se aglutina alrededor de un diálogo ni de una estrategia de lucha –no hay ni un Marx, ni un Mao, ni un Trotsky–, y tanto da escuchar las reflexiones espirituales del citado Boff como leer los ensayos de Susan George, Noam Chomsky o Eduardo Galeano; también el del economista del Fondo Monetario, Joseph Stiglitz. Galeano nos suena y Boff también; los otros no, todavía no, pero… [*] Nota de l’editor. A l’original publicat a La Marina apareix el mot “movida”, evidentment per error. |
| LM núm. 104, març del 2003, p. 20 |
A El faro de Porto Alegre, en Candel se’n feia ressò dos mesos després de tancada la tercera ronda anual, i jugava amb les paraules per suggerir que un fòrum, una àgora, una plaça pública, pot ser també un far que ens orienti la navegació cap a un port més just, bell i bo, compartint nous criteris de valor. S’hi mostra esperançat que així serà!
El nostre autor era conscient d’haver iniciat l’any 1964 amb Els altres catalans un «tema candent, incandescent, imperible i intemporal» [19], però també de no haver-lo exhaurit, per això. Ben al contrari, confia que algú més en parlarà, dels altres catalans, als nous immigrants globals:
«aquestes persones altruistes i solidàries, aquests éssers constantment reivindicatius gràcies als quals el mon intenta avançar i, si més no, subsisteix; aquests justos que aturen la ira de Déu». [20]
Una frase del cineasta argentí Fernando Birri, però que ha popularitzat el periodista uruguaià Eduardo Galeano en xerrades i conferències, diu que la utopia és l’horitzó que s’allunya mentre t’hi vas acostant [21]. No s’hi arriba mai, però s’ha de fer camí perquè les coses canviïn. Mentre anem progressant –o reculant passes enrere— cap a un futur millor, ja hem vist a l’apartat Neoliberalisme què pensa en Candel del poderós rival i cavaller, En Doblers, i la seva ideologia escampada pel globus.
Ens acomiadem fins al dimarts 1 de setembre, quan parlarem de Memòria històrica i republicarem els articles de la columna Punto y final. Bona revetlla de Sant Joan, bona Flama del Canigó i fins aleshores.
[19 i 20] CANDEL, F. «Un llibre perdurable», a Els altres catalans ([1964] i 2008).
[21] «La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.»
Tot i que la frase forma part de la tradició oral de l’escriptor, aquest lector que soc en funcions d’editor l’ha llegit a El libro de los abrazos, Madrid, Siglo XXI (2000).
